Avui arribo amb ganes de parlar de la por i què fer amb ell. Per això he volgut escriure aquest article per a aportar un xic de llum cap a la vivència i la sistèmica relacionada, és a dir, d’una banda veure com sento la por i, per un altre, la relació entre la meva reacció actual davant situacions que em fan por i les vivències passades que he tingut amb aquesta emoció, per a així poder incidir una mica més en què ens ocorre quan la por ens paralitza.

És per això que, lluny de quedar-me definint què és la por, vull aportar un granit dirigit cap a prendre consciència de la vivència de la por i quina relació té amb la meva història.

Una cosa curiosa que crec que està ocorrent amb les emociones és que se’n parla molt, però es traspasen poc. Una cosa es parlar-ne i una altre és viure-les, sentir-les i travessar-les en primera persona; una cosa és, per exemple, parlar sobre el dolor que ens causa haver estat agredidis i una altra és sentir aquest dolor estripant-nos per dins. Si que és veritat que parlar d’aquests successos interns propícia que es visibilitzin, es reconeguin i pugui començar el treball pertinent, però és important assenyalar que sols llegint i quedant-nos en la part teòrica no supleix el treball de transitar-les i sostenir-nos en elles.

Com sento la por

Abans de res, vull recordar que la por és una emoció imprescindible per a la nostra supervivència. És la por qui ens adverteix de perills, per la qual cosa sense ella estaríem exposadis a ser ferides constantment, ja que travessaríem el carrer sense mirar, tocaríem el foc sense dubtar i ens llançaríem a l’aigua sense saber nedar.

El problema arriba quan aquest por es torna desadaptativa. És a dir, quan la seva intensitat és tal que em bloqueja, em paralitza o m’impedeix fer front a situacions com pot ser sortir de la meva habitació, anar a comprar el pa, fer una entrevista de treball o parlar amb gent que acabo de conèixer en un entorn segur.

No menyspreem ni banalitzem el pànic. Estem parlant de vivències de terror, on la nostra amígdala (la part cerebral que regula les emocions) envia missatges d’alarma massius a tot el nostre cervell i a tot el nostre cos. En qüestió de mil·lisegons, el meu cos i la meva ment estan envaïts per aquests senyals i, en quan en sóc conscient, el meu cos ja està en marxa. Segurament si en aquest moment féssim un escanner de les reaccions cerebrals, veuríem tot el nostre cervell hiperactivat per aquests senyals que l’amígdala envia massivament. Literalment, estem segrestats per l’emoció. És com si cridés “Alarma! Alarma! Alarma!” i és aquí on s’activen tots aquells mecanismes i processos fisiològics necessaris per a fer front a l’amenaça.

Un dels primers treballs necessaris en teràpia és observar com és la por en el meu cos, quins processos s’activen i de quina manera s’està preparant per a l’amenaça. Per què? Doncs perquè es emocions es viuen al cos. Detecto que estic enfadada o trista o una barreja de varies emocions perque noto quelcom diferent en mí i normalment sol ser un canvi en la meva conducta o per altres parámetres que no son corporals, com dir “estic irascible” o “em noto apática“. Es per això que potenciar la percepció corporal és el primer pas per apendre a gestionar les meves emocions d’una forma que em pugui beneficiar.

Per a això és necessari observar les sensacions corporals que tinc quan sóc en una situació que identifico com a amenaçadora. Dic identifico, perquè no té perquè ser objectivament una situació que faci por, sinó que n’hi ha prou amb que jo senti la por. Llavors, es tracta de veure què m’està passant a nivell corporal en aquell momento, és a dir, paro un moment, respiro i porto la meva atenció cap el meu cos. Això podeu fer-ho en qualsevol moment, sols fa falta recordar la situació amb tans detalls com pugui i m’observo les sensacions corporals al respecte, com pot ser la meva respiració, la tensió muscular en diferents parts del cos, els batecs del cor, la temperatura, la sensació al meu cap,…

Trobem en el Mindfulness una eina molt útil i potent per a registrar tot allò que m’està succeint a nivell corporal i poder així reconèixer com visc aquesta emoció. Sé que és molt fàcil dir-li i més difícil dur-ho a terme, però és una capacitat que es pot desenvolupar; de la mateixa manera que entreno el meu cos puc entrenar la meva capacitat per a observar-me.

Per què reacciono com reacciono?

Per oferir un mica de teoria que faciliti entendre’ns, Porges i la seva teoria polivagal és una aportació bàsica per a entendre per què reaccionem de formes tan diverses davant la por. El seu equip s’ha basat en vivències traumàtiques, estressants i de pànic, i la veritat és que és una font imprescindible per a abordar el treball amb traumes.

S’han estudiat les reaccions fisiològiques que tenim davant una situació que percebem com poc segura i de quina manera s’activen els nostres sistemes d’alarma, els quals sempre ens porten a buscar protecció:

1. En un primer moment passem instintivament a la interacció social: demanem ajuda, busquem consol i suport.
2. Si en la meva experiència vital he après que ningú acudeix en resposta al meu senyal d’alarma o si estic davant un perill immediat, l’organisme passa a un mètode de supervivència més primitiu: lluitar o escapar.
3. Quan córrer o atacar tampoc resol l’amenaça o quan aquesta es percep com a excessiva (com quan ens acorralen entre cinc o quan un nen no pot escapar de la persona cuidadora que l’atemoritza), s’activa el nostre últim recurs: m’immobilitzo. Encara que sembli contradictori, no ho és tant ja que si jo percebo una amenaça a la meva integritat, no tinc recursos per a fer-li front i/o he constatat moltes vegades que sóc incapaç, s’activa la part del cervell més primitiva, amb l’objectiu més primordial de tots: preservar el cos (recordem als rèptils com es fan el mort davant una amenaça). Aquest és el moment en que ens desconnectem, ens col·lapsem i ens paralitzem.

Les meves vivències

Com deiem, en aquest primer moment en que estic vivint la por no és molt rellevant analitzar si objectivament aquesta situació que visc és tan amenaçadora. Això només em portarà cap a fer-me sentir pitjor si valoro que la meva reacció davant una situació “és excessiva”. Quantes vegades ens hem dit això! I quantes d’altres hem escoltat com ens ho deien, jo em pregunto, de què ens ha servit que ens ho diguessin? Realment ens ha ajudat?

De quina manera el meu entorn i les meves figures de protecció han reaccionat a la meva por és la base on jo desenvoluparé sensacions de seguretat o d’inseguretat, per la qual cosa indagar quines vivències he tingut amb aquesta emoció em proporcionarà informació molt interessant per a esbrinar perquè avui dia la visc com la visc. Pot ser que m’hagin donat un espai de seguretat o protecció, calmant-me i donant-me allò que necessitava o pot ser que m’ignorèssin i em deixèssin a soles amb la meva emoció o fins i tot que la persona que havia d’oferir-me aquest espai segur era la font de terror i maltractament. Sigui com sigui aquesta és determinant.

Vivències de desprotecció i indefensió continuades i/o traumàtiques son la base de moltes sensacions de por i inseguretat generalitzades

A través de certs mecanismes fisiològics una situació que causa un impacte emocional en l’actualitat activa records de moments vitals anteriors on jo he sentit aquesta mateixa emoció. Anar a entendre què m’ha ocorregut a mi en situacions amenaçadores i/o traumàtiques em dóna idea de què n’he après i m’ajudarà a entendre perquè reacciono com reacciono davant la vivència actual de por, perquè és en aquestes experiències on jo he après què funciona i què no, quines capacitats tinc davant aquestes situacions, quant amenaçant és a partir del dany que en resulta i quins recursos disposo per evitar la situació temuda.

És essencial entendre com visc i transito aquesta emoció a dia d’avui, a través d’observar com és la por en mi i veure què m’ha passat en la meva vida quan he tingut vivències de por i terror.

Si resulta que tinc tanta por que per molt que m’esforci em continuo paralitzant i faci el que faci no puc canviar, et recomano que visitis a uni psicólogui per a que t’ajudi en aquest procés, ja sigui amb nosaltres o amb qualsevol altri professional que sàpigues tingui la cualificació pertinent.