La dependència emocional

with 1 comentari

Fa un temps vam llançar una pregunta en el nostre Instagram per a saber de què volíeu que parléssim en el pròxim directe, i diverses respostes van ser clares: “Dependència emocional”.

Ens va sorprendre bastant la quantitat de persones que es van sumar i l’interès que va suscitar el tema, la qual cosa ens fa qüestionar-nos: Què està passant amb aquest concepte en la nostra societat? Com estem vivint les nostres relacions?

Així que som-hi! Aquest mes de Març vam realitzar un meravellós directe (ple de problemes tècnics per la nostra connexió) amb la psicòloga Sara Sarmiento de Madrid, ¡que ja està pujat al nostre canal de YouTube!

A continuació us deixem les reflexions que en vam treure:

Com entenem la dependència emocional?

Avui en dia escoltar les paraules “dependència emocional” ens transporten de seguida a una sensació negativa, i és que l’imaginari col·lectiu ha contribuït a construir una imatge al voltant d’aquest concepte com una cosa dolenta, generadora de malestar, incorrecte i si pot ser a evitar en l’establiment de vincles. Igual que fèiem amb la vulnerabilitat en l’article “Reconstruint la vulnerabilitat” de projecte Kahlo, volem reflexionar sobre com és que vivim aquest concepte amb aquesta construcció que ens genera tant rebuig.

Vàrem llançar la pregunta de “què és la dependència emocional?” a Instagram i ens hem trobat amb respostes com:

  • La dependència emocional és necessitar a una altra gent per a estar bé.
  • Necessitar d’algú per a fer coses.
  • Viure per a les altres persones i no saber estar sola amb mi mateixa.
  • Necessitar aprovació i acceptació.
  • No voler-se ni valorar-se.
  • Ser humana.

Amb tot això podem concloure que en l’imaginari col·lectiu, la dependència emocional suposa un estat on necessito d’una altra persona per a poder estar bé, amb qui fer les coses i obtenir aprovació, ja que no sé estar sola amb mi mateixa, no m’estimo ni em valoraro (busco aquesta valoració fora).

La dependència emocional costa d’acceptar ja que s’associa a una posició d’inferioritat, està construïda dins d’unes dinàmiques relacionals asimètriques on algú (en la posició de superioritat) està capacitat per a la vida i sap com manejar-se, i un altre algú (en la posició de submissió) no en té ni idea. Si habitem aquesta posició d’inferioritat es crea una idea de les relacions on entenem que la nostra persona queda a l’espera i en mans d’una altra, i aquesta idea costa d’acceptar, ja que implica assimilar que ens perdem i anul·lem com a individus (la paraula individu significa, literalment, no dividit, en conseqüència, ser sencer i complet). La definició en l’autoconcepte de no tenir habilitats per a la vida, de no poder fer les coses si no és amb algú al costat ens infantilitza i ens “degrada” a una posició invalidant, etiquetes amb connotacions negatives en aquesta societat.

En realitat no és del tot mentida aquesta posició, ja que podem no tenir habilitats, el coneixement, la capacitat de gestió i eines per a tot en tot moment, és per això que l’experiència social fa que l’aprenentatge col·lectiu sigui tan potent. Relacionar-nos ens aporta en el creixement personal de cadascuna, anem sumant en tant que ens anem nodrint d’altres persones en aquests aspectes que en solitud no arribem. El problema és quan automàticament associem no tenir aquesta capacitats amb un signe d’error i insuficiència, el no poder amb tot ens porta directament a una generalització que no valc com a persona.

 

 

Prenent el concepte de forma neutra sense l’estigma social, podem aventurar-nos a dir que la dependència emocional és una cosa habitual. Som éssers relacionals que vivim en societats, envoltades de persones amb les quals interaccionem cada dia, i això ens afecta, defineix i vincula.

Des de la sistèmica s’entén el concepte de dependència en un context relacional, on aquesta és la conseqüència (i no la causa) de la manera de relacionar-nos en la combinació de simetria – complementarietat amb els quals s’estableix la relació. Això són patrons des d’on ens relacionem que tenen les seves pròpies característiques, per la qual cosa les possibles modalitats que puguin donar-se són cosa de dues persones.

Si entenem la dependència com una posició on les meves necessitats, activitats, habilitats, emocions són cobertes per una altra persona, perquè jo no puc fer-ho o no arribo a això, també es pot entendre en termes de co-dependència: em quedo “enganxada” en un vincle exercint poder o control perquè depenc de la imatge que això reflecteix de la mi, necessito del rol que m’omple de significat, per la qual cosa la persona en la posició de superioritat també depèn d’aquesta relació. És a dir, la dependecia pot donar-se des de dalt i no únicamente des de la posició d’inferioritat.


Quan la dependència emocional dol és motiu de treball terapèutic

“El primer moment en l’amor és quan jo sento que no vull ser una persona independent” (Hegel)

“No està malament dependre mentre això no ens faci sofrir” comentava la Sara en el nostre directe. La dependència emocional és motiu de treball terapèutic quan ens dol, però no pas per aquest concepte social ple de prejudicis que interioritzo i el deure d’haver de ser independents i forts, sinó perquè la gestió del vincle en el qual estableixo aquesta dependència ens genera massa angoixa.

La dependència emocional és una qualitat humana des d’on em vinculo, és un estat des d’on interpreto i actuo la vida i a nosaltres mateixes, i aquesta manera de fer té a veure amb la nostra biografia. En funció de les experiències afectives en la meva vida, aniré creant un patró relacional: En l’entorn social ens definim mitjançant els reflexos de les persones amb les quals interaccionem (creem un model de nosaltris mateixis) i definim als altres en termes de confiança (model d’evitació o intimitat social), i tot això comença des que som bebès amb el sistema d’apego, que és la teoria bàsica.

 

La característica principal d’una dependència que dol és que els límits es perden, els meus límits i els de les altres persones es fundin i no existeixen diferències: sóc en tant que ets, com si fossis una extensió de mi mateixa i visc la meva vida a través de tu. No els sona aquesta idea a un mite de l’amor romàntic?

La persona dependent està constantment en un estat de(estar)pendent de fora.

En aquí deixem de ser dos subjectes que es relacionen per a passar a fusionar-nos, cedint en les nostres necessitats i prioritzant les seves, ens diluïm en l’altra persona i ens perdem de vista. Viure al servei de les altres persones ens relega a l’últim de la cua, per a quan sobri temps i/o espai (alerta Spoiler, no sol succeir molt)

Anul·lar-nos contínuament per a donar-li lloc a altres persones produeix dolor existencial. De tant no existir només ens queda que sigui l’altri qui s’encarregui de propiciar-nos les nostres necessitats i cobrir-nos les nostres emocions; aquesta dependència dol.

En una dependència normal és quan desitjo suport, col·laboració, acompanyament en els llocs on no arribo, sabent-me individu complet i amb una estructura interna que em guia. Per contra, la dependència que dol em lleva del pla de subjecte-individu, i només sóc en tant que em fan existir, quan em donen de fora el que no tinc creat ni aconsegueixo crear dins (per desconeixement, perquè m’han dit que no serveixo, per ferides personals vàries).

Aquesta és una primera aproximació al concepte per a poder resignificar-lo i integrar-ho d’una forma més coherent, continuarem donant-li voltes en el següent article!

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies