Un dels aprenentatges que m’aporta les no-monogàmies juntament amb els feminismes i altres qüestionaments, és que per a fer tot aquest treball necessitem alhora xarxa i espai propi. Ser dona, en un sistema en el qual se’ns socialitza per a estar a cura de les altres persones, i tenir diverses relacions no-monógamas amb homes (amb tots els “he de ser” i mandats associats a aquesta combinació), presenten una geometria que fa que l’espai destinat (i permès) per a una mateixa sigui bastant reduït: els temps són consumits per les demandes d’altres persones, i no sols en l’àrea laboral-capitalista, sinó que s’extrapolen a la pròpia llar.
Aquest article està escrit amb la consciència que és una reflexió des d’una posició privilegiada, i que són malestars des de la comoditat de ser una dona cis, amb accés a estudis professionals, amb un treball estable i sense altres càrregues econòmiques/familiars. Per a moltes identitats dissidents, racialitzades i persones en precarietat aquestes paraules poden sonar alienes, ja que lamentablement els és una realitat llunyana.
Aquest article està escrit també des d’una reflexió arran d’una necessitat, que sorgeix en un sistema que ens fereix, i que es materialitza en un mercat immobiliari abusiu, injust, on existeix un joc mercantil amb els drets bàsics habitatge. Escric això, doncs, des d’un privilegi que hauria de ser un dret per a totes.
Actualment em trobo en procés de buscar pis, ja que després de molt meditar i d’anar a teràpia, he descobert en mi la necessitat de replegar-me en un lloc que sigui meu, per a poder sanar i seguir amb la vida i els reptes que comporta. Llavors, ara estic en plena cerca i resulta que visita rere visita em trobo amb l’escenari que un gran percentatge de visitants són dones, dones que volen viure soles, i davant els comentaris en to “còmic” de les comercials jo no paro de preguntar-me:
Què està passant?
Ja en el 1936 Marjorie Hillis escrivia el seu llibre “El plaer de viure sola”, un manifest sobre la vida independent de les dones, la seva legitimitat i el seu dret, tota una revolució i reivindicació que avui dia continua vigent. Virginia Wolf també ens ho advertia en 1929 en el seu llibre “una habitació pròpia”: “Una dona ha de tenir diners i una habitació pròpia si desitja escriure ficció.”, paraules que narren la necessitat d’un lloc propi des d’on poder desplegar-se.
Relats més actuals els trobem en la sèrie de llibres de Vivian Gornick, “la dona singular i la ciutat”, on ens mostra en clau biogràfica la vivència de recórrer una ciutat, habitar un espai per a reconèixer-nos i reconquerir-nos, i com es configura una identitat pròpia, entre relacions, llocs i la nostra llar simbòlica.
Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) a Espanya viuen soles més de 4,7 milions de persones, d’elles 2,5 milions són dones. Quan vaig comentar en xarxes les meves preguntes i reflexions, moltes ens van escriure ja que el tema els hi ressona, ja sigui des de l’anhel de poder permetre-s’ho a l’experiència en primera persona d’aquesta aventura, viure soles implica un procés que recorre una barreja emocional entre angoixa, dubte, culpa i al final de tot, la llibertat.
“Al principi, la gent es sorprenia. La meva família no entenien que, si no tenia parella, preferís viure sola a viure amb ells, les meves amistats em deien que era una valenta… a mi no em semblava valenta viure sola, em semblava necessari” ens comentava una companya. I és que encara continua existint l’estigma que si decideixes viure independent es perque dins teu hi ha quelcom dolent. El pes de les etiquetes i dels convencionalismes socials és una gran llosa que carreguem, ja que en les relacionis sexe-afectives i la família vam aprendre que hem de ser d’una forma determinada (orientades a les relacions) i al final resulta més que en una elecció es converteixen en una imposició.
“Lluitar contra l’après és complex, i en multitud d’ocasions he tret el fuet de la culpa. Et persegueix l’abandó familiar i múltiples etiquetes, amb les quals has de lluitar”
Moltes que ja estan en aquest procés es mouen entre l’angoixa i la culpa: culpa pel poc costum de permetre’ns aquest espai per a mirar-nos, delimitar-nos i per a fer-nos subjectes en detriment de ser l’objecte al servei de les relacions. La culpa per estar molt a gust a casa sense el mandat d’haver de relacionar-me. “Serà que no sé comprometre’m?, Que sóc una asocial?, tinc por d’estar en parella?”, parlo d’aquesta culpa torturadora d’estar gaudint del teu racó i la teva solitud, i que resulta que no és un “luxe” o un “capritx”, sinó un dret també per a les dones.
Superada la culpa sol venir l’ansietat de veure’m en solitud. Ja que molts cops, degut al soroll de voltant que distreu, queda el gran repte de veure’m cara a cara amb les meves llums i ombres, d’acompanyar-me, de saber-me com sóc i donar-li un espai a això. Es fa angoixant perquè ara ens toca fer-nos càrrec de nosaltres, responsabilitzar-nos, accionar, limitar, ser… Parlo d’aquesta angoixa mig agria, mig dolça.
“Ha disparat nivells d’ansietat però també ha estabilitzat coses que en el meu procès terapèutic no s’haguessin col·locat en un altre escenari.”
Quan tota la nostra tempesta interna es calma, l’espai propi es transforma en pau, tot i el sacrifici econòmic que ens suposa (recordem que la precarietat laboral sol estar lligada a treballs feminitzats, continua havent-hi bretxa salarial i desigualtat en les oportunitats, augmentant la pobresa femenina ), val la pena. Aquesta sensació d’alleujament ens parla de com estan construïdes les relacions per a nosaltres avui dia, ja que tot i els canvis i avanços que hem aconseguits, encara es veu com operen dinàmiques relacionals que parlen de posicions, de mandats, de prohibicions i obligacions (internes i socials).
Estem cansades d’estar orientades en les relacions?
Els relats ens parlen tant de relacions sexe-afectives, com de famílies, companys de pis, comunitats…, és igual la configuració, l’experiència és la mateixa: la càrrega mental de les cures, les tasques i la casa ens asfixia. Pensar i accionar la cura moltes vegades són tasques invisibilitzades, tant sigui perquè són caduques (fas el menjar i desapareix a l’hora, el llit torna a estar desfeta el mateix dia…), per ser infravalorades perquè “és el que toca”, o perquè directament no es veuen (qui pensa en el que falta de la cuina? qui s’adona de la pols al saló i dóna el toc d’atenció? qui està pendent de com arribes a casa i t’ofereix alguna cosa?).
Encara que les tasques siguin compartides o hi hagi un planning a la cuina o un acord, les càrregues mentals estan en nosaltres molt probablement per la forma en la qual ens han socialitzat o pel paper que creiem que hem d’assumir per a ser “vàlides”.
“Si estàs sola a casa, no haig de netejar per a ningú, no haig de ser mami de ningú, no haig d’estar al càrrec, escoltant… És alliberador no haver d’ocupar-se dels desastres d’altres persones”
Viure soles implica viure per a nosaltres, al nostre ritme, amb les nostres formes, rutines i manies. El que succeeixi en aquesta casa, m’afecta a mi i jo em faig càrrec, és un gran alliberament per als qui sempre estem amb la culpa que la nostra presència en el món causi malestar i/o deixi una petjada incorrecta en les altres persones, o per haver de ser les mestresses de casa perfectes que tant ens va ensenyar Disney amb la Ventafocs, Blancaneu i tantes altres.
I res és casualitat, des de fa temps venia veient a teràpia que en el meu genograma (aquest esquema sobre l’arbre genealògic) després de situacions de divorci o separació, moltes dones havien decidit no tornar a conviure amb ningú, tot i que algunes tenien noves relacions. Ho veig també en el relat de la meva mare, que mira amb els ulls grans com la seva filla vol viure sola, i respon en un sospir dient-me “Ai sí, no ho dubtis”
“Em sento menys sola, menys rara i menys antisocial sabent que hi ha moltes més com jo, com nosaltres”
Aquesta experiència i el debat compartit amb totes vosaltres per les xarxes m’ajuda a donar-li forma a les meves sensacions. Ara, cada vegada que visito un pis, em miro, miro el món i veig com posem en pràctica anhels, desitjos, necessitats, com ens permetem cada vegada més, com anem desenvolupant noves maneres de pensar-nos i viure’ns. Amb tot he volgut visibilitzar aquest discurs col·lectiu, per a demostrar-nos que no hi ha res de dolent en altres maneres de viure. Gràcies a totes per les aportacions
El problema és que social i econòmicament el món encara no està preparat per a viure sola.
Leave a Reply