FAQ sobre com posar límits

with No hi ha comentaris

Si tens preguntes sobre què és això de posar límits, et dono la benvinguda! Hem decidit fer aquest article com si fos un FAQ, sigles que signifiquen Frequently Asked Questions i ve a ser “Preguntes Freqüents”, per així unir tots aquells dubtes que moltes persones tenen sobre aquest tema.

Què és això de posar límits?

Si anem a la definició de “límit”, veiem que és una separació, física i/o simbòlica, que determina la separació entre dues coses. A nivell relacional, posar límits implica frenar alguna cosa, parar-ho, detenir-ho, declinar, fins i tot rebutjar, i serveix per després poder enviar el següent missatge:

 

Jo vull una altra cosa!

 

D’aquesta manera podem entendre que s’està posant una separació entre jo i l’altra persona o situació. Es fa a través de multitud d’accions i contextos, des de, per exemple, rebutjar l’oferiment de menjar més fins dir-li a una persona que no  volem seguir en el vincle.

Per a què serveixen?

És una forma de sortir d’una situació per poder entrar en una altra més d’acord amb els nostres desitjos i voluntats, ja sigui des de dir que es prefereix assistir a una altra festa o dir que es desitja deixar de responsabilitzar-nos de totes les tasques de casa.

D’aquesta manera, posar límits implica que els meus desitjos i les voluntats són exposades sobre la taula, el que comporta que es pugui regular i incidir en els vincles que estic establint, adaptant-los a les meves preferències, canviant allò que no ens estigui agradant i transformant-les cap a allò més coherent amb la nostra persona.

Alhora, és una manera de defensar o reivindicar el meu “Jo”, ja que quan em decideixo a posar el meu límit, dir “fins a aquí” i parlar sobre què vull, estic reconeixent-me, acceptant-me, assumint-me i agafant la situació de cara.

 

Quan és necessari?

Clarament quan ens estiguem veient en una situació que no estigui en coherència amb la meva persona, ja sigui perquè no ens agrada, no la desitgem o no és la nostra voluntat, i que fins i tot quedar-se en ella pot resultar-nos perjudicial, en tant que poden ser abusives, agressives, fins i tot violentes.

Si, per multitud de factors, no estic connectant amb el meu interior i no reconec que estic en aquestes situacions, deixaré que aquestes continuïn sent, tot i que que en una part de mi m’adono que alguna cosa no m’està agradant. Cal dir que no sempre es poden posar límits: hi ha circumstàncies personals que sobrepassen el nostre àmbit d’actuació i ens obliguen a romandre en una situació encara que jo sigui conscient que no la desitjo. En aquestes situacions moltes vegades ocorre que la persona comença a tenir símptomes, ja que ineludiblement el nostre interior s’expressa d’alguna manera.

 

Com es fa?

Aquí està el kit de la qüestió! Abans de respondre, us diré que sé de primera mà que el que escric a continuació es diu ràpid, però que després a la pràctica costa molt més.

Vegem, el primer pas és estar en connexió amb el meu interior, d’una forma tal que m’adoni que quelcom del que està ocorrent em molesta, em resulta desagradable i, per tant, ho rebutjo. Després, es tracta de pensar de quina manera puc posar límits, aquí moltes vegades l’assertivitat és molt necessari ja que em permet veure com puc dir allò que vull d’una forma respectuosa i finalment, queda passar a l’acció.

Per què em costa tant?

Moltes vegades, posar límits pot resultar desagradable per qui els rep, ja sigui perquè no està acostumada o perquè no sap encaixar situacions on se’ls estigui parant i negant allò que fins ara rebien de nosaltres. I llavors és quan aquesta persona es frustra i, com brega ella mateixa amb això? Aquí ja s’obre tot un ventall de possibilitats: o ho accepta o s’enfada, s’ofèn, es queixa,… Si estàs en una situació on tems que l’altre els rebi així, segurament això et coarta.

A més, les persones que hem estat socialitzades com a dones, sol costar-nos bastant més això de posar límits. Per què? Doncs perquè un dels mandats de les dones és el d’estar disponible, física i emocionalment, per l’altri sempre que ho requereixin, independentment del que ens ocorri a nosaltres. Cuidar, sostenir, fer-nos càrrec, descentrar-nos dels nostres desitjos, responsabilitzar-nos de l’altra part, etc. són processos molt típics de les dones, encara que també hi ha persones socialitzades com a homes que també els exerceixen. Però recordem que històricament la dona ha viscut sotmesa a l’home (de debò, fins fa 100 anys el salari de la dona era propietat de l’home!) i això encara perdura en la nostra societat, a menor escala això sí, ja que gràcies a les lluites feministes, aquest aspecte està millorant!

Altres vegades, pot ser que rebutjar una part impliqui renunciar a un tot que també té avantatges, són situacions en que ve implícit perdre alguna cosa que sí volem. Per exemple, vull posar-li límits al meu cap però sé assegurança que sí ho faig, m’acomiadarà; en aquesta situació posar límits ja no s’ajusta solament al fet en si, sinó que té unes implicacions per res desitjables per a mi (o sí, a saber).

 

Quina part de la meva m’ajuda a posar límits?

El mandat que parlàvem abans té implícit el següent: no pots negar-te. Això comporta que en totes les situacions en què jo m’he vist obligada a dir que sí, quan realment si m’hagués escoltat hagués dit que no, he après a atendre a les altres persones per davant d’escoltar els meus desitjos i les voluntats. Això ha fet que la meva part que em revindica estigui cada vegada més lluny de mi i em costi més accedir a ella.

I com accedeixo a ella? Doncs amb la ràbia. Ella és l’emoció que em dóna la següent informació: això no m’agrada, no estic d’acord, això ho rebutjo,… Permetre’ns sentir aquesta ràbia és vital per connectar-nos amb aquesta part més profunda que crida “No!” a una situació. Ara bé, ràbia no és el mateix que violència o agressivitat. Connectar amb ella no porta implícit que jo sigui agressiva amb altres persones, ja que la ràbia, com a emoció, es viu en un espai intern que pot o no expressar-se en l’exterior.

Com diu la psicòloga Mª Jose Pubill, la ràbia és la gasolina del jo, que ben canalitzada, es torna constructiva i no destructiva.

Es tracta d’aprendre a connectar amb ella, viure-la, sentir-la en el cos, experimentar-la i aprendre a transformar-la perquè es torni energia que ens mobilitzi cap a posar límits.

Existeix una manera de posar límits i que els altres no s’enfadin?

El fet de com l’altra persona rep els nostres límits, en part depèn de com l’hi diguem i en part depèn de com sigui ella. Si és veritat que l’assertivitat és clau per transmetre el meu missatge de forma respectuosa, no sempre serà acceptada de bones formes. Això ja depèn de l’altra part i, com hem dit abans, de com encaixi el fet que li posin límits, com brega amb la seva frustració, com és capaç de cuidar-nos en els nostres desitjos, etc.

 

Si després de llegir l’article tens alguna més, pots deixar-los en els comentaris!

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies