La psicoteràpia és una de les tantes alternatives que se’ns presenten avui en dia per a alleujar els nostres malestars. Com no il·lusionar-se amb trobar un espai que ens pugui sostenir enfront d’obstacles que ens fan sentir sobrepassades/us? Sona ideal i ens omple d’esperança. Aproximar-se a un procés psicoterapèutic pot semblar com un antídot que ens acosta al benestar que tan desitgem (inclús amb certa desesperació). No obstant això, aquesta és una versió romantitzada del que implica començar un procés de sanació, i hem de ser curoses enfront d’aquests pensaments.

Quan la persona tria i pren la decisió d’acostar-se a un treball personal, és un moment que pot estar carregat d’expectatives, somnis i desitjos. A vegades, és la primera vegada que ens enfrontem en ser vulnerables amb nosaltres/us mateixos i amb la resta, ens acostem a un nivell de reflexió poc explorat, pensant noves possibilitats de ser. Obrint espais a les nostres emocions, perquè trobin una oportunitat d’expressió. En aquest sentit, la psicoteràpia es un espai segur que ens permet habitar la nostra fragilitat, mostrar-nos nues/us sense maquillatge i on acceptem que no existeixen les respostes màgiques que tant enyorem. Això pot veure’s com amenaçador per a la nostra identitat, ja que implica habitar la nostra intimitat, ser sinceres/s i desvelar els nostres autoenganys des de l’observació i no des del judici. Sens dubte és tot un desafiament.

Des de la meva experiència com a pacient, sé que és intimidant, i que pot portar-nos a qüestionar-nos i a dubtar, entrant així en algún conflicte intern, ja que durant la nostra vida ens han ensenyat que necessitem idees fixes sobre nosaltres/as. Però, en el moment en que ens adonem que aquestes no existeixen experimentem un gran xoc en la nostra realitat, el qual es viu com una revolució. En aquest moment, és important ser amoroses/us en el diàleg intern i no caure novament en sabotatges, ja que aquestes idees fixes han estat fonamentals en el nostre procés de convertir-nos en persona, la que som avui dia és degut a elles, ens han permès sentir-nos segures/s per a moure’ns en el món. No obstant això, arriba un punt on necessitem reciclar-les, ja que aquestes idees no responen a les nostres necessitats actuals ni a qui som en el present. Això ens pot confondre en certa mesura, inclús a vegades espantar.

El desig d’alleugerir el malestar de manera ràpida pot ser perillós i encegador, ja que ens dóna una direcció sense procés, una forma sense contingut, i és aquí on torno a la idea d’“antídot”. La psicoteràpia no és un antídot màgic i instàntani que un cop l’hem consumit ja ens “sana” o ens “arregla”, aquests son ideals que estan latents en la nostra experiència. No és així, sinó que és un procés en el qual és fonamental que siguem conscients tant dels nostres moments vitals com de les eines que disposem. Dit d’una altra manera, seríem il·luses/us si creguéssim que podem córrer una marató quan amb prou feina hem començat a entrenar-nos. És fonamental que estiguem ancorades/ts als nostres peus, en els nostres tempos i en la nostra voluntat.

” El desig d’alleugerir el malestar de manera ràpida pot ser perillós i encegador, ja que ens dóna una direcció sense procés, una forma sense contingut “

Com a psicoterapeuta, pacient i persona, he estat motivada per una constant recerca que m’ha permès anar explorant diferents disciplines per a acostar-me a qui sóc. Ha estat un procés d’anys que encara continua latent, i que seguirà, ja que cada vegada que tinc una idea fixa sobre qui sóc s’obre una nova dimensió a observar, confirmant així que la sanació i el treball psicoterapèutic és un procés continu i intermitent.

El diccionari en català ens diu que el concepte de “sanar” ve de “guarir” i aquest es refereix a l’acció de restituir la salut perduda. És interessant com aquesta noció ens convida a pensar que una altra persona ha de tornar a posar alguna cosa que es perd. La psicoteràpia compleix un rol fonamental, a obrir un espai per a recuperar, generar espai per a aquells elements estancats en la nostra experiència, sentint-ho com una pèrdua. En la mesura que la teràpia obre espais per a habitar-nos ens donem forma per mitjà de la contemplació i resignificación, la qual cosa comporta temps.

A teràpia he observat persones assedegades de saber, desitjant desenvolupar-se, comprendre’s de manera absoluta, per a així alliberar aquell dolor tan íntim que alberguen i protegeixen. Admiro aquesta força i obstinació que posen a la disposició de l’espai, però al mateix temps em posa en alerta, ja que el procés de psicoteràpia pot donar pas a frustracions importants que poden arribar a boicotejar el propi procés. Enfront d’això, comparteixo aquesta sensació incòmoda que frustra el sentir, com per exemple que “no avanço, i no entenc per què”, o que “no he fet prou”. Aquí voldria fer una parada. És en aquest moment on es dóna un punt d’inflexió, una oportunitat per a que una cosa nova pugui sorgir, i val la pena donar-li una oportunitat. Estem tan pressionades/ts en diferents esferes de la nostra vida, que la noció d’èxit-fracàs és present en la majoria dels nostres pensaments. Tan és així, que a vegades hem caigut en l’error de sentir que els nostres processos personals han de respondre a aquesta lògica, boicotejant la nostra evolució.

És aquí on la psicoteràpia és un bon espai per a aquesta motivació al canvi, i és només una part del procés. No existeixen els absoluts, no hi ha un mètode correcte, sinó aquell que ressona amb el nostre ésser, fet que crec que hem oblidat i és necessari tenir-ho present. La psicoteràpia és un camí que requereix compromís personal on se’ns convida a la presa de consciència de les nostres llums i ombres, a transitar per elles i contemplar-les des d’un lloc segur. La psicoteràpia és un procés de reflexió des de la sustentació d’un altre, és un treball personal que no s’iguala a un altre i alhora pot ser més enllà de l’espai de teràpia. Podem trobar i integrar aquest treball, des de l’aproximació amb la naturalesa, l’art, la dansa, l’esport, l’espiritualitat i en espais que potser ni tan sols puc imaginar-me. No hi ha cap lloc correcte, més el que se sent com a tal, i això és un procés.