La família escollida: La nostra xarxa afectiva

with No hi ha comentaris

Les festes nadalenques són tota una barreja d’emocions, s’ajunten experiències d’il·lusió i retrobament familiar amb dolors i tristesa, ja sigui pel record de les persones que no hi son com per l’obligació d’haver de complir amb el rol familiar i veure a les que si que hi son, però que no vols tenir a prop. Per Nadal, més que en altres èpoques, les exigències socials i culturals que acabem interioritzant semblen multiplicar-se, i poden ser uns dies especialment difícils.

Pikaramagazine ho explica d’una forma molt clara en el seu article d’aquest mes: “En les persones que convivim amb patiment psíquic s’accentua en aquestes dates per més motius. Hi ha traumes familiars (a vegades fins a agressions importants i situacions d’abusos) que mai es van abordar en la família. Hi ha gent que any rere any es torna a veure asseguda cara a cara amb els seus records traumàtics, compartint espai i decoració de l’arbre amb els seus maltractadoris o abusadoris. Gent en que els seus propis sentiments barrejats de ràbia, impotència, vergonya, enyorança, culpa… li compliquen molt tenir benestar en aquestes dates de major contacte amb l’entorn on totes aquestes sensacions s’originen.”

El Nadal és una època de somriures (genuïns o en màscares), regals, pensar en les persones a les que estimes i desitjar-los una llista inacabable de bons desitjos, alhora que el consumisme capitalista s’imposa com si aquesta fos una de les poques formes de demostrar a les persones que t’estimes quant t’importen, com més car i exclusiu sigui el regal, més ho demostres.

Aquesta època sempre m’ha presentat un debat social interessant, no hi ha una vivència correcta ni una posició que estigui millor que l’altra: la il·lusió i els retrobaments familiars són meravellosos, igual de meravellós que qui ho viu des de la posició política de no celebrar cap festa associada a una religió, o qui estan intentant sobreviure a la normativitat imposada i escriuen i es rebel·len contra això també son admirable…

Avui dins de les altres realitats existents en aquest entorn nadalenc vull parlar-vos sobre el que popularment es diu “la família escollida”, aquesta xarxa afectiva de suport que no et ve al néixer, però que s’ha creat i s’ha enfortit amb el contacte i en el compartir la vida, per tal de trencar la idea de la família de sang és l’única que hi ha.

La situació és que, per atzar, naixem en una família determinada. Al llarg de la nostra vida ens bombardegen amb un model de la família ideal que hauria de ser, aquesta imatge predeterminada de les pel·lícules on totes les persones somriuen i s’agafen de la mà. Aquesta societat ens parla de com han de ser les famílies d’acord amb aquest idil·li (normatiu, per descomptat), però “s’oblida” d’esmentar que cada persona té una motxilla d’experiències, dolors i interpretacions de la realitat que en interacció amb unes altres, poden generar certes dinàmiques molt lluny d’aquest ideal. Existeixen pressions, normes, rols, tabús, expectatives, frustracions, prejudicis, estigmes, relacions nocives, egoismes, intoleràncies… milers de combinacions que poden fer que la família que “ens va tocar” sigui una font de malestar i patiment.

I aquí arriba el Nadal a exaltar-nos aquest esperit d’unió, d’obligació d’estar amb aquestes persones i ser feliç costi el que costi perquè és el que toca i el que ens bombardegen per televisió. Es potencia que generem llaços forts amb aquelles persones amb les quals tenim vincles sanguinis i/o polítics, i que pel simple fet de compartir això tot està permès i excusat (a vegades amb unes estratègies de negació molt cruels), quan de vegades aquests llaços no són sempre positius per a nosaltres. En els pitjors dels casos aquests nuclis familiars no posseeixen l’estabilitat emocional desitjable per a poder desenvolupar-nos en el benestar que vulguem i necessitem. Tot assumint que no hi ha cap mena de males intencions en aquestes dinàmiques, com bé explicàvem en el nostre Instagram amb el conte dels micos “Molt bones intencions, mals mètodes”.


En aquestes dates estic una mica moguda per aquesta normatividad social, ja que sempre viatjo a Tenerife, el lloc on vaig nèixer i crèixer, a visitar, complir, retrobar i de pas celebrar algun aniversari familiar. I em descobreixo amb la il·lusió no només de reconectar amb les meves arrels i la terra que em va veure créixer, sinó de trobar-me també amb tota aquesta xarxa afectiva d’amics i amigues que vaig deixar a l’illa quan em vaig mudar a Barcelona. I en aquest procés em trobo amb les paraules de Roy Galà en el seu article “canviar de nom la independència”

“Hem entès amb el temps que família és el que nosaltres en anomenem (i sentim) com a família. Que res té a veure amb la sang, amb les directrius externes o amb una imatge concreta imposada. Família és tot allò que ens proporciona els afectes i cures suficients per no morir.”

I no és habitual trobar-me aquestes narratives en les persones que tornen a l’illa “Jo vinc perquè vull veure a les meves amigues, i ja de pas sopo amb la família”. Nadal per a mi és una època bonica perquè ens reunim totes les persones que hem estat buscant-nos la vida, ens retrobem en unes dates concretes on sabem que serem totes aquí i podem regalar-nos bons moments de retrobament, posades al dia, records i projectes. Aquests vincles que ens ajuden a evolucionar, que ens donen suport i sustenten en situacions difícils, persones amb els qui podem comptar quan hi ha problemes i alegries, que ens escolten de forma empàtica davant reflexions i preocupacions, o que ens somriuen i s’il·luminen amb il·lusió quan els parles de com avances professionalment… aquestes persones per al mi son la família escollida, la meva xarxa afectiva.

Tal com està l’educació emocional i afectiva avui dia, la família d’origen (la que ens va tocar) es converteix en un nucli vincular funcional del que cal tirar cap endavant i sobreviure, i en moltes ocasions l’enrenou de la vida i els tabús emocionals (d’això no es parla) no ens permet tenir un clima afectiu on parlem del que ens passa i podem explicar-nos les coses. Sobrevivim rere l’honorable façana de la família feliç (aquesta dels marcs dels quadres a les botigues de regal), on alguns temes i diferències individuals es tornen tabú, sense gestionar el que necessitem, descobrint amargament que el nucli familiar no és on pots ser tu mateix, sinó que ets un rol imposat.

És aquí on la nostra xarxa afectiva ens dona sempre la mà i es torna un pilar fonamental: del que no en podies parlar a casa ho acabes parlant amb aquestes persones que t’acompanyen i clar, és en aquest cafè, en aquesta caminada o aquest dia al parc on et sents com a casa, és aquest port segur on descansar dels pesos de la vida, aquesta “inclinació segura” que t’atén, t’acompanya i alhora et permet ser autònoma.

En tot el nostre treball activista, sempre posem el focus en de-construir el concepte d’amor, i reconstruir-lo en la nostra xarxa afectiva des d’una perspectiva més inclusiva i àmplia. La norma ens empeny l’amor dins d’un model piramidal: La parella (relació sexe-afectiva principal) serà a dalt de tot, a la punta, ocupant tot l’espai de privilegi, dedicació i prioritat. Sota aquesta persona hi haurà la família de sang, aquest mandat normatiu que ens exigeix una lleialtat cega, i ja si sobra temps i espai en aquesta vida precària, hi trobem la resta del nostre entorn social: amigues, amics, col·legues de treball, compis de classe…

Ens empenyen a un model romàntic-familiar cap a la base oblidada de la piràmide, desplaçant aquesta xarxa que potser és més tolerant i afectiva amb qui sóc. Per mi aquesta base és la que em sosté, i decideixo invertir el aquest triangle piramidal posant en prioritat a la meva família triada, la meva xarxa afectiva.

Ampliem el prisma de l’amor a la resta de persones que ens fan bé, sense rols tan rígids i marcats, en l’obligatorietat de l’estar.

Existeixen idees com que en aquesta vida hem de valer-nos per nosaltres mateixes, idolatrant la idea de fortalesa com a independènciano necessito a ningú, jo sola puc”. Però la meva la realitat és que som éssers socials que vivim, creixem i ens reflectim en els afectes, tenim necessitats de pertinences i afecte que no ens converteix en persones febles, sinó en éssers humans que volen pertànyer i evolucionar en una comunitat que ens faci bé.

I és amb aquesta família escollida, en aquesta xarxa afectiva on jo vull celebrar els bons desitjos nadalencs, l’esperança d’un 2019 creixent juntes, recolzant-nos en els obstacles i somrient davant els èxits, amb sororitat, amb cura, amb gestió emocional i resolució de conflictes des de la visió del trobar-nos.

Així sí tenen sentit els missatges d’aquestes festes.

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies