El parany de la llibertat

with No hi ha comentaris

Moltes vegades en consulta ens trobem persones que tenen una demanda clara: “vull ser autosuficient”, “vull treballar-me la meva dependència emocional”. Sol passar que en algún moment de dependència se’ns ha fet mal, i busquem la reparació per tal de no tornar a caure en el suposat error: estar a la disposició d’una altra persona, i llavors busquem un treball personal al servei del símptoma.

«A mi això no m’ho tornen a fer, seré independent!»

Fa un temps reflexionàvem sobre el terme de la “Dependència emocional” i les possibles conseqüències que se’n deriven, tant en l’establiment de relacions (que es viuen asimètriques en un eix de poder, on hi ha algú per damunt i algú per baix) com en la percepció i integració del meu propi auto-concepte, en termes del meu paper i valia (on juga un paper fonamental la teoria de la vinculació).

La dependència emocional és assenyalada com una de les companyes de viatges no desitjades en les nostres relacions. És construïda avui dia com l’oposat del procés de convertir-se en un individu i de la cultura de l’èxit del Jo-Marca. És quelcom que veiem últimament en auge, per exemple, explorant dificultats i dilemes en relacions no convencionals: Al trencar com a aposta política el concepte i l’estructura de la monogàmia, ens endinsem a moure’ns en dos pols de significats oposats, on la monogàmia s’associa a idees d’amor romàntic, (i per tant conceptes com fusió, anul·lació i dependència), i el seu contrari sembla que es va construint en termes d’independència ( etimològicament: “acció i efecte de no estar sota la voluntat d’un altre”) de ser individus complets, únics i acte-suficients.

En plantejar canvis alternatius a la normativitat en el nostre procés de desconstrucció, ens trobem sense referents de com fer-lo (com explicàvem en la introducció del nostre manual del bon poliamor)

En aquest buit, doncs, ens acostem a l’oposat per a construir l’alternativa, l’altra opció possible de la que em vull distanciar. Així es pot explicar que, com s’associen les relacions convencionals amb les estructures de dependència, ens llancem en pèndol al pol oposat, creant l’extrem com a independència. En oposició a l’amor romàntic dependent, agafem l’estendard de la llibertat individual com a nova aposta política per a la meva vida.

I es que ser individu no és el mateix que ser independents, i aquí és on ens hem enxampat els dits.
l

El parany de la llibertat

En el món relacional, trenquem amb la monogàmia trencant amb tot allò associat amb l’estructura de parella socialment construïda. I així podem explicar-nos, per exemple, com s’ha arribat a romantitzar tantíssim el concepte d’Agamia, representada com a crítica política a l’amor, i acaba sent un tractat d’individualitat moral, que parla sobre com desvincular-se d’un “gamos” entès com a vinculació afectiva e unió que s’estableix amb una altra persona.

En aquesta gran heroïcitat de veure’m despullada de tota “opressió”, ens desfem sense voler algunes altres peces relacionals que ens fan bé (tant a mi, com a la meva xarxa). Trencar radicalment amb tot un imaginari col·lectiu ens pot portar a fer miques els actes i emocions que supleixen necessitats bàsiques humanes de pertinença, afecte i reconeixement, perdent de vista (o negant) que som éssers socials, i que vivim envoltades d’altres persones, perdent de vista la nostra naturalesa inter-dependent (l’estat de necessitat recíproca) al llarg de tot el nostre cicle vital.

La idea de la llibertat és omnipotent

La idea de ser totalment lliures és un parany d’engany, un miratge que ens fa creure, des de certa omnipotència, que podem saltar qualsevol condicionant (sistema, cultura, opressions…) únicament amb fortalesa, desig i ganes. I ja ens ho deia Viktor Frankl: la llibertat no existeix pura, sempre és una llibertat condicionada.

No som lliures emocionalment perquè som sensiblement influenciables i influents, depenem del sol que faci, del fred, d’estar confinades o no, de la situació de conflicte o estabilitat amb les persones amb les quals ens envoltem, etc. Les nostres emocions són coherents amb el que ens va ocorrent, i transiten en diferents estats al llarg del temps.

La idea de la llibertat és superba

Per què és tan important sentir-nos “lliures”? La Núria debatia en la nostra última entrada del manual del bon Poliamor sobre el dilema de com cuidar i cuidar-me, i què fer amb la nostra necessitat de llibertat.

La idea de llibertat individual i independent respon a la necessitat de l’abanderament d’un “jo” com a individu, de les nostres diferències i idiosincràsies, per tal d’aconseguir estar representades i presentades en aquest món, i aconseguir així el reconeixement que ens faci existir. És curiós, perquè defensem un jo solitari, que necessita el reconeixement de les altres persones per a ser, on el jo i les altres persones es bressolen en un ball subjecte-objecte: et reconec per a ser, sóc perquè em reconeixes. Però succeeix que ens parapetem en una rigidesa del JO per a cobrir una necessitat de ser, i la defensem aferrissadament.

La idea de la llibertat pot caure fàcilment en una visió superba, que suposa una posició elevada de mi mateixa en relació amb el propi entorn. La negació de la interdependència ens posiciona en un estat superior de poder, que és totalment fictici, i aquí és on veiem el típic capítol amb moralitat de Marvel on els superherois i superheroïnes es necessiten els uns als altres per a poder derrotar al dolent, deixant enrere l’orgull del «jo tot ho puc».

Els dilemes personals vindran després: quan en l’intent de mantenir-me en aquesta idea del jo (lliure, sense cadenes, única i completa) no puc reconèixer, llegir o atendre el que el meu món afectiu està demanant: vincular-se, cura, i fins i tot permetre’ns fallar.

Així doncs, la idea de la llibertat va unida a la negació de la vulnerabilitat

Un altre parany d’aquesta supèrbia omnipotent és que no ho podem triar lliurement tot, com ja apuntava la Núria en el nostre anterior article: la llibertat no és aquest paradís on tot val i tot es pot, fins i tot dins de la llibertat hi ha límits. La llibertat implica pèrdues i responsabilitats. Triar alguna cosa implica renunciar a una altra cosa que no ets lliure de triar (NURIA: yo diria que no es posible escoger, es una cuestion de realidad, no de libertad :P). El concepte de llibertat com a totes les possibilitats alhora es crea sota aquest miratge de la idea del jo, aquest món de fantasies hipertrofiadas per un anhel, anem, que podem somiar tot el que vulguem, però aterrant a la pràctica no sol ser realista o realitzable, que el dia té 24h. I aquí estan servides en safates les frustracions, els trencaments, les desil·lusions, les insatisfaccions vitals, els estats de culpa i retret per no ser suficients.

LLibertat o responsabilitat

Tornant al tema relacional, el marc social actual ens porta al neoliberalisme individualista, sustentat en amors líquids, al servei del consum (recomano la xerrada de Lionel S. Delgado sobre la “La tinderització de les relacions i el consumisme de cossos”). Aquesta idea de llibertat com a alternativa a la dependència ens sumeix en un hedonisme no compromès (un jo que no respon a un altre), mobilitzats pel nostre món de desitjos i propòsits.

El discurs neoliberal ens ven un poliamor lligat més amb el consumisme afectiu, la mercantilització de les relacions, la depredació de les cures i les dinàmiques opressives de gènere, que amb la responsabilitat col·lectiva, la interdependència i la cura mútua.

Moltes vegades en les no-monogàmies es dóna el fenomen que sabem paraules complexes però no assumim la complexitat de les paraules

Avui dia, amb tot el que està succeint en aquesta pandèmia del Coronavirus, es van donant dos relats paral·lels: D’una banda el de l’individualisme en els supermercats comprant paper higiènic fins a deixar sense existències a la resta i denunciant a veïns en aquests estats policials de balcó, i alhora, aflora tot un món hiperconectat a través de les xarxes socials, de festivals per Instagram i programes per a jugar amb les teves amigues online. Estem tancades, més connectades que mai, i amb l’instint de supervivència individual activat.

Frankl, en la seva teoria sobre el sentit de la vida, explica que no pot existir llibertat sense responsabilitat. I en aquests casos, triar lliurement un camí implica fer-se’n càrrec i respondre a les conseqüències del que fem, ja que no succeeix en un buit.

«La llibertat suposa responsabilitat. Per això la major part dels homes la temen tant» George Bernard Shaw

En dies de confinament es parla de la responsabilitat afectiva col·lectiva, es parla de quedar-nos a les nostres cases per tal d’evitar la corba del contagi, de cuidar-nos entre totes, d’estar pendent de les veïnes, de no sobrecarregar el sistema de salut… Tot això són vius exemples que l’ésser humà no es val per si mateix, que ens necessitem a totes, necessitem que la xarxa sigui estable per a poder sostenir-nos, en lloc de buscar solucions individuals a problemes col·lectius que ens faria respondre sense atendre l’entorn (com la gent que encara així surt a córrer per la seva salut en estat de quarantena). Som dependents, i no passa res per això.

«La llibertat, no obstant això, no és l’última paraula. La llibertat és només una part de la història i la meitat de la veritat. La llibertat no és més que l’aspecte negatiu del fenomen d’aspecte positiu del qual és la responsabilitat. És per això que recomano que l’Estàtua de la Llibertat en la Costa Est es complementi amb una Estàtua de Responsabilitat en la Costa Oest«

Viktor Frankl

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies