El segrest emocional

with 2 comentaris

Últimament, cada vegada més gent parla sobre les emocions i sembla que estem començant a situar-les com a quelcom important en el nostre dia a dia. Per la meva part, quant més conscient sóc d’elles, més m’adono que conviuen amb nosaltres, ens succeeixen i no podem amagar-les del tot, per molt que ho intentem.

També es parla un munt sobre gestionar les nostres emocions, on he de dir que, realment, gestionar és tot allò que fem davant d’elles, ja sigui sentir-les, tapar-les amb menjar, controlar-les, intentar mantenir-les a ratlla i continuar somrient…etc. El que resulti de la nostra gestió, ja és un altre tema, ja que depenent del que fem amb elles, tindrem uns resultats o uns altres i això és així!

Hi ha molts temes que es poden parlar sobre les emocions, però en aquest article vull centrar-me en el concepte que Daniel Goleman va denominar “segrest emocional“, us sona? Fa referència a quan apareix la vivència en que les emocions ens controlen i llavors apareix el fenomen de deixar de ser jo mateixa per a passar a ser, solament, la meva emoció. Aquí, és ella la que decideix i em porta a dir o fer coses que realment no feria en un altre estat, cosa que sol comportar certes conseqüències desagradables com, per exemple, fer mal al meu company per contestar-li de manera impulsiva i feridora.

Cal dir que aquest segrest no ens ocorre per voluntat pròpia i de manera racional, sinó que en aquest moment el nostre cervell límbic s’apodera del còrtex (a través de certs mecanismes fisiològics on no entrarem) i com a resultat tenim a la nostra persona dominada per l’emoció. Les evidències científiques sobre aquest tema són contundents: s’ha vist com és el cervell límbic qui es posa al volant en aquests moments, ens domina i passa a ser el que mana en el nostre cervell i, per tant, en la nostra persona (Goleman, 1996).

Llavors, clar! Imagineu-vos si quan estem en aquest moment, totalment segrestats per l’emoció, desbordats per tots aquests mecanismes activats, la nostra amígdala fent de les seves, i de cop algú et diu: “Has de tranquil·litzar-te” o comença a racionalitzar i a parlar sobre com hauries d’abordar el tema en qüestió i com de malament ho estàs fent… A veure, jo no sé vosaltres, però a mi això m’accelera encara més!

I no només en la nostra vida quotidiana, també en multitud d’articles (escrits per professionals de la Psicologia) ens diuen que hem de fomentar la nostra intel·ligència emocional per a fer front l’emocionalitat del moment i que això es fa incorporant la nostra racionalitat en aquests moments. Però sabeu, ni de lluny crec que això sigui possible quan el sistema límbic està dominant l’espai neuronal, ja que si bé és cert que la racionalitat pot beneficiar-nos molt en certs aspectes i moments, no ha de ser l’única opció que s’hagi d’utilitzar en tots els casos, sempre, a tot hora. Hauríem de situar la racionalitat en un lloc menys dominant i donar-li més espai al món emocional per a desenvolupar aquesta intel·ligència des de l’emoció, aprenent el llenguatge propi que posseeix.

Citant a David Goleman:

No és que pretenguem eliminar l’emoció i posar la raó en el seu lloc –com volia Erasme-, sinó que la nostra intenció és la de descriure la manera intel·ligent d’harmonitzar ambdues funcions. El vell paradigma proposava un ideal de raó alliberada dels impulsos de l’emoció. El nou paradigma, per part seva, proposa harmonitzar cap i cor.

Fins ara, les funcions racionals han dominat el panorama en molts àmbits, i, què voleu que us digui, cada vegada la perspectiva de gènere adquireix més sentit i veig com aquesta apologia de la racionalitat ve de la dominància que ha tingut durant mil·lennis el gènere masculí en totes les àrees científiques. Aquests han situat les capacitats d’instrumentalitat,(són totes aquelles habilitats cognitives i de destresa) com el súmum de tot plegat. En part em sembla idoni que la raó sigui part de la resolució, ja que la seva aportació és molt necessària, però crec que estem obviant un munt de coses quan es pretén que la raó sigui l’única solució a la nostre emocionalitat. Si la veritat és que en part les capacitats instrumentals són molt útils per a desenvolupar-nos en el nostre món, també existeixen les anomenades capacitats relacionales (on es prioritza les cures de la relació, la dedicació, la compasió, l’acompanyament,…), les quals poden aportar molt més que solament una sentència sobre si allò que sentim està bé o malament.

 

Val… I què fem amb això?

Tornant al moment del segrest emocional, el nostre cervell racional en aquest moment està inhibit, llavors apel·lar a ell és tan útil com pixar de cara al vent, com diria la meva àvia. És a dir, jo no estic decidint sentir, m’està succeint. Afrontem aquesta vivència com si fos la nostra decisió estar en aquest estat, quan realment l’única cosa que podem fer és desenvolupar la capacitat d’afrontar-ho d’una forma que sigui menys “nociva” tan per a mi, com per a les altres persones.

Així que l’objectiu per a abordar els segrestos emocionals no és tant dominar-los o controlar-los, sinó d’una banda desenvolupar estratègies per a que en aquest moment concret que ocorrin no estiguin decidint per mi i, d’altra banda, acostar-nos a veure què ens estan dient tan important que hàgim d’escoltar, aprendre aquest llenguatge que tenen, com l’emocionalitat és en mi, cap a on em porten, què fer per a integrar aquest missatge en la meva vida, ja que aquesta font d’informació sóc jo mateixa parlant-me!

A més a més, com si tot això fos poca cosa, aquest procés propícia estar més connectada amb mi, ja que m’escoltaré, i podré incorporar-me a la meva vida, cosa que em portarà a viure d’una forma més coherent i respectuosa amb la meva persona, els meus valors i la meva ètica.

 

Per on començar?

Seria genial començar per aclarir quina és la funció de les emocions i ressituar-les en el lloc que els pertoca, no creus?

“Gairebé tothom pensa que sap què és una emoció fins que intenta definir-la. En aquest moment pràcticament ningú afirma poder entendre-la” (Wenger, Jones i Jones, 1962)

Doncs sí, amb això m’he trobat! Tot i així, hi ha diversos aspectes centrals on molts autors i professionals coincidim, anem a veure’ls.

A grans trets, les emocions ens donen informació sobre què considerem important, determinen què considerem prioritari de la situació donada, que sol ser diferent al que la raó diu, ja que aquesta es regula en un sentit de justícia, amb allò bé i allò malament, la moral, el bo i el dolent. Les emocions pel seu costat, ens parlen de nosaltres, del que realment és significatiu i important en mi i per a mi, ens guien i ajuden a millorar la nostra presa de decisions, i “estableixen les metes on després actuarà la part cognitiva (la racional)” (Greenberg, 1997). No es tracta d’una valoració freda i irracional dels pros i els contres d’una situació, sinó que el seu llenguatge és diferent, el qual podem captar-ho a través del nostre cos, a través de sentir-les.

Regulen el funcionament mental i organitzen tan el pensament com l’acció que es duu a terme, és a dir, ens fan pensar determinades coses i actuar en coherència amb elles. És per això que les emocions resulten el mecanisme pel qual ens adaptem al mitjà: sense elles no sabríem quan alguna cosa pot ser perillosa o quan algú està abusant de nosaltres.

Aquestes mobilitzen mecanismes en el cos per a la seva fi, com per exemple quan varia la nostra resposta cardíaca i amb ella la distribució sanguínia del cos, augmenta la tensió muscular, s’accelera la respiració, es segreguen certes hormones,… Aquest és el seu llenguatge. Parlem de tot un conjunt de reaccions fisiològiques coordinades per un mecanisme ben complex, del qual el sistema límbic n’és el director principal i involucra tan el nostre cos com nostra consciència.

Com hem dit, aquestes reacciones fisiológiques formen part d’un mecansime que prepara el cos per a reaccionar a una situació mitjançant l’emoció, la qual ens està indicant què és primordial en aquest moment, quin és l’objectiu principal, la meta:

  • La por ens indica que el principal és posar-se fora de perill, ja que pot existir una amenaça a la nostra integritat. Llavors, davant de la por el que acostumo a necessitar és protecció.
  • La ràbia ens indica que alguna cosa ens està danyant i hem de sortir d’aquesta situació, normalment el que necessitem és desfogar-me donant-me el permís d’expressar-la (no té perquè ser contra una persona, hi ha moltes maneres!).
  • La tristesa ens indica una pèrdua irreparable i ens porta a una introspecció i a una cerca de contacte, per a complir la seva necessitat: poder reajustar-nos a la situació irremeiable.
  • L’alegria, pel seu costat, ens preparar per a compartir i cooperar, enfortint els vincles que establim i obtenint així satisfacció.

Aquestes són les emocions primàries, que vénen a ser “les respostes emocionals fonamentals o inicials als estímuls externs” (Goleman, 1997). Però hi ha moltes altres, com les anomenades emocions secundàries o les instrumentals, que estan més mediatizadas i influïdes per la societat; tenen la seva pròpia entitat, característiques particulars i són també molt habituals: vergonya, culpa, amor, afecte, resignació, etc. Estan configurades ja no només pel sentir, sinó per tot un entramat de pensaments, creences i vivències que donen complexitat la seva explicació, cadascuna dóna per a un article complet!

Llavors, una vegada tenim això clar, el següent pas és conèixer-nos emocionalment per a poder incidir en l’emoció que predomina en mi, la qual pot requerir, en un primer moment, veure què és el que necessito per a disminuir la seva intensitat; aquí donem pas al treball personal i únic, on podem utilitzar tot un bagatge de recursos que influenciïn directament en l’emoció.

I després podrem anar a elaborar-la.

 

Fonts:

https://blogs.eitb.eus/inteligenciaemocional/2008/08/08/title-25-5-2/

Secuestro emocional

L. Greenberg, S. Paivio, “Trabajar con las emociones en psicoterapia”, 1997, Editorial Paidós.

2 Responses

  1. Marta
    | Respon

    Quina raó tens. Aceptar les emocions es el primer pas per poder conviure amb elles y extreure’n la “moraleja”. Però com també dius, no es gens facil, sobretot sense pràctica.
    Aquest article em ressona moltísim, vaig viure un segrest emocional no fa molt, i realment segrest de l’amígdala és una forma genial d’expressar-ho. En el meu cas va originar d’una decepció per part d’un amor, i em vaig veure i desitjar per no fer o dir coses que desprès sense dubte m’habrien avergonyit. Quan em sento així, amigdalada, intento no fer res, ni parlar-ne amb els afectats tampoc, fins que no m’he calmat. I si no ho puc evitar, primer ho explico a una bona amiga y espero a escoltar una segona opinió per estar segura de que no es un sinsentit. És molt difícil de dir quan no estem plenament en control, pero un bon confident té suficient distancia per aconsellar. Jo ho trobo una molt bona ajuda!
    Gracies per aquests articles, sou genials noies!

    • Nuria Arrebola
      | Respon

      Hola Marta!
      Totalment, la nostre xarxa afectiva es un dels millors sostens que tenim en aquests moments, es un recurs molt útil!
      Gràcies per compartir la teva vivencia i experiencia, esperem que ja estiguis millor, una abraçada! 🙂

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies