Sandra Sassaroli i Robert Lorenzini són uns autors constructivistes que parlen sobre la generació de les fòbies i les pors. Les seves teories són la base del nostre treball dins de les teràpies de grup per a la fòbia social així com en les nostres intervencions per donar sentit a la gènesi de la por en les nostres biografies. També pots aprofundir més en les seves teories en l’article que vam fer sobre l’evitació en la fòbia social.

En aquest article us compartim un extracte del seu llibre “Por i Fòbies. Causes, característiques i teràpies” on fan una definició sobre la por i l’ansietat, les quals moltes vegades es presenten conjuntament però que tenen les seves diferències, i per tan les seves intervencions particulars.

“Les fòbies són en l’actualitat molt habituals i, malgrat no ser una patologia psiquiàtrica greu, dificulten la vida a moltíssimes persones que viuen en una espècie de gàbia construïda per ells mateixos, sense veure una possible via de sortida. […]

Les fòbies són l’exageració d’una experiència comuna a tots els éssers humans: la por. La por ajuda a prevenir i enfrontar-se als perills i, per tant, té un significat adaptatiu per a l’individu i l’espècie; per altre banda les fòbies no són desencadenades per un perill real i extern, sinó per un hipotètic perill intern que acompanya sempre a l’individu i bloqueja el desenvolupament de la seva existència. La por fòbica no protegeix l’existència, sinó que la restringeix, la limita, l’anul·la: pel temor a morir, una persona acaba no vivint.

La por és producte de l’evolució. Això significa que una espècie animal que no fos capaç d’experimentar por s’extingiria ràpidament perquè no es podria adonar immediatament dels perills i reaccionar, així, a temps. Per tant, tenir por és quelcom necessari; com l’és també ser capaç d’experimentar dolor, que és el senyal indispensable que ens indica que alguna cosa ens està danyant i que cal trobar ràpidament la manera de defensar-se. La por apareix abans del dolor, ja que és dóna degut a l’anticipació de que es produirà un possible dany en un futur immediat, encara que actualment no s’hagi produït. Per tant, és l’alarma vermella que s’encén per assenyalar-nos la inminencia d’un dany i del dolor consegüent.

En realitat no es tracta només d’una alarma, la por fa molt més que assenyalar simplement un perill: prepara l’organisme per afrontar-ho de la millor manera possible, per tal de no morir. La sensació subjectiva de por no demanda de descripcions detallades, ja que no existeix ésser humà que no l’hagi experimentat alguna vegada en la seva vida. En general es considera a la por com una emoció desagradable, no obstant això, algunes vegades ho busquem activament perquè comporta una “descàrrega d’adrenalina” que ens fa sentir especialment vius (així s’explica l’atracció per les pel·lícules d’horror, les diferents formes de ruleta russa dels joves avorrits, i en general, la cerca de situacions de risc).

Ansietat: La por sense perill

Si experimentem la reacció d’alarma que acabem de descriure perquè un gos feroç ens persegueix […] tothom estaria absolutament d’acord a definir-la com a por, a considerar-la comprensible i natural i en no fer gens per eliminar-la.
En canvi, si la mateixa activació fisiològica, o fins i tot major, acompanyada tal vegada de la reacció comportamental de fugida, es manifesta davant la idea de creuar una plaça, entrar un ascensor, o en el moment de convidar a sopar a una noia o demanar un augment de sou al cap, llavors es parlarà d’ansietat, perquè per a la majoria de la gent no es tracta de situacions perilloses en les quals estigui justificat sentir por.

L’ansietat és una reacció de por enfront d’un esdeveniment desencadenant que “normalment” no és considerat quelcom que provoqui por. La personal que ho experimenta no és capaç d’explicar-ho, fins i tot ella mateixa la jutja com alguna cosa injustificada i involuntària i acaba considerant-ho com una malaltia, o bé com un aspecte del caràcter del qual cal lliurar-se.
Però això és solament el que apareix en un examen superficial. Amb un anàlisi més profund emergeix el veritable motiu pel qual aquell fet innocu és viscut com alguna cosa extremadament perillosa, que justifica sobradamente la reacció de por: Quan va a creuar la plaça, la persona s’imagina que caurà desmaiada al terra i quedarà exposat als altres transeünts, l’ascensor li fa imaginar la possibilitat de quedar-s’hi tancat/da i morir asfixiad/a, la noia a qui convida a sopar i el cap a qui demana un augment li fan anticipar un possible rebuig i les consegüents burles dels altres […]

Amb això es pot treure una conclusió: no són els esdeveniments externs, qualsevol que siguin, els que desencadenen la reacció de por, sinó el que nosaltres pensem sobre aquests, en particular la valoració que fem de la nostra capacitat per fer-los front. […]

Font: Por i Fòbies. Causes, característiques i teràpies. Sandra Sassaroli i Robert Lorenzini