Article disponible en àudio en castellà gràcies a la Davinia Velázquez
Les estratègies d’afrontament són tots aquests esforços que realitzem (a nivell psicològic, emocional o conductual) per fer front a les demandes internes i ambientals de la situació en que ens trobem, com pot ser un possible conflicte o una situació difícil. Una de les estratègies més comunes de reaccionar davant una situació alarmant, dolorosa i preocupant, que ens causa una ansietat o estrès elevats, és l’evitació.
Les reaccions de lluita o fugida van ser descrita inicialment pel científic fisiólogo Walter Bradford, on en el seu estudi amb animals veia com aquests reaccionaven amb una descàrrega general en el sistema nerviós simpàtic, que preparava el cos per lluitar o escapar. Es a dir, que el cos es tensa i es prepara davant una situació d’alerta per respondre de dues formes: Fent front, o evitant.
L’evitació per tant implica la no aparició d’un estímul aversiu, es dóna una resposta abans de l’aparició del possible estímul que ens provoqui malestar, per la qual no ocorrerà allò que temem que ocorri. Això té una funció important, ja que ens protegeix quan interioritzem que no podem donar resposta a aquest potencial perill, així que es pot considerar un mecanisme de supervivència.
El problema ocorre que davant tanta evitació, és probable que mai comprovem si realment tenim les habilitats i els recursos necessaris que requereixen l’exposició, i així, evitem encara més!
Per exemple: Si jo tinc por de la resposta que em pot donar en Pau quan li dic que m’ha molestat el seu comentari, perquè no se com gestionar el conflicte que el seu empipament pugui generar, tendiré a evitar dir-li, a callar, a guardar (amb la despesa i la càrrega emocional que això pot generar) i a interioritzar que no sé com dir-li a en Pau aquestes coses, ni sé com gestionar els conflictes, la qual em portarà davant situacions similars, on tornaré a evitar.
L’evitació també pot veure’s com la conducta que s’adopta quan el risc de no poder mantenir un nivell acceptable de “exposició als riscos de vida” posa en perill la integritat del sistema (la meva identitat) i la seva capacitat de previsió “Estic tan malament que si no evito…”
Qualsevol persona si caminés tot sol i de nit en un bosc fosc i desconegut, sentint bordar fort i a prop a molts gossos (o llops?) tendiria a adoptar un comportament de fugida que òbviament té els seus avantatges en termes de protegir-nos, almenys, de reduir els riscos si aquests possibles llops vinguèssin a per mi. Això explica que, en situacions de risc extrem o molt alt, l’evitació resulta útil.
Però el problema és quan la utilitzem en situacions que no comporten cap risc físic, però que ens semblen força dificil, perquè sí que pot resultar que comportin un risc psicològic (rebuig, mala imatge, empipaments, ruptures…)
Sandra Sassaroli i Roberto Lorenzini expliquen molt bé aquest fenòmen en el seu llibre “Por i Fòbies. Causes, característiques i teràpies” on des d’un abordatge constructivista ens dóna claus per entendre fenòmens com la fòbia social:
“Si evitem, sembla que ens sentim millor, però en realitat l’evitació implica una reducció de les possibilitats cognoscitives i a la llarga una reducció de la predictividad. A poc a poc augmenten les coses, situacions, circumstàncies que semblen ser estranyes i perilloses, i com més augmenten aquestes, més es sent la dificultat, més és la trobada amb allò desconegut i més es tendeix a evitar aquestes situacions.
[…] Les coses que es temen i que s’eviten són diferents per a cada persona […] i a mesura que pasa el temps augmenten. Així doncs, la por es generalitza i l’evitació també, la persona es bloqueja cada vegada més i sent més necessitat de protegir-se. Cada vegada es fa més fort el control que s’exerceix sobre l’ambient i la reiteració i periodicitat de la necessitat d’aquest control, fins i tot en l’activitat mental.La por reforça a la por, és un cercle viciós.
A vegades passen els dies i les setmanes, tant si l’atac de pànic (ansietat o qualsevol altre tipus de símptomes) es repeteixen com si no es repeteixen més, la conducta d’evitació, lligada a la sensació de contínua amenaça que poc a poc ho bloqueja tot, fa que la situació arribi a convertir-se en un veritable drama, i converteix a la persona, abans segura de si mateixa, en un subjecte espantat, fràgil, retirat i pessimista.
[…]
Les estratègies de reduir l’exploració i endurir el sistema perquè un/a mateix/a no se sent capaç d’afrontar les dificultats normals de la vida tendeix a confinar l’univers de les exploracions en un àmbit pobre i poc creatiu. La persona restringeix al màxim les seves sortides fora de casa, evitant exposar-se massa. D’aquesta manera restringeix les àrees del món que podrien causar-li preocupació. A més, en aquestes persones, la tendència a veure el món sota un únic prisma fa que sigui molt difícil inventar i adoptar altres punts de vista i explorar noves idees, és a dir, no ser repetitius.
[…] A poc a poc, en evitar explorar, ampliar i enriquir el sistema mitjançant l’assaig i l’error, s’estén l’àrea d’allò desconegut. Aquesta situació fa que el món estigui ple de pors, i que el contacte amb la vida quotidiana sigui cada vegada més difícil. A poc a poc la por es converteix en l’experiència dominant, en la vivència que s’imposa a totes les altres, i finalment en la “nota existencial” dominant que deixa poc espai a la vida mateixa.”La por a la nostra pròpia por fa que a vegades reaccionem en situacions d’exposició mitjançant l’evitació o fugida, això és, sortir de l’escenari o no afrontar-nos a la situació en si per no sofrir els possibles (i anticipats) símptomes d’ansietat que ens puguin venir.
El que ocorre quan evitem, és que comencem a restringir les nostres experiències en la vida, quedant-nos en experiències marcades (probablement doloroses i per descomptat de les quals no volem repetir) i no podem aprendre coses noves sobre nosaltres mateixos i el nostre acompliment en noves situacions.
Aquest mecanisme es veu molt en persones que tenen un elevat nivell d’ansietat social, on les relacions suposen un perill anticipat i interioritzat, on hi ha tanta por a judicis, a rebutjos, a possibles situacions de fer el ridícul que provoca que contínuament evitem exposar-nos a vivenciar aquestes situacions, a posar en pràctica els nostres recursos i habilitats, i per punt a continuar amb la idea que no tenim les habilitats necessàries per afrontar el que ens exigeix la vida.
Des d’Indàgora ens agrada la idea d’explorar, tal com diu el nostre nom, “indagar” en la meva persona i en les situacions que se’ns presenten, com si fóssim científics que estudiem, que investiguem i explorant que són les situacions, és per això que molt pròximament crearem un grup de teràpia per a la fòbia social a Barcelona, coneixent els mecanismes de l’evitació, la idea és crear un entorn segur i de confiança on poder explorar les nostres habilitats i recursos, en un grup que recolzi, suport i entengui les vivències que ens travessen.
Si t’interessa, pots contactar amb nosaltres en espai@indagora.es ?
Leave a Reply