Arran del taller de Comunicació i Assertivitat que vam donar al desembre, va sorgir el concepte de les “necessitats” com a eix de la interacció entre persones i vam veure molt adequat donar-los un espai en un article. Perquè, sabem què són o potser les confonem amb el desig? Quines són? Com connecto amb elles? Quin paper tenen en la nostra vida i com influeixen en les nostres relacions? Aquestes i altres qüestions es responen en aquest article.

Parlant sobre les necessitats no podem obviar fer esment a Abraham Maslow i la seva jerarquia de les necessitats humanes, on les va classificar en una escala depenent de la seva importància a nivell vital. En contraposició a aquesta línia, apareix el treball de les necessitats humanes fonamentals postulada per Max-Neef, Elizalde i Hopenhayn (el ja desaparegut grup de CEPAUR), d’acord amb una visió menys capitalista i menys consumista. La primera aportació d’aquest grup al concepte de necessitat ho trobem en la distinció entre les necessitats i els seus satisfactors, ja que popularment se solen confondre i considerar-se el mateix.

Què és una necessitat?

Si busquem l’etimologia veiem que prové del llatí “necesse”, on “ne” és no i “cesse” significa marxar-se, deslligar-se. Llavors, l’arrel de necessitat significa “quelcom del qual cosa no pots desprendre’t“. A manera d’il·lustrativa, en llatí “necessarius” és un parent de sang, del qual per llei no podien deslligar-se.

Busquem ara què diu la RAE sobre aquest tema. D’una banda fa referència a una relació d’associació causa-conseqüència, en la qual és necessari que ocorri A perquè ocorri B. La segona definició apel·la al caràcter inexorable de les necessitats, sent aquestes quelcom que no podem evitar, controlar, sense les quals no podem viure. Podem dir, que és la sensació de falta d’alguna cosa considerat imprescindible, és l’evidència de la seva mancança i aquesta unida estretament a la voluntat de satisfer-la, ja que no satisfer-les produiria conseqüències negatives significatives.

Fa falta ara diferenciar dos aspectes molt importants: la necessitat i el desig. La necessitat és el que ens mou, l’impuls per actuar cap a l’obtenció de certs objectius; els desitjos són l’eina amb les que hom satisfà les necessitats. És a dir, els desitjos són la manera en què concretem i cobrim les nostres necessitats. Per exemple, quan diem que tenim la necessitat imperiosa de menjar dolços, ens referim a un desig. Aquest pot apel·lar tant a la necessitat de subsistència (alimentació), o potser aquest desig està dirigit cap a cobrir altres necessitats i és a través de menjar dolços que les calmem per uns moments. La prevenció en salut respon a una necessitat de protecció; l’art a una necessitat de creació. Com satisfem les nostres necessitats està estretament lligat amb la nostra cultura i els seus valors, fins i tot hi ha autors que afirmen que les pròpies necessitats estan fermament determinades pel marc social al que pertanyem.

John W. Atkinson Van Nostrand (1923-2003) ens parla del terme motiu (associat a motivació), amb ànim d’evidenciar el caràcter potencial de les necessitats:”(…)no implica que la activació i adreça de la conducta està necessàriament vinculada a condicions de deprivación.” (Atkinson 1958: 596). Per això poden donar-se situacions en què tinguem la necessitat de fer alguna cosa, però no sempre a causa d’una sensació de manca, més aviat enfocat a voler créixer i aportar a les nostres vida.

Aquí van arribar Max-Neef, Elizalde i Hopenhayn amb l’aportació que la necessitat és mancança i potència alhora. D’una banda, ens dóna la sensació de falta d’alguna cosa i per l’altre, arriben a ser un recurs que ens mobilitza, ja que, per exemple, la necessitat de participació també és el potencial per participar i la necessitat d’afecte pot ser el potencial d’afecte. Tots dos conceptes (mancança i potencial) coexisteixen en les nostres necessitats i diuen molt del nostre motor i de què ens aportarà per tal de sentir-nos satisfets i plens amb la vida que portem. A més, aquest grup d’experts ha remarcat l’existència de necessitats no materials, les defineixen com a necessitats existencials, les quals apel·len a la nostra persona i són satisfetes per accions que no són reduïbles a consumir.

Quines necessitats hi ha?

Són molts els autors que han volgut delimitar una llista de necessitats. A continuació us deixem una llista, que si be no està contrastada científicament, considerem que és bastant encertada a causa de la seva amplitud i concreció:

• Subsistència: abric, aire, alimentació, repòs, llum,…
• Seguretat: confiança, harmonia, pau, protecció, suport,…
• Llibertat: autonomia, independència, emancipació,…
• Identitat: coherència, afirmació, pertinença amb iguals, autenticitat,…
• Participació: contribuir al benestar, cooperació, connexió, interdependència,…
• Realització: expressió, creació, aprenentatge, evolució,…
• Recreació: esplaiar-se, joc, entreteniment, reposar energia,…
• Relacionals: pertànyer, atenció, empatia, intimitat, afecte…
• Sentit: claredat, comprensió, discerniment, transcendència,…
• Celebració: apreciació, compartir alegries i penes, reconeixement, gratitud,…

Com connecto amb les meves necessitats?

La qüestió és que molts de nosaltres no sentim les necessitats directament, més aviat tenim sentiments a causa de la seva mancança i és això el que notem, notem que alguna cosa manca, com una necessitat urgent i imperiosa que no sabem situar ben bé. Quan les nostres necessitats no estan cobertes, puc sentir ansietat, empipament, tristesa, confusió, desorientació, preocupació, desesperança i un llarg etcètera. A més, segurament tendim a calmar aquests sentiments amb el consum de qualsevol tipus: menjar, compres, drogues, oci, sexe,…

Per arribar fins a elles, fa falta potenciar la nostra capacitat d’explorar-nos, d’indagar què hi ha més enllà de l’emoció. Aquí, la gestió emocional és essencial per poder passar a través del nostre interior, no aferrar-nos i anar desenradant els nostres sentiments, separant els desitjos, peticions i judicis de les necessitats i acostant-nos a aquestes últimes. La connexió amb un/a mateix/a, l’autoexploración i la gestió emocional són els ingredients bàsics del procés pel qual podrem observar-les i reconèixer-les, procés del qual anirem adquirint agilitat a mesura que ho potenciem. La qüestió recau en que si ens gestionem adequadament els sentiments que tenim, ells ens conduiran a les necessitats i és llavors on podrem actuar conscientment i intencionadament en coherència, transformant-los en conductes, accions, cognicions o emocions que realment les satisfaci. I si no fos el cas, sempre podem tornar a revisar-nos!

Moltes vegades en teràpia veiem com les persones ens aferrem a il·lusions que mai es compleixen, per exemple, quan esperem que els altres actuïn de certa manera per aportar a la nostra necessitat. Sense anar-nos a extrems, voldria il·lustrar com el que esperem és a causa d’una necessitat pròpia (juntament amb altres aspectes) i ens trobem donant per fet que actuarà de certa manera i a fer certes coses per cobrir les meves necessitats. Sense entrar, per res, a debatre quins comportaments són lícites i quins no, sí que resulta interessant pararnos a pensar com en aquest procés vegades ens deixem a la mercè de l’altra persona, la qual cosa comporta un sentiment de vulnerabilitat, que pot ser insuportable i activar certes emocions (“ira”, per exemple), pensaments (“no és just”), accions (“m’enfado”), si aquesta no fa el que espero que faci, sentiments per cert que segurament cobreixin la nostra necessitat de protecció davant l’actuació de l’altra persona.

Com deia Marshall Rosenberg, “l’única necessitat per la satisfacció de la qual necessitem als altres és la de contribuir
al seu benestar. La resta depèn només de nosaltres.”

Això ens converteix en l’única persona capaç d’aportar a les nostres necessitats?

Clarament, no. No estem fent apologia de l’individualisme ni caient en el discurs de “és la teva història, jo em desentenc d’ella”. Molt lluny d’aquest, en les nostres relacions pot existir certa coresponsabilidad cap a què necessitem tots dos, incloure-ho, fer-nos càrreg en certa mesura cadascú d’allò propi i d’allò aliè, aportar-nos allò necessari i cuidarnos per aquí. Llavors, si en les meves relacions connecto amb les meves necessitats i amb les de l’altra persona (suposant una díada), què ocorre? Que apareixen tot un món subterrani de necessitats, seves i meves, i una combinació gairebé infinita de maneres de cobrir-les.

Imagineu-vos com es torna tot sota aquest prisma, ja que fins i tot seria quelcom coherent amb nosaltres mateixos si la necessitat de vincle fos tal que ens portés al desig de satisfer completament la necessitat de l’altre. Llavors ocorre que al cobrir aquesta primera actuem per sobre de totes les altres que tinguem, cosa que farà que no ens sentim satisfets més enllà del moment. Es tractarà, llavors, de trobar altres maneres de satisfer la meva necessitat d’estar vinculada sense que aquesta anul·li les altres, en un acord compartit, en què la multitud de necessitats en joc estiguin satisfetes.

Encara així, abans de resoldre les meves relacions interpersonals, és interessant resoldre la que tinc amb mi mateixa. Quan ens fem càrrec de les nostres necessitats, ens apropiem de la capacitat de satisfer-les i això ens porta a un locus de control intern, amb el qual podem començar a mobilitzar-nos per aconseguir allò que desitgem. Ocorre llavors que em tinc en consideració, puc plantejar les meves necessitats en una relació, em converteixo en l’artífex de la meva vida, podent ser moltes vegades acompanyada per persones que m’aportin.

“Una revisión crítica del debate sobre las necesidades humanas desde el enfoque centrado en la persona”. Antonio Elizalde, Manuel Martí Vilar y Francisco Martínez Salvá

“La ética del cuidado y Carol Gilligan: una crítica a la teoría del desarrollo moral de Kohlberg para la definición de un
nivel moral postconvencional contextualista* MARIA MEDINA-VICENT.

“El Coaching y la Comunicación No Violenta”. Gema Vidri, Susana Olibarri, Mónica Gracia, Natalia Viñolo, Loreto Laguna,
Coaches Certifi cadas ACC y Socias de ICF España