Les institucions ens agredeixen

with No hi ha comentaris

Els passats 8, 9 i 10 de Novembre es va realitzar el XIV Fòrum contra les violències de gènere organitzat per la plataforma unitària contra la violència de gènere (Prou agressions). Sota el lema “fem caure al patriarcat” aquest any el tema principal de debat han estat la violències dutes a terme des de les institucions.

Ja només amb la presentació del programa d’activitats se’ns posava la pell de gallina: “El canvi ha d’enterrar la dobla moral que considera a les dones ciutadanes de segon ordre; La llibertat de les dones implica un canvi en els drets i la realitat de les persones. Ens proposem debatre com fer front a la violència institucional des d’una mirada interseccional, ja que és una violència creuada amb les opressions de raça, classe, gènere, capacitisme i orientació sexual.”

En aquesta edició, les organitzadores ens van oferir la meravellosa oportunitat de poder participar en les taules de treball del dijous, repensant i debatent en grup estratègies de resistència per tal de combatre la violència institucional en l’àmbit sanitari. L’experiència va ser enriquidora; érem un gran cercle de debat compost per diferents professionals en àmbits molt diversos, participants amb experiències personals durísimes, aportacions de recursos, idees, pensaments i reflexions des de perspectives de minories oprimides que ens van permetre aprofundir i sensibilitzar-nos sobre les diferents violències existents, tan subtils a vegades però alhora tan en el nostre dia a dia, simplement pel fet de ser llegides com a dones.

I per què és important parlar sobre això? Les xifres espanten: segons un informe de FEDEAFES un 75% de les dones amb problemes de salut mental han sofert violència en l’àmbit familiar o en la seva parella en algun moment de la seva vida. Percentatges que son entre 2 i 4 vegades major que la resta de les dones.

Il·lustració de Andrea Ruiz (@drea.ruiz)

Aquest passat diumenge 25 de novembre, Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra la Dona, vam omplir els carrers per a reivindicar i protestar contra la violència de gènere que ens toca sofrir, per tots aquests feminicidis comesos i justificats per un sistema patriarcal, 92 fins avui a Espanya segons els estudis.

I és que en qüestió de violència, com diu Pamela Palenciano, no només fan mal els cops. Quan parlem de violència tenim molt clares certes coses, com que les conseqüències de malalties físiques són evidents i difícils d’amagar i que també és considerat, en aquests casos de malalties físiques, políticament incorrecte dir alguna cosa com “Si no és per a tant”, “va, anima’t que això es passa”, “són ximpleries el que comptes”. Llavors, per què ens dirigim així a una persona que psicològicament està devastada per una experiència?

A això ens referim quan parlem sobre violència institucional en l’àmbit de la salut mental. I més quan qui ho actua és el professional que t’hauria d0estar sostenint.

 


Com comentava Carla Vall i Duran, advocada penalista experta en abordatge i prevenció de violències de gènere “La violència institucional és un adoctrinament en clau de gènere“. És aquesta violència produïda i/o sostinguda, per un estat que hauria de ser responsable, tant per acció o per omissió de comportaments per al benestar d’un sector de la població: les persones llegides com a dones. Tot això és alimentat per un sistema discriminatori: estructures jurídiques i sanitàries androcèntriques, plenes d’estereotips, i amb una atenció insuficient a les necessitats i situacions de les dones. 

Si una dona decideix denunciar, per exemple, entra en un circuit on haurà de veure-les-hi, una vegada i una altra amb un sistema que la posarà en dubte, la agredirà, menysprearà i culpabilitzarà contínuament, des del policia amb mites misogins al qual acudeix per a denunciar per primera vegada, passant per un país mediatitzat que estigmatitza i revictimitza mitjançant la morbositat de la notícia, arribant fins al jutge que sentenciarà atenuants absurds als agressors sobre la base d’estigmes i prejudicis.

Tot el que no ha aconseguit l’agressor l’acaba aconseguint el sistema. Un dels grans impactes, a part de la vivència, és que existeix cert permís social per a que existeixin aquests tipus de conductes.


La violència i la salut mental

En una recerca en la Comunitat de Madrid, es va posar de manifest que el 95% de les dones no han estat mai preguntades en l’àmbit sanitari com és la relació amb la seva parella o altres qüestions que permetin indagar en l’existència de violència en les seves vides.

La falta de recursos està constituint la base des d’on s’exerceixen violències, maltractaments i negligències.

Molts problemes de la vida i dificultats han estat patologitzats, provocant un estigma a l’etiqueta diagnòstica, que produeix certes subjectivitats a l’hora d’interpretar la realitat de la persona que està sofrint. En aplicar-los aquests models patologitzadors, aquells comportaments experimenten un canvi en la seva categorització social i conceptual, són recategoritzats com una malaltia o la manifestació simptomàtica d’una malaltia.

Amb una etiqueta diagnòstica es desvia d’un problema social en una estructura de poder del sistema patriarcal, a un problema individual, d’una patologia concreta per unes característiques d’una persona “que no sap gestionar-se la vida”, recaient exclusivament en aquesta la responsabilitat del seu procés. Aquesta és la base de la invalidació i provoca una invisibilització de la problemàtica social existent.

Un exemple d’això el podem trobar en el sobrediagnóstic de certs trastorns en les dones: la histèria femenina en l’època de Freud és rebatejada actualment com a Trastorn Límit de la Personalitat (TLP), assignant com a anormals manifestacions que poden entendre’s com a reaccions coherents de respostes a un context personal i social concret, moltes vegades d’abús i violència. El sociòleg Wirth-Cauchon, el va explicar molt bé quan deia que el diagnòstic borderline es tracta d’una medicalització dels sentiments i conductes autoagresives de les dones en resposta a les contradiccions de gènere i violència de la societat moderna actual

La xifra que sustenta aquesta reflexió és que segons el manual diagnòstic estadístic de trastorns mentals (DSM-IV-TR):

el 75% de les persones amb personalitat límit són dones

Resulta que un estudi realitzat a Noruega per Torgensen i cols. en 2001 no va trobar diferències significatives de gènere en aquest trastorn. Llavors, a què es deu aquesta diferenciar en el diagnòstic?

Aquest biaix de gènere a l’hora de diagnosticar planteja la pregunta de com la cultura afecta la condició, manifestació i lectura de la salut mental. Tot diagnòstic mental es sustenta en la persona que realitza el diagnòstic, que encara que es recolzi de proves i criteris estandarditzats, es tracta de la seva opinió final com a professional la que acaba definint un diagnòstic. És per això que la seva subjectivitat, formació, cultura, creences, coneixements, etc és clau a l’hora d’emetre aquest judici, que sentenciarà la resta de la vida de la persona assenyalada.

Fotografía de Francesca Woodman

La psiquiatra Kaplan va ser la primera a plantejar el problema del biaix de gènere en els diagnòstics psiquiàtrics del DSM. Ella va postular que els experts del grup de treball del DSM-III (en la seva majoria homes) van utilitzar característiques masculines com a patró de salut i de malaltia, de tal manera que les dones que complien estereotips específics quedaven clarament del costat de la patologia. Carol Gilligan, psicòloga feminista i filòsofa ho corrobora defensant que “les teories i descripcions de la conducta presenten biaixos on el funcionament masculí tendeix a avaluar-se com a normal o madur i el patró femení com a immadur”

Mari Jose Cano, gerent de FEDEAFES, comenta la importància d’atorgar credibilitat a les dones afectades, ja que en molts casos el seu testimoniatge és rebutjat pels professionals que els atenen per considerar que el problema de salut mental els porta a episodis de deliris. Són llegides com a malaltes mentals abans de ser vistes com a persones que sofreixen violència, qüestionant sistemàticament la seva condició de víctimes sota arguments tals com que el seu relat no és veraç a causa de la descompensació psicopatològica, o que són episodis que provoquen elles amb el seu comportament.

Els recursos en el sistema de salut mental a Espanya són escassos, les respostes que es donen són l’etiqueta i la farmacologia, per tal de resoldre la problemàtica i el malestar que les porten a visitar aquest servei. Tal és el punt que en els casos en els quals es deriven a institucions específiques i especialitzades en violència de gènere, és necessari passar abans per professional mèdic que avaluarà, reduirà a una patologia i medicalitzarà per tal de poder derivar.


El sistema és violent cap a nosaltres

La violència institucional ens danya, primer permetent socialment comportaments agressius cap a un gènere i unes minories en concret, passant per la negació i el menyspreu dels relats de les persones que sofreixen i denuncien. En el moment en el qual aquests relats penetren, s’invisibilitza l’experiència, distorsionant les realitats amb tècniques de dominació, que ens fan dubtar inclús de nosaltres mateixes, culpabilitzant-nos i revictimitzant-nos. Davant aquesta victimització secundària les úniques respostes que són capaces de donar-nos des del sistema de salut és la medicalizació, i entrar en un circuit etern que ens cronifica, estigmatitza i gasta totes les nostres energies.

La misogínia, la falta de formació en perspectiva de gènere, i els pocs recursos destinats a desestructurar totes les creences patriarcals, fa que no vegem la realitat de la violència, la qual cosa porta a una invisibilització del mal causat i una negació del sofriment existent. Cal informar-nos, formar-nos, plantejar-nos, qüestionar-nos, seguir aquest procés de deconstrucció per a construir realitats que ens facin bé, en comptes de realitats que ens destrueixen en el procés d’intentar fer valer els nostres drets.

Però tota informació és insuficient si no hi ha un canvi estructural darrere, i no és suficient si només ho fem les dones.

Il·lustració de SANÄA (@sanaak)

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies