Cada dia el discurs feminista va arribant a més persones, de la mateixa manera que en el seu moment va arribar a nosaltres i ens encanta viure aquest moment històric. A poc a poc el feminisme es va endinsant en nous àmbits on fins ara estava absent, obrint debats i qüestionant com son estructurats. És per això que es parla de “feminismes”, ja que cadascun s’està desenvolupant en àmbits diferents, tals com l’ecofeminismo o el ciberfeminismo. Totes les que ens trobem en aquest camí sabem que no és un moviment homogeni, sinó que existeixen tants feminismes com persones, on cadascuna va trobant, aprofundint i deconstruint-se cap a una direcció o una altra, depenent de les seves circumstàncies i de les seves vivències.

Avui volem parlar-vos de la perspectiva de gènere, perquè justament és des d’ella des d’on entra i qüestiona allò establert, fins a arribar a qüestionar-se fins i tot a si mateixa i filar tan prim que ja no hi ha res a filar! Aquesta perspectiva de gènere no és quelcom inventat, sinó que és una realitat que fins ara s’ha mantingut oculta, invisible en molts processos.

Què és la perspectiva de gènere?

Conèixer la perspectiva històrica és essencial, ja que sense ella els feminismes i els seus postulats poden semblar una moda o una cosa passatgera sense fonaments. Hem de tenir en consideració què passava en l’època en què es va iniciar, com era el context, com es va desenvolupar,etc. per a entendre reivindicacions com el dret al vot, a l’educació, fins i tot el dret a tenir diners propis (cosa que no succeïa, per llei tot era propietat del marit/pare).

Una vegada aquestes reivindicacions van ser aconseguides, va haver-hi una època de cert “silenci” fins que van arribar persones com Simone de Beauvior o Betty Friedan que van començar a parlar sobre què és això de ser dona. Simone es va preguntar “què ha suposat per a mi el fet de ser dona?” i va escriure El segon sexe, on identifica conceptes com l’androcentrisme o el patriarcat i crea la seva frase emblemàtica: “la dona no neix, es fa“.

Betty, pel seu costat, va identificar “el problema que no té nom“: dones que objectivament ho tenien tot (marit, fillis, electrodomèstics) però eren profundament desgraciades, ja que es definien en funció de les altres persones (dona de, mare de) i no per si mateixes.

Des d’aquí es comença a articular el concepte de la perspectiva de gènere, fins a arribar avui dia a definicions com:

La perspectiva de gènere és una categoria analítica que acull a totes aquelles metodologies i mecanismes destinats al estudi de les construccions culturals i socials pròpies per als homes i les dones, la qual cosa identifica allò femení i allò masculí.

Chávez Carapia, Julia del Carmen, ed. (2004). «Introducció». Perspectiva de Gènere. Plaza i Valdes.

És a dir, el feminisme arriba i ens diu: “Escolta! Que el món també s’organitza entre homes i dones, no només en rics/pobres, adultes/niñes, blancs/altres ètnies, vells/joves…”, que està organitzat entre allò masculí i allò femení i que la categoria “gènere” és decisiva a l’hora de llegir-nos entre persones. Pensem què ens ocorre quan no identifiquem a una persona en un gènere i no sabem si situar-la en home o dona. El que ocorre és que ens descol·loca bastant, la nostra ment sembla que entra en un petit xoc al no saber com llegir a aquesta persona que tenim al davant i comencem a analitzar cada tret de la seva aparença per a entreveure i decidir en quina categoria del gènere la situo… Mentre aquesta persona s’adona de tot plegat i s’incòmoda un munt pel nostre escrutini tan desconsiderat.

Què és el gènere?

S’entén per gènere la construcció social que se’ns assigna sobre la base del sexe. És a dir, ens veuen certs genitals, amb el que se’ns imposen una paraula (nen o nena) i d’aquí un munt d’afegits, com si ens posen arracades o no en néixer, es decideix quin tipus de roba duem, se’ns dóna certes interpretacions a les nostres conductes, se’ns repeteixen més certs adjectius (amb nens solem fer més referència a la fortalesa, amb les nenes se sol comentar més la seva aparença física), i un llarg etcètera… És clar que no en totis és de la mateixa manera, però el que sí que és innegable és que tot això que creem al voltant de la noció de ser nen o de ser nena és la construcció social del gènere.

El gènere és la categoria d’anàlisi que permet desxifrar l’ordre sociocultural pre-configurat sobre la base del sexe. És a dir, analitza la construcció simbòlica dels atributs assignats a les persones a partir del seu sexe, tractant d’indagar en les característiques físiques, econòmiques, socials, psicològiques, eròtiques, jurídiques, polítiques i culturals definides, gairebé, de manera genèrica.

Lagarde, Marcela (1996). Gènere i feminisme. Desenvolupo humà i democràcia. Hores i hores.

Aquesta construcció social se’ns transmet a mesura que anem creixent; el primer que detectem és que el món està dividit, com a mínim, en dos: en homes i en dones. Evidenciem les diferències entre aquestes dues categories, les qualitats que cadascun en té i com jo pertanyo a un i se m’exclou de l’altre, per la qual cosa se m’atribueixen unes característiques i se’m neguen unes altres (de forma explícita o implícita!). Per sort, cada vegada hi ha més consciència d’això i a poc a poc va canviant, com podem veure últimament en les joguines infantils, per exemple. Però encara és quelcom que ho exercim, encara que sigui de forma subtil, implícita pel fet d’habitar un cos identificat com a home o dona. Ho tenim tan interioritzat i normalitzat, que ens costa molt veure aquesta construcció social i de quina manera ho actuem i transmetem.

Cal dir que cada vegada està més barrejat què pertany només a la construcció de ser home i quin a la construcció de ser dona. Pel fet que moltes dones van entrar en l’àmbit laboral i han forçat al fet que homes entrin en l’àmbit domèstic, s’han barrejat certs atributs en la pràctica, encara que no per això el canvi social i estructural ja està fet, ja que el patriarcat és quelcom que va més enllà.

Si mirem què es relaciona més amb cada gènere apareix la noció de “els mandats de gènere”, que són aquells mandats interioritzats que pertanyen a cada gènere: per a ser home cal ser exitòs en àmbit laboral o sexual Vs. per a ser dona cal tenir una relació sexe-afectiva i ser-ne la cuidadora. I com bé entendreu, què és el que socialment està millor valorat? Òbviament, les característiques que se’ls atribueixen ales persones llegides com a homes, per allò que van estar durant segles en posicions de poder mentre les dones estàvem excloses i relegades a àmbits domèstics.

A veure, és evident que en ser categories socials no son interioritzades exactament igual en totes les persones, però sí que podem distingir certes característiques comunes que agenciem a cada gènere i segurament cadascú pugui identificar-se certs mandats interioritzats, que encara que no ens agradin aquí estan donant-nos la guerra.

Arran de guanyar drets i entrar en el món públic, sembla ser que ja hi ha igualtat entre gèneres. I per a res és així, ja que socialment encara existeixen diferències jeràrquiques en què implica habitar cada gènere. És més, si entre homes i dones ja n’hi ha, què estarà ocorrent amb altres gèneres totalment minoritaris?

La teoria queer, a grandísisims trets, és una teoria que trenca amb aquest binarisme de definir-se com a home o dona i entén el gènere com un continu on es pot fluctuar en ell per diferents raons i de diferents maneres, sense necessitat d’encasellar-me en una etiqueta concreta ni tenir la necessitat de viure definida. Això no vol dir que es postuli que no existeixi el gènere, per a res! Reconeix que existeix, encara que diu que no fa falta (no obliga a ningú ni imposa) identificar-se amb algun, sinó que el que vol és sortir-se de la normatividad hegemònica binarista i desplaçar-se cap a algun altre costat menys dicotòmic i més inclusiu. En diu moltísimes coses més, però aquest tema ja dóna per escriure llibres!

És real la perspectiva de gènere?

Si fem un cop d’ull a la història veiem com les persones identificades com a homes han hegemonitzat tots els espais i han ostentat el poder per sobre de les persones identificades en altres gèneres. És des d’ells des d’on s’han desenvolupat (majoritàriament) la ciència, l’economia, la legalitat, les relacions,etc. És a dir, han aglutinat el poder al seu voltant, on han creat espais a partir de les seves vivències i creences, cosa que ha portat a que aquests espais siguin favorables a ells i discriminatoris per la resta.

El poder del món s’ha configurat al voltant de les persones identificades com a homes i des d’aquí han decidit i dominat als altres gèneres; el patriarcat ho travessa tot l’entramat social, cultural i, si no som conscients de la seva existència o com ho tenim interioritzat, per defecte ho articulem en les nostres relacions. I si el juntes amb el capitalisme i el racisme, entendràs perquè la majoria de persones en situació de poder són homes, blancs i amb molts de diners.

És ara que algunes persones som conscients d’això i estem començant a dir : “Jo vull estar en aquesta posició laboral/de poder/relacional amb les característiques que jo valoro, encara que aquestes difereixin de les que socialment es valora (les masculines)”. I és aquí on estan naixent noves formes de fer política, de fer empresa,… Fins i tot de fer medicina. Formes que revaloritzen valors fins ara considerats menors pel simple fet d’atribuir-los-hi a les persones llegides com a dones.

En resum, el feminisme ens diu que el nostre lloc en el món depèn de quin gènere habitis i de quina manera ho facis. Sí és cert que totis pertanyem a la raça humana i potser en un món ideal hauríem de ser “iguals” a causa d’això, però avui en dia n’és una fantasia. Estem travessades pel gènere de tal manera que fins i tot quan la nostra mare ens està gestant, ja ens identifiquen amb nen o nena i ens posen tot el pes de la construcció social damunt.