Cada vegada son més els nous conceptes que s’estan introduïnt per tal de visibilitzar realitats que fins ara romanien amagades i estigmatitzades sota la imperant “normalitat”. Sortir-se d’aquest espai, del que és imposat a través del constructe social com a “normal”, produeix moltíssim malestar degut a tot un sistema d’opressions diverses. Es per això que aquest canvi de rumb és molt necessari per a anar eradicant l’estigma social davant persones no normatives.

Per què la no-normativitat dol tant?

En l’adolescència la necessitat de pertànyer al grup d’iguals és major que en qualsevol altre moment, sent en aquesta etapa i a través d’aquest grup social on s’acaben d’establir les bases per a la nostra identitat, ja que es converteixen en els nostres referents i determinen la visió de nosaltres mateixes. És en aquests moments on veure’ns diferent, o no complir amb la normativitat existent (cànons de bellesa corporals, per exemple) afecta directament a la visió de mi mateix/a, determinant si sóc adequada o no adequada, válida o no válida, conformant una imatge de mi. Moltes vegades, en aquestes situacions es pot sumar la falta de suport interpersonal/social/familiar que agreuja la ferida, portant-nos a aïllar-nos i doldre’ns en solitud. Això dificulta molt potenciar i conrear l’anomenada autoestima, ja que el referent del qual esperem aquesta cura o aportació, no el fa.

En aquesta etapa els adolescents estan en certes situacions de risc psicològic ja que es poden arribar a ferir fins a la manifestació de símptomes, com poden ser quadres depressius, ansiosos, desordres emocionals, problemes amb l’alimentació, abús de substàncies, fòbia social, fins i tot arribant a extrems d’autolesions i/o el suïcidi.

Per molt que a nosaltres ens desagradi, és molt habitual que ser diferent comporti un rebuig social, tant de la societat com dels vincles significatius. Aquesta vivència ens envia un missatge de: “no ets digna/vàlida/estimable/adecuada”. I no només ens envien aquest missatge, sinó que resulta que ens trobem, cada vegada més, amb situacions d’assetjament escolar: el bullying.

En una recerca duta a terme a la Comunitat Valenciana es va concloure que les persones que viuen aquestes vivències presentaven una autopercepción més negativa en el context social. A més, “Les víctimes són percebudes pels seus companys com a persones tristes, insegures i tímides que tenen pocs o cap amic (Díaz-Aguado, 2002; Trianes, 2000). Els resultats obtinguts en la present recerca suggereixen que aquesta imatge de les víctimes com a persones tristes, deprimides i soles és, de fet, compartida per les pròpies víctimes.” Com a nota curiosa, cal dir que es va comprovar com els agressors presentaven una autopercepción social més elevada, mentre que en l’àmbit acadèmic i familiar resultava a l’inrevés: es veien més negativament.

Aquestes vivències de rebuig constants arriben a ser interioritzades, de manera que passem a rebutjar-nos parts pròpies que no són socialment acceptades i que, fins i tot, ens poden portar a situacions d’assetjament; ens esforcem moltíssim en fingir ser el que és acceptable, ens vigilem constantment per tal de ser allò que hem de ser i ocultem parts que són rebutjades socialment. És a dir, ens anul·lem per poder viure l’acceptació i la pertinença. Amb el temps, l’esforç i l’obstinació per ser una altra persona acabem per no saber qui som. Resulta paradoxal, ja que aconseguim una il·lusió de pertinença i acceptació no sent nosaltres mateixes, sinó encaixant en el “vestit” que la societat ens obliga a posar-nos. El que encaixa i pertany no som nosaltres; és la nostra màscara; és això l’acceptació?

Si poguessis donar-li un missatge al teu jo adolescent buscant la seva identitat… Què li diries?

Però no tot és una tragèdia! Algunes d’aquestes persones que no encaixen en el que anomenem “normal” es rebel·len davant la normatividad i abanderen la seva idiosincràsia en una acte d’amor propi digne d’admirar, s’apropien de les paraules i les etiquetes estigmatizantes com a acte polític i reivindicatiu.

Això no els estalvia el dolor sentit i segurament s’han treballat moltíssim el com habiten aquesta etiqueta de ser les “estranyes”, amb l’objectiu d’arribar a viure en certa pau amb la seva forma de ser. Fa poc va sortir un fantàstic monòleg anomenat Nanette, potent i desgarrant, que ens parla en aquesta línia; com no vull fer spoilers, només diré que si encara no l’has vist, te’l recomanem moltíssim.

En Indágora veiem processos de rebuig i les seves conseqüències emocionals cada dia i ens sembla tremendament injust el sofriment que es pateix, ja que podria ser evitable en una societat educada en les diferències. Son les persones “normatives” les que exerceixen rebuig i creiem que ja va sent hora que sigui des d’aquest lloc des d’on comencin a canviar coses.

En un món idíl·lic no faria falta treballar-se l’autoaceptació, sinó que totis tindríem interioritzada l’existència de la diversitat, el dret a ser com som i no mostraríem rebuig envers allò diferent.

Acceptar la diversitat és fonamental per a evitar situacions potencialment traumàtiques que vivim quan som rebutjades i/o agredides. I per a això, fa falta primer donar-li unes voltes al concepte de normalitat.

A què ens referim quan parlem d’allò “normal”?

Ens pararem un moment en aquest terme que tant habitual és, ja que el solem usar com a sinònim de normativitat, i aquí ens equivoquem bastant.

El significat de normal apel·la a allò que és natural, alguna cosa que s’espera que sigui de forma espontània, sense esforç i és allò habitual. Ara bé, també vol dir “d’acord amb una norma establerta, que no se’n desvia. “. És a dir, allò “normal” és el que s’espera que es faci o es sigui, perquè és el que més es reprodueix en àmbits públics i tot allò que se’n surt, es descriu com a desviació. Ho veiem claríssim si recordem com a anys enrere, en la nostra societat allò esperable i normal era ser heterosexual, mentre que ser homosexual era ser un “desviat” i un “invertit”. A més, la divulgació de qualsevol orientació del desig diferent a l’heteronormativa estava censurada i penada; ara bé, una altra cosa era el que passava en el privat, quan s’asseguraven que ningú mirava…

Estem usant el terme normal quan realment volem dir “allò normatiu”, ja que té més relació amb la norma, (el que s’estableix), que amb allò que ens neix espontàniament. És per això que hauríem de començar a usar el terme normativitat per a visibilitzar aquest mecanisme que jutja si una conducta és ajustada o no a la norma establerta que s’aplica en el cas corresponent.

Perquè allò normal és allò que ens neix de forma espontània sense restriccions socials, les quals provenen de la normativitat que ens imposen des de fora una societat, cultura i uns rols. Això ocorre ja fins i tot des del ventre matern; les feministes ja ens fan veure com el diagnòstic de gènere és binari i normatiu: si té vulva és nena; si té penis és nen, el normatiu.

Usem normalitat i normativitat com a sinònims i aquí estem invisibilitzant aquest mecanisme que normalitza conductes normatives i estigmatitza allò que surt de la norma.

Això no vol dir que tot el que ens surti de forma natural estigui bé per se, ja que llavors es podria donar pas a actes que atempten contra la dignitat o integritat d’una altra persona, no ens liem!

La diversitat ens caracteritza, som persones diferents, úniques, una barreja de característiques, experiències, habilitats, actituds i formes que en el seu conjunt ens creen i defineixen, ens donen entitat identitària. La diferència és la nostra normalitat. Començar a veure la realitat des d’aquest prisma permetrà deixar de danyar a altres persones per ser com són i, com va dir Fina Birulés en un debat recent,:

La nostra capacitat de resignificar les normes heretades ens fa engrandir aquest marc normatiu cap a un més inclusiu, igualment normalitzador, però més ampli.”