Plorar em fa fort/a

with No hi ha comentaris

Plorar em fa feble fort

“Les llàgrimes vessades són amargues, però més amargues són les que no es vessen”. Proverbi Irlandès.

Totes les emocions no són iguals ni troben el mateix grau d’acceptació en la nostra societat, tristament les emocions van associades a tot un llenguatge i significats (que encara que tinguem una idea pròpia, està emmarcat en tota una mira social i cultural) i les seves expressions moltes vegades es censuren o es consideren inadequades.

 

Si existeixen i s’han perpetuat aquestes emocions és perquè tenen una funció primària i adaptativa, llavors, per què està malament expressar-les?

 

Vivim en una societat dirigida per una dictadura del benestar, instigada per marques com Mr. Wonderful, que demanden una felicitat constant i alegria permanent, rebutjant un altre tipus de vivències com les que poden ser unes emocions més “negatives” o el malestar. Això és tremendament injust. Vivim una diversitat d’emocions, en aquesta famosa i coneguda muntanya russa que depenent del que ens vagi passant ens provocarà pujades o baixades, papallones o avorriment, així que a vegades ens entristim i plorem.

 

Però què ocorre? Aquesta societat també ens exigeix ser forts/es, no tenir por (com aquest eslògan sorgit després dels tràgics atemptats de Barcelona 2017), sentir-nos en plenitud amb el que fem, etc. Qualsevol expressió emocional que s’allunyi del que s’espera serà estigmatitzat, i etiquetat amb conceptes negatius, el clàssic “Si plores ets feble”.

 

Estigmatitzar la tristesa i el plor només serveix per fer-nos sentir encara pitjor del que ja estem, només ens porta a evitar-nos, a lluitar per no sentir, a negar-nos com a persones i a negar el que ens està causant tristesa, i no entendre per què o per a què està aquí, perquè no pensem que no som prou forts/es com per aguantar els problemes sense enfonsar-nos.

 

La conseqüència d’aquest procés d’estigmatització, és la vergonya. Ens avergonyim perquè algú pot veure que alguna cosa ens ha afectat, i etiquetar-nos com a vulnerable. La vergonya per tan és aquest fenomen social que, en paraules de Brené Brown: “està centrat en un mateix, i en la culpa pel comportament. La vergonya és veure’s com “sóc dolent”, mentre que la culpa és veure que “vaig fer alguna cosa malament”. Hi ha una gran diferència”. La vergonya és etiquetar les nostres conductes com a “dolentes” o no vàlides d’acord als criteris de normalitat de la societat en la qual vivim, i plorar es troba aquí.

 

Tristament la vulnerabilitat és un altre concepte que s’ha associat erròniament amb la feblesa, i és alguna cosa que vam debatre llargament en la nostra edició del Cinefórum respecte la vulnerabilitat. Totes les persones som vulnerables ja que estem oberts al fet que ens afectin coses, la veritable fortalesa consisteix a fer-se càrrec (no amagar) d’aquesta part que necessita atenció i cura i poder expressar el que necessitis sense estar pendent del judici extern.

 

Plorar és molt necessari!

Segons el neurocientífic, Dr. William H. Frey II, “plorar no és sol una resposta humana al dolor i frustració. És una resposta saludable. Plorar és una manera natural de reduir l’estrès que no vam poder expulsar i que té efectes negatius en el nostre cos, incloent el risc de desenvolupar malalties cardiovasculars i altres tipus d’estrès”. I està comprovat, ja que algunes recerques científiques demostren que el 85 % de les dones, i el 73 % dels homes, es senten millor després d’haver plorat. És per això que quan estàs malament les persones et diuen que et “desfoguis” i ploris, perquè és cert que et farà sentir millor.

 

Per què les persones que ploren són fortes?

(inspirades en rincon de la psicologia)

 

No es reprimeixen

Mostren el que senten, d’una forma més o menys elaborada, però es mostren. Això requereix de molt coratge ja que és obrir-te, és mostrar-te com t’estàs sentint, és permetre’t ser el tu de forma natural davant les mirades d’altres persones. Es necessita molt coratge per anar a contracorrent i expressar qui ets en realitat o com et sents en aquest moment. De fet, el filòsof Sèneca va afirmar que “no hi ha major causa per plorar que no poder plorar”.

 

Aprofiten les llàgrimes per canviar la perspectiva

Es diu que les llàgrimes netegen. Tal com hem dit, les emocions i les seves expressions tenen una funció. La tristesa per exemple ens permet revisar què ens està fent mal, per poder assimilar-ho, acceptar-ho i poder realitzar alguna cosa diferent per canviar la nostra situació.

Les expressions de totes les emocions són necessàries, ja que ens permet desfogar-nos, drenar i no acumular-les dins perquè ens vagin corroint a poc a poc (com expliquem en aquest article, l’olla de les emocions). Quan acabem de plorar, la nostra ment es troba més buïda i, és llavors quan podem treure’ns les ulleres de la tristesa i poder tenir altres idees, el plorar aconsegueix que ens asserenem (ja que s’estimula la secreció d’endorfinas) i puguem ser capaç d’analitzar la situació des d’un altre prisma. Això es deu al fet que les nostres emocions s’han equilibrat i la nostra ment racional està preparada per entrar en acció.

 

No se sotmeten a les expectatives socials.

Això està molt relacionat amb el primer punt. Si ens sotmetéssim a les expectatives (judicis, etiquetes, normes…) socials entraria en joc la vergonya, el forçar-nos a portar una màscara de cordialitat a allà on actuem i per tan aniríem al parany de reprimir-nos i tapar-nos fins explotar (o desenvolupar infinitat de símptomes físics).
Les persones que no tenen por a plorar se senten molt més lliures, naturals, són capaces d’expressar-se sense veure’s lligades pels convencionalismes socials. És com si reivindiquéssim el nostre dret a ser i abanderéssim el que som sense judici ni crítica negativa. Aquestes persones no tenen por a decebre als altres ni a mostrar la seva suposada feblesa, perquè saben que plorar no implica en veritat res d’això.

 

Estan connectades

No només amb un mateix al poder llegir-nos, entendre’ns i acompanyar-nos en la nostra emoció, sinó també amb la resta de persones. Expressar emocions permet comunicar i crear uns vincles més sans des de l’enteniment. La tristesa i les llàgrimes ajuden a crear connexió, connectant directament a través del nostre “jo” més profund.
També enforteix vincles, ja que podem arribar a entendre millor els processos de l’altra persona, conèixer com reacciona i què necessita per poder adaptar-nos als ritmes i vivències tan particulars.
Demanar ajuda també s’associa amb feblesa, és com si hauríem de poder amb el pes de tot plegat i ser “superwomans” i “supermans” en aquesta vida. Però no és així, les xarxes afectives sostenen i ens poden facilitar processos, una abraçada, un consell empàtic, o simplement algú que t’escolti i et tregui de la solitud és molt necessari i no ens fa dependents ni febles.

 

Ser fort ho associem a ser una roca, però aquesta rigidesa i immobilitat no permet que ens adaptem a les diferents vivències que vivim en la vida. No és qüestió de ser una roca sinó de ser un bambú, aconseguir ser flexible, atendre a les nostres vulnerabilitats, cedir, caure, balancejar-nos i tornar-nos a alçar. Aquest procés requereix de moltíssima fortalesa.

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies