Manual del Poliamor bo II

with 2 comentaris

En el nostre anterior article parlàvem del que es coneix com les bíblies del poliamor, fórmules miraculoses a aplicar per a poder comportar-nos en aquesta noves concepcions relacionals. Amb aquests manuals, comencen els “has de fer això”, “no sentis això”, “tot és qüestió de fer X“. I així, en la nostra cerca ansiosa d’un referent i un camí a seguir per a no perdre’ns, ens sortim d’un esquema rígid monògam per a entrar en un altre esquema, presumptament rígid, de no-monogàmia.

Aquestes guies de vegades ens porten a produir-nos curtcircuits. En la cerca d’un referent ens adaptem a nous esquemes (suposadament més “postmodernos”) que igualment ens encotillen, ja que ens diuen el que hem de fer, com encaixar-hi i així adaptar-nos a noves normes de funcionament.

Un curtcircuit és un augment brusc d’intensitat en una instal·lació per la unió directa de dos conductors de diferent fase. És a dir, els curtcircuits en les persones són emocions, sentiments i dilemes de gran intensitat en el nostre sistema, per la unió directa de dos estímuls (creences, conceptes, mandats…) diferents i oposats. Utilitzem aquesta metàfora per a poder explicar com a vegades, “les normes del poliamor” entren en conflicte amb el que estem sentint, amb la nostra visió del món, amb el nostre procés personal que està anant a un altre ritme diferent al que ens dicten aquests “hauria“, i clar, aquí és on vénen les culpes, la vergonya i els replantejaments de que alguna cosa malament està en mi.

Hem vist moltes vegades en teràpia com la gent s’esforça a encaixar, negant-se i anul·lant el seu propi procés, que requereix de temps, afecte i molta paciència per a revisar-nos i adonar-nos de què ens està passant.

Les guies poden ser referents a tenir en compte, però els camins hem de recorre’ls nosaltres, al pas que ens sigui còmode. No seria adequat córrer una marató de 20km quan a penes puc fer 5km sense perdre els pulmons pel camí…

Els 10 curtcircuits més comuns (Primera part)

Curtcircuit número 1: tot Ha de ser bonic i meravellós.

Ens diuen en els llibres, en les entrevistes de la tele i documentals, en Twitter… que tot és meravellós. Recordo la primera vegada que entrava en una comunitat de debat de Poliamor, i veia que les persones que estaven per allà (els meus referents en aquest llavors) sentien un munt de compersió, compartien moments super bonics, reconfortants, plens… I jo aquí morta de gelosia i tristor, una tristor encara més trista perquè em sentia molt malament, i morta de la vergonya i la culpa per haver d’explicar que a mi no m’anava tan bé aquest nou model relacional…

Sembla que si s’embruta l’experiència amb malestars, els quals solen ser inevitables de determinats processos d’adonar-se’n i de canviar, es transmet un missatge: “no està anant ben” i “això no és per a mi”. I aquí està el curtcircuit, posar-nos en dubte o assenyalar-nos com que alguna cosa no va bé si no vivim aquest reflex d’una imatge idíl·lica de les xarxes i els mitjans. Em recorda a l’aterridor capítul de Black Mirror “Nosedive“, on es viu aparentant en les màscares de les xarxes socials.

Aquesta experiència en les comunitats de debat va ser fa 6-7 anys, i amb el pas del temps he vist un canvi radical en aquesta qüestió, cada cop més gent s’obre i exposa la seva vulnerabilitat, i cada vegada són més les persones que s’ajunten per a fer-se suport, compartir històries i fer-nos veure que no passa res per estar malament, no passa res si la relació no és preciosa des del minut 0.

El curtcircuit per tan es tracta de pensar que la meva relació actual ha de ser ja com aquella relació que desitjo, sense considerar totes les deconstrucciones que hem de fer per a adoptar i integrar aquesta postura no-monógama, pretendre que només compti allò bonic, rebutjant, negant i culpabilitzant la resta de coses no tan boniques, però necessàries.


Curtcircuit número 2: “El meu model relacional ha de ser trencador i radical”

L’activisme és molt, molt necessari, encara que a vegades se’ns vagi de les mans. Algunes vegades hem escoltat a persones dir, novament amb vergonya i culpa “no sento que la meva no-monogàmia sigui prou destrossadora i deconstructora, haig de fer més encara que em dolgui.”. Què significa això? que si ens llancem a la piscina ho hem de fer amb un “All in” (tot a dins), i no és sol explorar-se a veure com ens anem sentint i com ens anem adaptant a això nou, sinó que introduïm milers d’elements nous a fer-nos càrrec alhora, i clar, el sistema es satura i es curtcircuita.

En l’ésser humà existeix la necessitat d’estabilitat, d’habitar espais coneguts i segurs, predictibles. Això comporta que canviar de cop tot el nostre món ens pot deixar sense elements coneguts als quals aferrar-nos per a saber on estem. Potser una petita obertura ja és un gran pas per a tu, com seria provar? Explorar-ho, viure-ho, integrar-ho i després anar al següent? En aquesta societat impulsiva i acostumada a la immediatesa a vegades se’ns perd de vista aquesta noció humana del “pas a pas”.

Ocorre en això de fer activismes que les no-monogàmies comencen a convertir-se en una espècie de rànquing:
“El meu poliamor no jeràrquic és millor que el teu poliamor jeràrquic”, després arriba l’anarquia relacional que diu: “no, això que fan vostès és el mal sota la paraula parella”, al que respon la persona poliamorosa “La meva relació així és més completa…”, i ja la tenim… Tota aquesta conversa és digna d’un meme!.

Si fem un rànquing sobre les formes de relacionar-nos, no hi ha sortida. La idea de fer alguna cosa diferent genera una identitat i un grup d’iguals que es diferencien de la resta. Però si l’activisme és dir-li al de davant que està equivocat/da, no és un activisme ètic i ens podem curtcircuitar: En honor a ser la persona més “postmoderna” no estem respectant la configuració relacional amb la qual em visqui coherentment. Sabent quin és el sistema de valors que té la persona que tens davant, podem elaborar i veure el sentit de per què es relaciona així, abans d’assenyalar-la.

Aquest rànquing també té un altre curtcircuit: defensar idees pures en les etiquetes fa que es quedi pel camí gent amb una idea semblant, però amb matisos. És com si es considerés “poliamor del bonic, del que brilla” a algunes formes concretes i la resta no encaixa i està malament respecte aquest model relacional. No podem estar parlant, donant manaments del que té o no que fer la gent, sinó observar i veure el que la gent està trobant, com i des d’on.


Curtcircuit número 3: en els meus vincles, tot ha de ser igual.

Aquest curtcircuit es produeix quan pretenem que en tots els nostres vincles hi hagi exactament el mateix nombre de coses: mateixos dies de cites, mateixes abraçades i petons, agafar de la mà a totes les persones que es pugui perquè ningú se senti en exclusió. La veritat és que cada vincle és únic i té necessitats diferents.

On ve l’embolic és: jerarquia no vol dir preferències o importància “si amb mi estàs 3 dies amb X has d’estar 3 dies” “si amb mi vols anar al cinema amb X també”. Aquest és un jardí sense fi, el pretendre que hi hagi un repartiment exactament igual entre les persones.

La veritat és que cada diada és una unió única, ja que les persones (amb biografies, formes de ser i motxilles tan diferents) configuraran dinàmiques pròpies. Per això és important veure les relacions de dues en dues.

Està bé el discurs activista que fa que tot sigui molt “amnistia internacional” tan com es pugui, però les lògiques de les contractes i acords relacionals no funcionen en el moment de desig i en els propis moments vitals, i ens obstinem a ficar-ho amb calçador, a protocolitzar-los i fer-los de manual.


Curtcircuit número 4: Si jo decideixo aquest model relacional, haig de fer-me càrreg de tot el que vingui.

Això es veu moltíssim en quant a la gestió emocional. Moltes vegades ocorre que tenim clara la teoria, però la pràctica ens costa més. És com quan ens treiem el permís de conduir, estudiem i ens ho sabem tot, però això d’estar a la carretera ja és una altra cosa: saber com embragar, com es mouen les marxes, com es sent la velocitat i el que ens provoca un STOP en una pujada és un altre tipus de processament més enllà d’un raonament teòric.

El que vull dir amb aquest curtcircuit és que, aquesta cultura crítica amb la vulnerabilitat emocional ens porta a pensar que com som capaces de crear contingut al nostre cap, significa que podem controlar-ho tot, i com racionalment decidim explorar i viure d’acord a una idea, totes les conseqüències negatives en forma de malestar que ens vingui serà, únciament, cosa nostra.

Les emocions són cròniques, transitòries i coherents amb la nostra història, per tan llançar-nos a de-construir esquemes, formes de fer i pretendre que totes les nostres creences i ferides no es posin en joc és com pretendre parar una onada a la platja, que ve amb força i que per molt que tu estiguis a la sorra dient “Per allà!”, ella seguirà el seu camí.

La nostra xarxa afectiva aquí té un paper molt important. A vegades sols/es no podem abastar amb tot el que ens ve, i un suport o la clàssica “espatlla on plorar” és una forma d’alleujament i de gestió que ens fa bé, molt bé.

El “si tu sents això has de controlar-ho i gestionar-t’ho tu” és un altre parany del neoliberalisme (idea individualista), que pot provocar el tirar pilotes a fora quant a responsabilitat en un compromís i projecte de diada. Si funcionem de forma exclusivament individual en l’àmbit sexe-afectiu ens curtcircuitem, la trobada es produeix entre persones i en som mútuament influents, no fa falta que ens carreguem amb tot a l’esquena sense donar-nos suport amb el que ens està passant.


Curtcircuit número 5: La comunicació és primordial, però l’honestedat radical?

La comunicació és la via per a entendre’ns. Posar tot sobre la taula és necessari per a saber en quin punt estem, quina expectativa tenim, què necessito en aquest moment i en quin moment vital estic.

El psicoterapeuta Brad Blanton en el seu llibre “Honestedat radical. transforma la teva vida dient la veritat” diu covards/es en una entrevista a tots els que no diuen les veritats més crues a la cara. En honor de saber què està passant i tenir la informació sobre la taula, caiem en la dinàmica de explicar-ho tot i sense filtre, amb aquesta idea de ser moralment superior per poder dir-ho de forma “honesta” sense ser la persona covarda que comenta Blanton.

Hi ha moments en els quals no estem preparades per a certes informacions, ni tampoc estem preparades per a rebre-les de qualsevol forma, i aquí es produeix un nou curtcircuit.

Aquesta tendència a la hiper veritat com a condició moral, en el fons és cínica i pot amagar per exemple, una gestió de la culpa d’una de les parts: “Com jo no em vull sentir culpable, et llanço la pilota a tu, et dic el que hi ha d’una forma molt sincera i gestiona’t el que et provoca la meva culpa“. És el que en Escola Sexológica sen diu “Sincericidi”.

Aquí podem fins i tot trencar una llança a favor del concepte “don’t ask, don’t tell” (No preguntis, no comptis). Encara que és veritat que si no tenim la informació del que està ocorrent tendim a emplenar aquest buit amb les nostres majors preocupacions i catàstrofes (i això ens pot fer mal), allò de “ulls que no veuen, cor que no dol” no té per què donar-se en el buit, pot ser, en un moment donat, un acord funcional i poc lesiu.

El curtcircuit es tracta de tornar a la idea del rànquing que diu si això és “Poliamor bo” o no, i pot ser jutjat per poc ètic. Cal reflexionar sobre per a què volem saber certes coses, des d’on vam preguntar/comptem i en quin moment estem.

Però anem amb compte amb anar-nos a l’extrem!. Tampoc estem parlant de caure en el “no t’explico per a no fer-nos mal”, això podria ser una forma paternalista de sobreprotegir a l’altra persona amb l’ocultació d’una informació que pot doldre, però que seria necessari que tingués.

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies