Manual del Poliamor Bo I

with No hi ha comentaris

Estem transitant en una societat de canvis i cada vegada som més les persones que comencem a qüestionar-nos altres formes de viure la vida, les que comencem a adonar-nos que els conceptes amb els quals ens van ensenyar a definir el món no ens estan encaixant del tot amb el nostre anhel de viure. I comencen a sorgir (des de ja fa anys) feminismes transversals, activismes socials abanderant les diversitats, de-construccions de mites de l’amor romàntic, crítica cap a un sistema capitalista i heteropatriarcal… Estem aixecant-nos demanant canvis, i les relacions sexe-afectives estan també en el punt de mira.

Tal com dèiem en el nostre videoblog sobre no-monogàmies ens estem adonant que el poliamor és una paraula d’actualitat i que en els últims anys està cada vegada més en auge, molts són ja els articles i els llibres que el nomenen, intentant descobrir les seves claus. Moltes són ja les persones que s’han llançat a debatre sobre les no-monogàmies en videoblogs i grups a les xarxes socials, i fins i tot alguns programes s’han dedicat a parlar-ne. Alhora que això ocorre, ens trobem en teràpia a diverses persones que vénen amb dilemes d’aquest procés de de-construcció, buscant guies i formes de poder “practicar el poliamor“.

És en aquest últim punt on volem detenir-nos avui, en aquesta primera part.

La necessitat de guies per funcionar diferent

La cultura i la societat a través de l’educació ens van donant certes guies (les quals concorden amb uns valors) de com seria la manera òptima de comportar-nos, i és en aquest procés on ens van ensenyant i sobretot, dirigint cap a una estructura estable per viure, per encaixar en el model. Tal com diu el psicòleg i el catedràtic Manuel Villegas en el seu llibre L’error de Prometeu: “l’ésser humà està mancat per naturalesa d’estructures de regulació moral que vagin més enllà dels instints, que no són suficients per garantir el seu comportament social i personal, aquestes estructures s’originen en interacció amb el món social a l’interior d’una matriu cultural determinada”

Les persones necessitem una estructura per poder moure’ns en la vida, com unes guies de comportament. Cada persona tindrà la seva pròpia guia interioritzada, la qual és la forma en la que va interioritzant els missatges que vénen de fora (anem creant la nostra pròpia simbologia, que alhora és compartida i la compartim en societat). Ens anem creant un manual del “bon viure“, que ens anirà garantint coherència en les coses que fem i en els projectes que duem a terme.

 

Aquesta estructura és vital, ja que la incertesa és molt ansiosa i ens produeix molt malestar no tenir el control ni saber quin es el camí. És precisament la dificultat per acceptar allò incert el que ens condueix a utilitzar estratègies de control (els sona aquesta necessitat de tenir-ho tot sota control per sentir-nos segurs/es? i l’ansietat que ens produeix quan no podem anticipat el què passarà, i apareixen els eterns i si….?). Creiem que controlant sentirem més seguretat en la vida, el saber sempre què passarà, racionalitzar-ho tot, tornar-nos rígids en esquemes perquè res se’ns escapi de les mans… Necessitem aquest procés mental, però refugiar-nos úniament en aquesta dinàmica ens porta a guies amb unes normes rígides per al bon viure, que a vegades no ens fan bé.

 

George Kelly (1955) el psicòleg fundador de la teràpia constructivista, va establir un postulat fonamental “Els processos d’una persona es canalitzen psicològicament per la forma en que anticipa els esdeveniments”. Això implica que totes les persones busquem entendre, predir i controlar el curs de les nostres vides. “Des d’aquest punt de vista, els símptomes signifiquen quelcom, representen preguntes urgents que alhora estan enredades en què es pot esperar d’un/a mateix/a i dels altres” (Neimeyer, 1987)

En quan trenquem amb esquemes d’amor romàntic, sistemes capitalistes, heteropatriarcat i monogàmies ens veiem a la deriva de tot un món per construir sense referents, enderroquem vells motlles i ens situem en un espai en blanc, amb moltes qüestions que no sabem on encaixar, ni sabem respondre amb allò après fins avui, I ara què? Com faig jo per construïr-me una estructura correcta? Això és per mi? Com es viu? I què es fa amb les emocions?… Ens aclaparen tantes preguntes que fins i tot ens arribem a  plantejar que és millor no deconstruir-nos gens, ja que l’agonia que comporta l’incertesa és enorme.

Les crisis ens porten als canvis, com deia Albert Einstein “És en època de crisi quan neix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies. Qui supera la crisi es supera a un/a mateix/a, en comptes de quedar ‘superat’”. En les qüestions i replantejaments sobre allò après és on poden començar a sorgir cerques de noves guies, poder encaixar, adaptar-nos, tornar a controlar i així predir el que passarà.

Com es comença a ampliar la perspectiva i a introduir nous conceptes? On trobem aquests referents?

Els trobem en les reflexions d’altres persones, en llibres, articles, programes de televisió,etc., ja que estem assedagats de saber per tal de poder practicar altres coses, i com no tenim ni idea, ens agafem a allò més accessible.

El poliamor, el nou remei “quitagrasas”

És en aquest moment, on apareixen el que es coneixen com les bíblies del poliamor, fórmules miraculoses (com el remei “quitagrasas”) que podem aplicar per poder comportar-nos divinament en aquesta noves pràctiques. Comencen a sortir els “has de fer això”, “no sentis això”, “tot és qüestió de fer X“. I així, en la nostra cerca ansiosa d’un referent i un camí a seguir, ens sortim d’un esquema rígid monògam per entrar en un altre esquema, presumptament rígid, de no-monogàmia, perquè clar, l’Opening Up i Ètica promíscua diuen que haig de fer això i allò per a que la meva relació poliamorosa sigui ètica i vagi bé… però uff, que dificil n’és, deu ser que no sóc un bon poliamorós.

Que no vull dir que no serveixin aquests llibres, recordem que necessitem referents, lectures que ens ajudin a replantejar-nos, qüestionar-nos, pensar-nos. El problema és quan els agafem al peu de la lletra, sense qüestionar gens des d’on estan escrits i comencem a intentar forçar la peça perquè encaixi en el puzzle.

Recollint reflexions de la gran Brigitte Vasallo: el mètode que estem fent servir per “fer-nos al poliamor” és el de que la lletra amb sang entra. És a força de forçar-nos, racionalitzar-nos i intelectualizar els desitjos i les emocions (que en general acaben relegades a un segon, tercer o quart pla, ja que mira que molesten!). En visions una mica hedonistes i individualistes en la cerca de la nostra fórmula miraculosa ens anem donant cops de cap cada vegada que ens trobem amb malestars (propis i de la nostra xarxa), i ens convertim així també en “polikamikazes”, caiem en l’exposició sense cures, a experiències que poden desestabilitzar-nos i travessar les nostres ferides, però que cal fer-ho perquè si no “no sóc poliamorosa”.

“El poliamor no funciona. Al poliamor cal fer-lo funcionar […] En algun moment de les nostres vides hem cregut que el poliamor era un abracadabra. Dius chas! i apareix al teu costat. S’han acabat els mals rotllos, s’ha acabat la gelosia, s’han acabat les pors, perquè tu, companya, tens po-li-a-mor, el nou miracle antigreix.”

El poliamor a vegades es ven com un nou invent cap a un nou futur brillant on l’amor és infinit… I per poder beneficiar-te de tot el que això promet has de deixar els teus esquemes rígids antics, i posar-te’n uns de nous…. (gràcies capitalisme, gràcies heteropatriarcado, gràcies amor neoliberal…). I clar, tornen els dilemes i el malestar per no ser adecuat/da, per no ser correcte/a, per no poder adaptar-nos bé al que s’espera i al que ens inculquen, tot el que hem de ser ara per ser postmoderns/es i gent chachi que es pensa.

Ens construïm en societat

“L’home social, sempre fora de si, només sap viure en l’opinió dels i les altres i, per dir-ho així, només del judici d’ells i elles n’extreu el sentiment de la seva pròpia existència. Rousseau

En teràpia ens trobem malestars perquè “no puc anar de la mà de les meves dues parelles pel carrer perquè em fa vergonya el què diran i clar, així sóc una mala activista” o perquè “la meva família és molt conservadora i em dóna moltíssima por el rebuig i la crítica que puc trobar si dic com visc les meves pràctiques amatòries, però per aquí em diuen que he d’estar orgullosa del que sóc i el que faig i cridar-ho sense ocultar-ho gens”, que “si no sento compersió i m’estic morint de gelosia sóc una mala persona que només vol posseir”, i que “si necessito que la meva parella estigui amb mi quan estic malament l’estic limitant i coartant la seva llibertat i clar, això és dolent i sóc una poliamorosa dolenta,…”

Et sona tot això?

Si no complim amb la norma és quan apareixen els sentiments de vergonya i culpa, els quals segons Manel Villegas constitueixen els marcadors inequívocs de l’existència d’una regulació basada casi exclusivament en una norma del context social. I llavors ocorre que s’interioritzen les normes (les regles de joc) com a unica regulació viable i ens sentim culpables quan deixem de complir-les, o per altra banda, al estar tot tan exterioritzat i exposat, anem intentant evitar ser sancionats i a ser senyalats, i apareix la vergonya a mostrar-nos.

Seguint amb la Brigitte: “El cas és que el poliamor no és una fórmula màgica, no és alguna cosa que existeixi: és una proposta, un horitzó, un imaginari per construir. Dir que inicies una relació poliamorosa és comprometre’t a crear les condicions que faran que la multiplicitat amorosa sigui possible sense que ningú mori en l’intent.”

Per tant, si volem configurar un sistema relacional i una idea de vida que ens faci bé, i pugui ser coherent amb els qui som i la nostra biografia (que inevitablement portem carregant a l’esquena!), necessitarem crear les nostres pròpies guies atenent als nostres propis processos i els processos de les persones que tenim al voltant (a Indàgora apostem per una cultura afectiva, no siguem neoliberalistas eh?). Les guies i els referents estan molt bé per orientar-nos, però els qui hem de caminar som nosaltres amb les persones amb les quals vulguem caminar, i això implica que no hi ha una direcció i una forma única de fer, correcta i veritable, sinó que hi hauran milers de maneres i camins, tantes com persones que recorrin aquest procés de deconstrucció.

Miguel Vagalume ho explica en el seu article “Un vestit fet a mesura” del llibre (h)amor1:
“Totes les opcions no-monógamas que apareixen tenen l’avantatge de semblar models que podem adoptar des de demà mateix, sembla que hem entrat en el Zara de les relacions. Arribo, busco una teoria de la meva talla, per a dues, tres o més persones, i surto per la porta estrenant una nova manera de relacionar-me. […] Si ens donen la roba feta, sempre se’ns adaptarà més o menys. Amb sort, se’ns pot ajustar bé però, com a mínim, necessitarem fer-li uns petits arranjaments. I en fer-los podem descobrir alguna cosa que ens ajudarà durant tota la vida, durant totes les nostres relacions: saber fer-nos el nostre propi vestit.”

Concloent, que m’enrotllo!

Tot sembla ideal, i no ho és, gestionar la incertesa, les emocions, llegir-nos i buscar què volem en aquesta vida si ens deixen desitjar, cuidar a la nostra xarxa afectiva en el procés de de-construir-nos i milers reptes més que se’ns plantejaran requereix de paciència, temps, dedicació i sobretot moltíssim afecte i acompanyament… que som humanes! En aquest article vull introduir que el camí a vegades ens porta a un cuirtcircuit, intentant encaixar i adaptar-nos a noves normes de funcionament, des d’on sortim d’esquemes rígids que no ens representen i ens produeixen dilemes, i en la cerca d’un referent ens adaptem a nous esquemes (més postmodernos això sí) que igualment ens encotillen (encorseten) i ens diuen el que hem de fer. Passem de tenir vergonya per estimar a dues persones a passar vergonya i culpa per no fer-ho bé, negant la nostra condició de vulnerabilitat, provocant-nos així més malestar, entrant en aquest bucle en el qual ens fiquem sense voler de “estic malament perquè jo estic malament“, que amaga darrere una visió moralista cap al malestar (és dolent està malament).

En el següent volum parlaré dels curtcircuits, que ja hi ha molt que pensar aquí…

Leave a Reply

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies