El dilema entre satisfer les meves necessitats o les dels meus vincles
Un dels temes que més conflicte sol portar en les no monogàmies és quan ens veiem dins el dilema entre cuidar o fer el que hom desitja (quan això comporta que l’altra part no es senti cuidada) i són situacions en les quals prendre una decisió implica excloure a l’altra. Cal dir que això es dóna en qualsevol vincle que estiguem mantenint, ja sigui d’amistat, laboral o familiar, cada una amb les particularitats del context propi i és en el sexo-afectiu on ho veiem especialment recurrent quan s’està obrint la relació i és per això que volem detenir-nos a aquí.
Com ja s’ha dit en el primer article d’aquesta saga, no hi ha un manual correcte, una vareta màgica o una solució ràpida i precisa a aquestes situacions. El que si existeix és un treball de deconstrucció pròpia per fer-me visible què estic aportant a la problemàtica, com poder treballar-m’ho per a créixer (tan en jo com en les meves relacions) i acabar sentint-me prou bé i coherent amb la meva vida, que al final és una mica el que totis anem buscant.
Ens agradaria aportar en aquest àmbit del treball personal, per tal de facilitar que realment es doni aquest procés i no ens quedem solament en el discurs. En els següents articles parlarem sobre aquestes dues posicions tan comunes, tot i que cal dir que no estem dient que són les úniques (per sort) ni diem que siguin homogènies o absolutes. El com aquestes dues posicions s’expressin ja forma part de les idiosincràsies de cadascú i de la díada, així com de les relacions que ens envolten, les històries amb la família d’origen, la cultura, els mandats interioritzats, etc.
El que sí que farem és aportar conceptes, suggerir camins, fer reflexions, aclarir processos vivencials, perquè d’aquesta manera cadascú pugui, si s’escau, iniciar el seu propi camí: anar deconstruint-se poc a poc tant la necessitat de llibertat per tal de complir els meus desitjos, d’una banda, i la necessitat de ser cuidat/da per l’altre costat.
Necessitat de llibertat
En aquestes situacions sol ocórrer que si decideixo cuidar i no dur a terme els meus desitjos, pot aparèixer en mi un sentiment d’opressió per haver-me reprimit i puc acabar veient-me com prisioner/a de la relació; per l’altre costat, decidir fer el que desitjo pot comportar exposar a l’altra persona a una infinitat d’emocions i dolors interns, amb la qual cosa estem danyant a algú estimat i això, tampoc ho desitgem. És en aquest moment on no sabem què decisions prendre, com fer per a satisfer totes les necessitats i ens veiem en aquest entramat del que no n’és fàcil sortir.
En la nostra vida ens trobem moltes vegades amb aquestes ganes de ser lliures, de poder fer i desfer sense estar condicionats/des per altres persones o situacions, percebre que vivim sense límits i que som nosotres qui decidim què fer amb la nostra vida i en els nostres vincles, des d’on podem satisfer els nostres desitjos, necessitats, voluntats i aspiracions. Aquests desitjos poden ser de diversos tipus, ja siguin personals, relacionals, materials, sexuals, vivencials, existencials,..
Per tal de deconstruir-nos aquesta vivència, us proposem el següent camí: anar a veure de quina manera jo he viscut aquest concepte (de llibertat) i després encaminar-me a veure com ho tinc interioritzat. Nosaltres treballem amb la idea que la nostra persona es construeix depenent de l’entorn que hagi tingut (incloent-hi el relacional, familiar, social, cultural, històric,…), per la qual cosa no podem deslligar-nos de les nostres vivències i dels seus efectes en mi. Això si, sense arribar a ser deterministes!
Per tal d’indagar en la manera en com tinc interioritzada la llibertat, fa falta, primer, remetre’ns a la nostra història personal. D’aquesta manera, la qüestió serà anar a veure i evicenciar de quina manera he viscut jo les situacions dicotòmiques en què s’han posat en oposició les meves necessitats i les dels altres:
He pogut decidir fer el que jo desitjava sense restriccions ni opressió o m’he vist obligade a resignar-me i cedir davant el desig dels altres, d’una forma totalment sotmesa?
En aquest punt no podem (ni devem) oblidar-nos de la perspectiva de gènere. Normalment, la gent identificada com a home sol tenir un mandat molt clar i contundent en aquest concepte: ets lliure. Això comporta que s’han viscut moltes situacions en que se li ha permès, fins i tot s’ha empès l’home a complir els seus desitjos sense que tingui cap altra consideració. Llavors, donades aquestes situacions una vegada i una altra, la meva experiència majoritària serà la de poder complir els meus desitjos, aconseguir allò que vull i considerant-ho, fins i tot, un dret propi. En canvi, en el cas de les persones identificades com a dones solem tenir més el mandat de cuidar a l’altri per sobre de nosaltres i tenim més experiència en això de postergar la consecució dels nostres desitjos, resignar-nos en pro de la relació, descentrar-nos de nosaltres i prioritzar l’altra persona,…
Arribades a aquest punt, fa falta fer una aturada per a assimilar de quina manera jo he viscut la llibertat, per tal de veure des d’on actuo les meves dinàmiques, tenint en compte els meus referents, la meva història, els rols de gènere,… com és que trio “lliurement” fer una cosa i no l’altra. Em remeto a la meva història i a totes les vivències que vaig tenir amb els meus referents, on podré veure de quina manera està relacionada amb la posició en que a dia d’avui acostumo a adoptar en aquestes situacions (ràpidament renuncio als meus desitjos o el primer que faig sempre és defensar-los?). Aquí, si realment som honestis amb nosaltris i ens atrevim a mirar de fit a fit allò que no ens agrada, podem començar a donar-nos compte de la relació, on les coses cobren sentit: ens adonarem de com aquest constructe està construït en mi, evidenciant que no és casual que ho visqui de la manera en què ho visc.
D’altre banda, pot aportar també certa reflexió filosòfica, veient, per exemple, que la llibertat d’acció no és més que dinàmiques apreses i gravades a foc i t’adones que en realitat el que considerem “llibertat de fer el que vulguis i respondre als teus desitjos” està totalment sotmesa a la pròpia construcció. Aquí sorgeix la gran pregunta, perquè: fins a quin punt som realment lliures? És a dir, tenint en compte la multitud de condicionants socials, culturals i interpersonals que ens travessen, en quina mesura estic realment decidint en llibertat?
S’ha de tenir en compte que usem el concepte de llibertat com a falta de subjecció i/o subordinació o com a, “condició de qui no és esclau”, amb la idea que hom pot triar lliurement qualsevol opció d’aquest món i no s’estigués travessat/da i subjecta pels aspectes abans esmentats. Realment, i no sé si és solament la nostra història mental, a Indàgora coincidim en que això de la llibertat és una pantomima que ens van vendre en algun punt d’aquest capitalisme neoliberal per a fer-nos creure que som amos/as de les nostres vides, mentrestant i sense adonar-nos ens bombardejaven i ens condicionen al més pur estil “Un món feliç”. És com la metàfora de la cova de Plató, com si estiguéssim embovats amb les ombres sense adonar-nos que aquesta no és del tot la realitat.
Però llavors, què passa amb això de tenir llibertat?
És més, per a què ser-ho? A cas podem alliberar-nos de la nostra dependència al menjar, a l’aigua, a la calor o al descans? Per què aquest rebuig en veure’ns dependents? I tornem una altra vegada a aquest discurs que tant ha calat en nosaltris, el neoliberal. Rebutgem veure’ns dependents perquè sempre ens han dit que el millor és ser independent, lliure, que és aquí on trobarem el benestar, la felicitat (sols cal mirar aquesta foto i pensar què ens inspira) i on podem realitzar-nos com a persones, en contraposició a ser dependents, que s’associa a ser feble, incapaç, insuficient, vulnerable, fins i tot perjudicial! (compte a aquí, si jo he tingut certes experiències doloroses al respecte, és un altre tema, aquí sols estem parlant sobre com socialment s’ha construït aquest concepte).
Això són una altra vegada les ombres de la caverna de Plató, igual que amb els discursos de “sigues tu mateix/a”, “ets únic/a”,… Però, sense desviar-me molt del tema, és clar que aquest neoliberalisme ens grava a foc la idea treta d’aquest article que diu que “(devem) evitar tota dependència per a mantenir(ens) disponible a les mutacions (dels nostres) propis desitjos”. Ens venen aquesta apologia hedonista on el que jo desig està per damunt, fins i tot, de les meves relacions més significatives. I clar, tot això no és quelcom conscient o racional, sinó que està immers en el meu jo més nuclear, forma part de qui sóc, ja que quan veig que no tinc aquesta llibertat, reacciona aquesta part més visceral (m’enfado, em bloqueig, ataco, em resisteixo, fujo,…) per a recordar-me aquesta creença que tinc gravat a foc en la meva estructura. Ens venen el model productiu de suficiència/independència, amb missatges de jo puc amb tot i aquestes coses de no necessitar a ningú i això de “no haig de dependre de ningú”, fins i tot associant el dependre com si fos quelcom dolent i indesitjat.
Llavors, ja sigui perquè m’ho han repetit fins a la sacietat en una cultura neoliberal, o com una resposta de rebel·lia davant un sistema normatiu opressiu en la meva família o una forma d’aconseguir amor i atenció en els meus vincles o per una falta d’altres referents o pel que sigui (hi ha tantes opcions!), la meva tendència serà actuar d’acord a com ho he interioritzat: resistir-me a aquesta posició de dependència i lluitar per aconseguir la meva “llibertat” o, per contra, posar-me fàcilment en aquesta posició, perquè mai em vaig atrevir a desatendre les necessitats dels altres. Us ressona alguna de les dues postures? A nosaltres molt!
I quines alternatives poden existir?
¡Això és el que estem construïnt entre totis! Una vegada fet aquest treball, haver deixat temps per a assimilar i veure quanta veritat hi ha en això per a mi, ve la part de construir l’alternativa. Quan vam trobar la idea d’autonomia dins de la teoria del desenvolupament moral de M. Villegas, ens va quadrar molt, ja que proposa treballar-nos per a desenvolupar la capacitat d’integrar punt les pròpies necessitats i desitjos, com les dels altres. És la capacitat de decidir per mi (inclús quan això vol dir cuidar a l’altri), desenvolupar una norma interna, pròpia, que impliqui tan el món intern com el món extern, és a dir, el desenvolupament de l’autonomia passa per fer-me valer els meus desitjos i necessitats, valer-me per a mí en la mesura que pugui i alhora incloure i integrar el món de afora i les necessitats bàsiques humanes que tenim respecte a pertinença… Sense doldre’m en el camí.
També existeix el concepte de ser inter-dependents, on ens relacionem des de l’autonomia i acceptem que som dependents entre nosaltres, sense que això em suposi cap malestar. Aquí reconeixem que a vegades jo sola puc, sí, però potser no sempre ni per a tot, sinó que a vegades necessitem d’altres persones que ens aporten i fan del nostre viure un lloc més gratificant i idoni per a créixer. Aquí tinc a veure com em vulnerabilitzo amb ells, però això ja dóna per a un altre article!
Una vegada hem fet el camí abans esmentat, he vist com està interioritzada en mi aquesta idea de llibertat, perquè m’aferro o me la nego tant, m’he treballat què dolors em travessen a causa de les vivències que he tingut en la meva vida, etc. puc començar a construir-me l’alternatiu, el que em portarà a viure-ho d’una altra manera i co-construir un altre tipus de vinculació.
Aquest (o un de semblant) és el procés de treballar-nos i deconstruir-nos, per a anar cap a una construcció més coherent amb els meus valors ètics. En el següent article parlarem sobre què ocorre quan estem en la posició de ser cuidadi, no t’ho perdis!
Leave a Reply