Els 10 curtcircuits més comuns (Segona part)

(Aquí tens la primera part, per si vols consultar-la)

Curtcircuit número 6: La gelosia no HA d’existir

La gelosia es aquesta temible emoció en la boca de tothom, quan s’escolta a parlar sobre les no-monogàmies, “Ai jo no podria mai, moriria de gelosia”. És el pitjor malson que es pateix, tant per part de les persones que es plantegen aquests models relacionals com per part de les que ho escolten parlar des de la distància. I no només per patir-ne en carn pròpia, sinó també quan no sabem què fer quan és una altra persona qui està passant per ells.

Es sol dir que la gelosia és la causa de que aquest model relacional que estàs triant no funciona, ni és bo “si et sents tan malament és que alguna cosa falla i no està bé”. Respecte a això, heu escoltat alguna vegada dir: “tu tingues una criatura sola perquè com tinguis dues tindran gelosia i clar, això és indicador que no està bé”?. Si es promulga això de que “si sents gelosia és que el poliamor no funciona” entrarem directament en un curtcircuit.

Per nosaltres, la gelosía té més a veure amb la nostra motxila monògama, heteropatriarcal i d’amor romàntic que hem interioritzar al llarg de la nostre vida amb tots els missatges que hem rebut, que no pas amb el tipus de relació que estem escollint. Un altre tema aquí sería com ens endisem en un altre model relacional, però això ho desenvolupem més endavant!

Com comentem en el nostre article “El laberint de la gelosia”:

La gelosia formen part del nostre emocionari i té diferents lectures depenent de cada persona. Es una complexa combinació de sentiments, sensacions, experiències i reaccions posades en marxa per unes emocions concretes.

Totes les emocions tenen una funció i un missatge que donar-nos, s’activen per alguna cosa i tenen necessitats diferents. Tristament en aquesta cultura Mr. Wonderfull en que vivim, cert tipus d’emocions estan penalitzades, i no està ben vist estar trista, amb empipament o amb gelosia pel carrer.

Apel·lant a aquest moviment de “bon rollismo hedonista-individualista” (tot molt neoliberal, per cert), on el millor remei per a la gelosia és “surt al carrer amb un somriure i la pluja serà meravellosa” ens curtcircuitem en pretendre que tot ha de ser meravellós, sense permetre’ns travessar moments de malestar (necessaris per a entendre’ns, revisar-nos, i curar ferides enterrades de fa temps).

I en aquestes surt el terme “Compersión” com a oposat al sentiment de gelosia, on es promulga que si veus a la teva persona significativa feliç per les trobades que està tenint, sents la alegria per la seva experiència. Ens dóna la sensació de que aquest concepte s’està usant sota el paraigües de la psicologia positiva (que renega del malestar i certs processos necessaris), com si fos el nou eslògan de Mr. Wonderful per les no-monogàmies, tornant un altre cop a dir-nos com hem de viure.

Aquest curtcircuit es combina amb el número 4 que explicàvem en la primera part: “Si he decidit aquest model relacional, m’he de fer càrreg de tot plegat jo soli”. I si d’una cosa estem molt segures, és que la gelosia s’acompanya primer des d’una actitud nutritiva pròpia, i després amb una xarxa afectiva comprensiva que ens sostingui, des d’on mica en mica puc anar adentrant-me a les meves profunditats i de-construir-me.

No farà falta detenir-se molt més a aquí, hi ha moltíssim material sobre què fer amb la gelosia i com gestionar-la, us recomanem la lectura del pop de la gelosia traduïda al català per Amors plurals; també hi ha el llibre de Kathy Labriola “El llibre de la gelosia” i podeu fer-li un cop d’ull al vídeo que vam grabar sobre aquest tema:

Curtcircuit número 7: Ara que tenim “llibertat” afectiu-sexual explorem i tinguem experiències 24/7.

Això sol ocórrer bastant sovint, sobretot quan ja hi ha un projecte establert, i s’arriba a l’acord d’explorar les no monogàmies i les relacions no convencionals. I és que quan de sobte ens veiem amb totes les possibilitats a les nostres mans… Que cremi Tinder!

En paraules de Brigitte Vasallo “amb els amors i el poliamor ens està passant que caminem desbocadas ja que, de sobte, es pot” i ho explica d’aquesta manera tan fenomenal en la seva secció de ments insanes amb la següent metàfora:

Aquests bufets lliures on veus quantitats ingents de menjar en els plats i en les taules, coses mig rosegades i abandonades sense més per a ser substituïdes per unes altres, i t’adones que ningú es podrà menjar tot aquest menjar i, si ho fa, el portarà a una indigestió de dimensions còsmiques. Però com el menjar està allà, disponible, ens dóna la sensació de que només podem consumir-lo. Hi ha fins i tot una idea que això és ser lliure, la qual cosa és una “xorrada” tan evident, ja que si no pots evitar menjar-ne ja em diràs quina llibertat tens.

Com que ara tenim “llibertat” de moviment (l’entre cometes és a consciència perquè aquí es podria debatre moltíssim, i ho farem!), ho associem a explorar sense límits i tenir moltíssimes experiències cada dia de la setmana, a tothora.

Nosaltres expliquem aquesta reacció amb la metàfora del pèndol: si un pèndol comença a carregar-se cap a un costat (quan empassem, aguantem, estem reprimits/des per certs mandats, creences i normes socials a no fer determinades coses perquè “està malament“), arribarà un punt en el qual aquest pèndul arribarà al màxim de tensió en aquesta posició, i en deixar-lo anar, no s’anirà a un centre equilibrat on es tingui en compte la meva exploració personal com la percepció d’acords/normes socials, sinó que pendulará cap a l’altre extrem, cap a l’exploració total sense límits ni conseqüències.

Aquest curtcircuit pot estar relacionat amb el número 2: ara que ens de-construïm i ens llancem a un nou model relacional, anem a per totes, sense mirar enrere!

En aquest panorama cau en el risc la banalització de les relacions, on es deixen les cures afectives pel camí, es perd de vista que amb qui estem tractant té emocions, i es fomenta una mercantilización i consum relacional com bé explica la Brigitte en el seu buffet.

Existeix aquí també un privilegi que pot curtocircuitar-nos si no el tenim present, i és que hi ha certes persones que poden permetre’s explorar i d’altres que no. Si una persona té dos feines, una criatura i ha de cuidar d’un familiar, a penes podrà tenir temps per a ella mateixa, així que pretendre tenir temps per a dedicar-se a diferents relacions, a la deconstrucció que comporta i a l’ètica relacional, serà molt complicat. La idea que només ets poliamor si ho practiques, ens cortocircuita sota aquest no-privilegi. Roma de les Heras ho explica meravellosament en aquest fragment de l’entrevista que li van realitzar a Projecte Kahlo:

Una persona pot identificar-se com poliamorosa independentment de si està en una, diverses, o en cap relació romàntica (no necessàriament haig d’estar en una relació per a saber quins tipus de relacions van amb mi, igual que amb la monogàmia, i també amb l’orientació del desig, hi ha qui sí i hi ha qui no necessita estar amb una persona per a identificar-se com hetero, bi, etc.), i també independentment de si està en una relació monógama.

A l’hora de repensar-nos els amors, i plantejar-nos les diversitats relacionals, tinguem les cures en el centre, tan de la meva pròpia persona com de les persones significatives que composen la nostra xarxa afectiva, incloent-hi els metamors! (els amors dels meus amors) en lloc de llançar-nos a la caça com a animals assedegats de sang i luxúria.

Explorar-nos és meravellós i un procés interessant per a descobrir-nos i conèixe’ns, i aquests models relacionals poden oferir moltíssimes combinacions i formes de viure’ls, així que intentem fer-ho des del desig conscient i no des de la urgència!

Curtcircuit número 8 – Tots necessitarem el mateix.

Cada persona té límits i necessitats diferents, així com explicàvem en el curtcircuit número 3, pretendre que tots els nostres vincles tinguin equitativament el mateix repartiment de petons, activitats i temps dedicat és molt complicat i font d’un potencial curtcircuit. Doncs ocorre quelcom similar a nivell personal: cada persona té límits i necessitats diferents.

En aquest curtcircuit es dóna per fet que cada persona que configura el vincle obtindrà el mateix de la relació: “si el tu fas X amb l’altre persona, m’estàs donant permís a fer-ho jo també“. Aquí ens movem des de l’ètica de la justícia, on preval el valor de la igualtat per sobre de tot (fins i tot de les persones que formen el vincle, els seus dolors, històries i les seves necessitats), i creiem que hem de donar i rebre en la mateixa mesura: “perquè si tu t’en vas de vacances amb X, jo també m’en vaig amb I”. Això porta a pretendre establir els mateixos límits per a totes les persones, com si totes anéssim a necessitar el mateix i totes reaccionéssim igual davant les circumstàncies. I això no és així.

Imaginem-nos que jo mantinc una relació no-monógama poliamorosa jeràrquica, on hi ha uns límits establerts, iguals per a ambdues parts. Però a mesura que vaig endinsant-me en aquest món i coneixent gent, me n’adono que hi ha límits que per a mi no són tan importants i no m’importa flexibilitzar-los en la mesura en que em vaig sentint confiada i forta per a fer-ho. I doncs, sota aquest mandat de la igualtat, espero que la meva parella faci el mateix ja que jo ho vaig fer per ella, forçant-la a que vagi al meu ritme i oblidant-me que ella té el propi. I aquí, curtcircuit!

Hem d’anar amb compte perquè en aquest punt poden aparèixer una infinitat de conductes “sota la catifa“ per a aconseguir més llibertat. És a dir, consensuo que la meva parella pot passar la nit amb una altre persona, però no ho faig d’una forma genuïna pensant en ella, sinó que espero que a canvi ella també ho consensui respecte a mi. Aquesta jugada es una mica perversa, ja que no estic tenint en compte què li comportarà a ella que jo dormi a fora, nomès tinc en compte el meu desig, i estic enmascarant la meva “concessió” esperant que quelcom a canvi.

D’això en diem les monedes de canvi en les relacions. Aquí el tema serà veure com el meu desig té cabuda en la meva relació i fer-ho d’una manera honesta i cuidadosa, sense enmascarar-ho.

Recordem que els límits existeixen i s’estableixen en les relacions per un desig de cuidar-nos i cuidar l’altra(es) part(s), no tant per un ànim maligne de control. Ara bé, segurament els meus límits són diferents dels de la meva parella; potser per a mi dormir amb una altra persona és un límit, i potser per a la meva parella no, en canvi per a aquesta persona pot ser molt dur que jo mantingui una relació sexe-afectiva amb algú conegut, i en canvi per a mi no.

La qüestió aquí és ser cada vegada més conscient de què és el que necessito, els meus desitjos i voluntats, i veure si aquests límits establerts amb una parella em permeten viure els nostres anhels o, al contrari, m’estic asfixiant massa en aquesta relació. En aquest cas, caldria parlar-ho extensament, sense presses, donant-nos temps per escoltar i païr, i mica en mica cada part fer-se càrreg de l’altra per a veure què podem fer a l’hora de trobar aquest punt mitjà entre el que jo desitjo i quines cures necesita l’altri.

Curtcircuit número 9: He de portar-me bé amb els meus metamors i amb totes les relacions de les meves relacions

La cura de la nostra xarxa afectiva és un tema primordial per a nosaltres, i així com jo tinc la meva xarxa i el meu nucli significatiu, les meves persones significatives també el tenen, i aquestes alhora també… I així anem ampliant i ampliant aquest rizoma relacional, creant tots els llaços que ens uneixen.

Les parelles de la meva parella són els meus metamors.

El llibre More Than Two (que actualment s’està traduint gràcies a Contintametienes) parla sobre aquests tipus de vincles, classificant-los en tres possibilitats: relacions compartimentadas, en xarxa i poli-familiars. La mosca cojonera ho explica en aquest petit extracte del llibre que ens està regalant mentre fa el treball de traducció.

“En certa manera, els teus metamores són com la família en la qual et van criar: són persones que formen part de la teva vida els quals no has triat. I per descomptat sempre és molt útil un tracte amable per part de totes les persones involucrades, fins i tot si no són amigues.”

El curtcircuit sorgeix quan pretenem que totes les persones que es troben en aquesta galàxia social ens caiguin bé i congeniem perfectament a una forta amistat, només pel fet que formen part de la vida d’una persona significativa per mi. Sona tot molt bonic, però a vegades no succeeix així.

El que sí que és primordial és que existeixi el respecte cap a aquestes persones, cap a les seves vivències i formes particulars de ser i de viure la vida. Si abandonem el judici i ens movem des de la humanitat, aquest escenari de no contacte pot ser viable si així algú ho necessita. Amb això volem picar l’ullet cap a les persones que decideixen no conèixer als seus metamors, o decideixen que no volen compartir certes espais amb elles per les raons que siguin (perque no cauen s’hi senten a gust, perquè li fa mal, etc…). Forçar-se a viure el poliamor de pel·lícula, en la qual totes les persones compartim el llit, riem i ens anem de cap de setmana a Cadaqués a brindar és forçar-nos a encaixar en una altra premissa de “has de funcionar així” que de vegades no ens fa bé.

Però vigila amb el pèndol! Un altre curtcircuit és tractar a les altres persones com a objectes i no com a subjectes, com bé esmentem en altres punts, aquestes persones comparteixen la vida d’algú important per a tu, i si existeixen tenen veu, opinions, emocions i d’altres que potser també has d’escoltar (aquí seria entrar en un jardí més extens, el de contexts relacionals on apareguin situacions de trobada, desacord i la necessitat de certs acords o converses per a la convivència de totes les parts). En aquest aspecte recomanem sempre moltíssim els articles de Natalia Wuwei en el seu blog estructura difractada, on narra les “Memòries d’una C“:

Hi ha una norma social implícita que diu que les parelles (o les més ‘principals’) tenen sempre preferència i que obviar coses que afecten a qui no són parella no és gens negatiu.

Curtcircuit número 10: “Si està tot parlat per què reacciones així?”

En el curs de l’Escola Sexológica es comentava: “l’error número u de les relacions és que quan s’obre la parella es creu que per dir “serem poliamorosos” ja s’ha arribat a un acord“. Aquesta és una dels corol·laris bàsics del constructivisme, metodologia psicològica des de la qual treballem a Indàgora: cada persona té el seu propi món de significats personals sobre conceptes a priori generals, i el que una persona pot entendre per “Poliamor”, “Fidelitat” o “relació oberta” pot tenir multitud de matisos diferents per a una altra persona.

Molts manuals suggereixen que abans d’obrir la relació ens hem de plantejar què significa tot això. D’aquesta manera podrem arribar a un aclariment de tans detalls que sigui possible, explaiant-nos en el tema i aprofundint. Si no arribem a aquests nivells, d’entendre el món de significats de l’altra persona, des d’on està dient el que diu, què necessita i espera d’aquest projecte, entrarem en el curtcircuit de llegir els seus actes des del meu món de significats, i llavors no ens entendrem mai.

El curtcircuit aquí és pretendre també que certes emocions que ens sorgeixin (perquè recordem, som humanis i portem a l’esquena una motxilla d’experiències, ferides i aprenentatges) no hagin d’existir perquè ja està tot parlat (com en el curtcircuit número 6). Succeeix tan com atac a la persona que està rebent l’emocionalitat o el malestar de l’altre, com cap a la persona en si que està passant per aquest moment “Si això estava acordat com és que m’estic sentint culpable?”

Establir uns acords, aclarir qüestions i marcar un full de ruta no significa que aquesta sigui estàtica, rígida i per tota la vida. Si no ens permetem la flexibilitat i la revisió de què ens va passant amb el que estem parlat entrarem en un altre curtcircuit: assumir i resignar-nos que aquesta relació serà així i no re-construir-nos pel camí.

Aquests curtcircuits són escenaris que ens hem anat trobant com a problemàtics en sessions, com les persones es forcen a adaptar-se a unes normes de funcionament, perdent la seva coherència i les seves necessitats pel camí.

En cap moment pretenem amb els suggeriments per a no cortocircuitarnos generar un nou manual de poliamor que ens acabi restrigint novament, només volem afavorir la reflexió i donar llum a una forma d’acompanyar-nos una mica més nutritiva i facilitadora dels processos que, inevitablement, transitarem al de-construir vells models i al introduir-nos en aquestes noves formes de viure’ns.

Se t’acut algun curtcircuit més?

Estarem encantades d’ampliar la llista, seguríssim que n’hi ha molts més!