L’amor romàntic i els seus mites

with No hi ha comentaris

Aviat serà Sant Valentí i ja veiem com ens omplen de missatges sobre com demostrar tot l’amor que sentim cap a la nostra parella, a través del consum, ja sigui amb objectes o amb activitats (sopars, escapades,etc.). És tal la pressió, que no fer res en aquesta data és senyal de no voler a la persona amb qui hem decidit compartir una relació afectiva-sexual.

En el seu moment, l’Església Catòlica va decidir assumir aquesta festivitat (era una antiga festa pagana sobre fertilitat), i més recentment el capitalisme ha decidit convertir-ho en l’excusa perfecta perquè les parelles consumeixin massivament, alguna cosa semblant al que ocorre amb el Nadal. Com veieu, a Indàgora som molt crítiques amb això i tenim una posició pròpia sobre aquest tema, ja que considerem l’amor quelcom diferent a aquest amor romàntic que ens venen.

Ens hem proposat deconstruir aquest concepte en diversos espais, un d’ells va ser en l’IV Cinefòrum sobre l’amor, realitzat al desembre, en el qual visualitzem la xerrada TED de Mandy Len Catron “Una millor manera de parlar d’amor”.

 

Què és l’amor romàntic?

L’amor romàntic és un concepte que engloba unes característiques pròpies, unes particularitats, uns conceptes delimitats, uns mites i unes idees concretes sobre què és l’amor. Per a això, cal dir que l’amor s’entén com un conjunt de sensacions i emocions, juntament amb un imaginari col·lectiu ple de creences, intencions, normes, mites, etc. transmès a través de la cultura. Per això parlem que és construït culturalment; no estimen igual a Xina que a el Marroc, a Argentina o a Sibèria; sinó que els nostres conceptes personals no poden separar-se de la influència del nostre entorn.

Construïm significat (de l’amor en aquest cas) a mesura que anem creixent, a través d’experiències, dels valors, la cultura, les creences i els ensenyaments de les persones significatives i de l’entorn. Arrel de tots aquests mitjans arribem a interioritzar una determinada idea de què és l’amor.

Si fèssim un experiment i et digués “pensa en un vaixell”… Probablement tinguis alguna cosa en ment, tots sabem el que és un vaixell, entenem el significat, però probablement a l’hora de descriure’l hi trobem diferències significatives, que concorden amb el nostre concepte personal de que és un vaixell, formes, tipus, colors…

Coral Herrera, doctora en Humanitats i Comunicació Audiovisual, està desenvolupant gran part del seu treball a desmitificar l’amor romàntic, donant visibilitat a la part sociocultural i política del concepte, fent crítiques molt consistents i plantejant una forma diferent d’estimar.

La part romàntica de l’amor té les seves arrels històriques en el moviment cultural anomenat Romanticisme del segle XIX. Abans es tenia una altra concepció de la parella, de l’amor, de la passió,… Però va arribar aquest i va rebutjar allò establert (com feia tota nova corrent), fent apologia de les emocions i de conceptes com la llibertat, l’individualisme i els ideals, concebuts com quelcom sublim, suprem, que promet un goig i una satisfacció al aconseguir allò desitjat, gairebé inassolible en altres àmbits.

 

A través d’un complex procés social, on han intervingut aspectes com l’heteropatriarcat i el capitalisme, avui dia podem dir que hi ha un conjunt de mites concrets al voltant del concepte d’amor, els denominats mites de l’amor romàntic.

 

Us convido a fer el mateix experiment del vaixell:

Si et dic “pensa en l’Amor”, què et ve al cap?

 

Mites de l’amor romàntic

Hem englobat diverses creences en cada mite, i tot i que no és una definició rígida i definitiva, sí ens dóna cert enquadrament per entendre la influència d’aquest amor en les relacions:

 

1. Mite de la mitja taronja

La idea principal és: necessitem trobar a una altra persona que ens complementi, ja per nosaltris no som suficient per viure en plenitud. Aquí trobem la vivència de l’amor des de la manca, la falta i la necessitat d’una altra persona per poder sentir satisfacció i trobar sentit a qui som. Aquí, si observem el que s’inculca en cada gènere, veiem com a les dones se’ns remarca especialment aquest mite, ja que el que es transmet és que l’amor de parella és el centre de la nostra existència (vegeu qualsevol pel·lícula Disney). És la fi que totes hem d’assolir, la qual cosa li donarà sentit a la vida, convertint-ho en essencial i central, en detriment d’altres àrees de la nostra vida (professional, amistats, acadèmiques,…), reforçant aquesta visió de mitges taronges.

A nosaltres ens agrada considerar que som persones completes, encara que no autosuficients i independents 100 %. Considerem que des de la nostra persona puc sentir-me en plenitud amb qui sóc, satisfeta amb la vida que porto i si alhora, sóc part d’un entorn social que poden incloure relacions sexe-afectives des de la meva decisió conscient, aquesta pot aportar qualitat de vida, xarxa afectiva i tot el que porti serà benvingut!

 

2. Mite de l’omnipotència de l’amor

Quantes vegades hem sentit això que l’amor tot ho pot, com si solament la seva existència pogués resoldre tots els problemes que tenim en parella. Tenim la creença ferma que l’amor és la raó per la qual tot es solucionarà, obligant-nos fins i tot a mantenir-nos en una relació on clarament ens estan maltractant, ja que “l’amor ho aguanta tot, per amor es perdona tot, entrega absoluta per amor”. Per aquí, ens justifiquem creient que l’amor pot fer canviar a aquesta altra persona i fer que (en un futur) ens doni un tracte més digne. En quantes pel·lícules els protagonistes passen misèries i sofriment, i aguanten en nom de l’amor! A més, emergeix la idea que quan estem en parella, aquesta ens atorga una felicitat plena, com si algú tingués a les seves mans la nostra felicitat.

Sí, per a nosaltres l’amor és un dels ingredients de les relacions, però per res n’és l’únic. En aquest vídeo, la Bea ens explica altres habilitats necessàries perquè les relacions siguin més ètiques, acurades, respectuoses i coherents amb nosaltris.

 

3. Mite de l’enamorament

Creiem que l’amor és sinònim d’enamorament, el qual realment es dóna en una fase inicial de les relacions. Es caracteritza per la passió, per estar plens d’emocions i sensacions basades en la novetat i en el gust per allò nou. És tot un compendi de reaccions fisiològiques, hormonals, que ens porten a un estat d’èxtasi i passió poc habitual i que solem confondre amb l’amor. Aquí és on “sentim que estimem molt a l’altra persona”, ens sentim embriagadis per les sensacions de l’enamorament, com si caminéssim plens de goig, fent saltets i cantant amb els ocellets (ai! una altra vegada Disney!)
Llavors ocorre que amb el temps aquesta activació no és sostenible (el nostre cos és savi, us imagineu viure eternament com si estiguèssim colocats/des per amor?) i la relació deixa de produir-nos aquestes sensacions embriagants. Es produeix un fenomen que ens recorda al de l’habituació, en la qual cada vegada necessitem més estímul per aconseguir les mateixes sensacions. Igual ens ocorre, llavors, a nivell interpersonal; ens habituem a aquesta persona, deixem de tenir aquesta sensació passional inicial i creiem que per això deixem d’estimar-la.

Per a nosaltres, són dos processos diferents. D’una banda sabem de l’existència de l’enamorament, de l’atracció inicial. Per un altre, entenem l’amor més com una actitud que engloba molts aspectes, cap a l’altra persona i cap a la meva (parlant en termes d’autoestima), que és quelcom diferent a la reacció passional abans descrita.

En aquest sentit, us recomanem la lectura de “Enamorament i amor“, de Francesco Alberoni, on ho explica molt bé.

 

4. Mites de l’exclusivitat i complementarietat

Aquí trobem la idea que només existeix una persona a qui estimar de debò i, a la vegada, aquesta persona ens aporta tot el que necessitem de les nostres relacions i amb ella no necessitarem a ningú més. No sentiré atracció ni desig per ningú més en cap altre moment de la meva vida, mai, mai. Si ho faig, és senyal que no estimo a la meva parella, ja que aquest mite recau, sobretot, en relacions afectives-sexuals.

Clar, partint de la base que nosaltres ens movem en relacions no-monógamas, aquest mite deixa de tenir sentit i no és consistent, ja que evidenciem que sí, que podem tenir una relació amb compromís, ètica i consensuada i alhora, sentir atracció per altres persones. Hi ha tantes persones en aquest món! Encara més, pensar que jo he de ser-ho tot per una altra persona, cobrir totes les seves necessitats, estar disponible i pendent a quan ella vulgui, etc., Buf, quanta responsabilitat! Aquesta creença ens limita en la mesura que porta a deixar altres àrees de la nostra vida desateses, ja que la de parella és primordial i passa per sobre de les altres (segons l’amor romàntic, clar).

5. Mite d’establir-se com a parella

Aquest mite fa referència al fet que quan apareix l’amor, aquest ha de portar-nos, obligatòriament, a una unió estable, a establir-nos com a parella i consolidar la relació, “ja que ens estimem”. És el màxim que podem aconseguir i és evident que ho hem de fer. El terme “relationship escalator” ho explicita molt bé: es refereix a quan ja s’ha arribat a “completar” cert nivell (per exemple, tenir contacte íntim), inexorablement apareix l’obligació del següent (per exemple, definir què som). I el següent pot ser compartir més temps, conèixer amics, famílies, anar-se a viure junts, tenir fillis, etc.
Fins i tot diríem que aquest mite ens porta a considerar que en tot matrimoni ha d’haver-hi amor (d’aquest passional abans descrit) i que aquesta unió no pot donar-se sense amor. És a dir, que tota parella estable ha de sentir entre els seus membres una passió i un èxtasi durant tot el que duri la seva relació.

Nosaltres, en entendre que l’amor es dóna en múltiples relacions, el descentralitzem de la parella i veiem que a vegades podem sentir molt amor per algú i no formalitzar ni consolidar res. Es pot estimar a algú i no tenir una relació de parella? Aquí trobem l’anarquia relacional, la qual trenca fins i tot amb la idea de parella (parlen de vincles) i advoca per la llibertat de poder triar quins compromisos adquirir depenent el que es vagi construint i com ens sentim envers la relació.

 

6. Mite de la unitat

Aquí apareix la idea que quan s’és parella, s’és un i tot es passa a fer-ho d’aquesta manera. Sembla que els únics espais que no comparteixen són els del respectiu treball. Però el temps d’oci, les quedades, els plans, les vacances, etc. Tot passa a ser un espai compartit. Qualsevol acció que s’interpreti com a no inclusiu de l’altra part, es veu com a “senyal que alguna cosa va malament, ja que l’altri vol fer alguna cosa sense el mi”. Això ens porta a compartir tot el nostre temps lliure i d’oci amb la parella, o amb amistats i la parella, o amb família i la parella,… com si ens haguéssim convertit en indissolubles.

Com podeu imaginar, això ens porta a una manca d’espais propis, fins i tot a soles. Dir alguna cosa així com ” t’estimo un munt, de debò, però també em ve molt de gust estar amb aquesta persona a soles”, resulta inconcebible. Deixar totalment de costat les nostres individualitats, en pro d’una col·lectivitat, pot portar-nos a desconnectar-nos de nosaltris i a deixar-nos en un segon pla en benefici del que vulgui l’altri per sobre de mi. I això sol anul·lar a la nostra persona.

Per aquí ens sembla idoni veure quins espais compartir amb la meva parella i quins no, triar jo què fer amb aquests, alhora que veig què vol l’altra part i arribar a un acord en què ambes estiguem a gust.

 

7. Mite de les discussions

Aquí trobem les dues versions: qui es baralla es desitja, o si estimes no baralles. Recordo que de petita cantàvem allò de “qui es baralla es desitja i qui no, es morrejaa”. Mai vaig saber d’on ho traiem, però crec que exemplifica molt aquest mite.
En la primera versió, es confon amor amb violència, amb agressivitat, com si l’amor ens donés permís a fer-nos mal. I si és veritat que en relacions apareixen emocions, però no per això tenim el permís d’atacar a l’altra persona. Donar això com acceptat és la porta al sofriment, al dolor i al maltractament.
D’altra banda, la idea de que si estimes a algú, no es discuteix, amaga cert aire evitatiu a les emocions i a la gestió del conflicte. Comparteix la idea d’aguantar el que sigui per amor, resignar-se, anul·lar-se i ignorar-se, idolatrar a l’altri per amor, etc.

Per a nosaltres, la clau està en aprendre a gestionar situacions conflictives basant-nos en la (auto)cura, tant de la meva persona com de l’altri, i aprendre a gestionar(nos) les emocions. Es diu aviat!

 

8. Mite de la gelosia

Una creença molt estesa és la que la gelosia és senyal d’amor. Com si la gelosia fos una demostració de tot el que t’estimo i com a conseqüència, apareix la gelosia (com si fos lògic). Quantes vegades hem vist a persones geloses, dolgudes, dominades per totes les sensacions que ens generen, sofrint, enfadades i maleint a l’altra persona,…

Sentir gelosia no està ni bé ni malament: és una part del nostre interior que crida, com si fora un panell de comandaments on s’encén una llum que indica que alguna cosa al nostre interior no està funcionant del tot bé. Considerem la gelosia com la demostració de pors pròpies i inseguretats, els quals es desperten en certes situacions. En cap cas proposem eliminar-la, més aviat treballem per acostar-nos a ella, ja que això significa acostar-nos al nostre interior i veure què ens està ocorrent aquí dins, escoltar-nos i veure què fer perquè es converteixin en una font de creixement.

 

Com veieu, l’amor romàntic és una estructura complexa, de la qual es deriven un munt de creences i conceptes que usem diàriament i segurament ni som conscients d’ells. I aquí està la clau: ser conscients de com estem estimant. Això ens donarà la llibertat de poder començar el camí triat, de veure si volem estimar d’una altra forma, sense tantes imposicions ni mites que realment no hem triat. O no, perquè també és legítim ser conscients que ens movem amb algun d’aquests mites i decidir que ens està bé. I veure si a la(s) altra(s) persona(s) també li quadre(n).

Tampoc cregueu que hom pot sortir-se fàcilment d’aquests mites. El camí és dur, amb molts aspectes a tenir en compte, encara que si és veritat que haver llegit aquest article ja és un primer pas que et demostra que, com a mínim, potser et qüestiones aquest amor que ens venen en els anuncis. Genial!

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies