La gàbia de la vergonya

with 1 comentari

¿T’en recordes d’aquella vegada que vas fer allò tan vergonyós? ¿Recordes com et vas sentir?

 

En aquestes ocasions, desitgem fer-nos petits, amagar-nos, sortir de la vista dels altres, anar-nos al racó més allunyat i solitari i quedar-nos allà, recollits en el nostre malestar. En països de parla llatinoamericana, a la vergonya se l’anomena “pena”; li veiem molta relació amb el que un sent en aquells moments.

Sentir vergonya és més freqüent del que creïem, sobretot en moments evolutius com l’adolescència o la joventut, encara que no és exclusiva d’aquestes etapes. Moltes persones tenen aquest sentiment davant de situacions en les quals es jutgen a si mateixes com a inadequades, a causa dels paràmetres socials establerts, i tenen por a un judici negatiu per part dels altres.

Per això parlem que la vergonya és alguna cosa pròpia, no externa. Som nosaltres qui ens auto-jutgem com a inadequats i llavors sentim vergonya, ja que hem interioritzat la normatividad social, allò que el nostre entorn considera adequat o inadequat, “el que hem de ser”. Ho donem per descomptat, hem assumit aquesta visió externa.

Però, realment pensem el mateix o només hem assumit aquesta opinió sense questionar-la?

 

¿D’on ve tanta vergonya?

Molts autors acorden que la vergonya apareix quan s’està formant la nostra visió de qui som, qui són els altres i què és el món. És a dir, es dóna normalment en la infància i la adolescència.

Es construeix en situacions en que en comptes d’una actitud de confiança, suport i reafirmació, trobem un judici negatiu o una reprimenda per part de persones significatives per nosaltres. Som rebutjats (no vull que el meu fill sigui així!), apartats (fora d’aquí!) i/o exclosos (com no et comportis, mai mes vindràs!). Ens sentim profundament humiliats i negats, ja que normalment hi ha una important càrrega emocional en aquest moment.

Llavors apareix la por al fet que la meva persona no sigui digna de pertànyer a aquest sistema, ja sigui familiar, conjugal o social. Aquí apareixen mecanismes propis d’autocontrol per protegir-nos i evitar el ser exclosos. Com? Evitant ensenyar allò que jutgem com a inadequat. I deixo de ser jo, per ser qui els altres volen que jo sigui.

Hem de recordar que la necessitat de pertinença és molt important per a algunes persones. Es dóna la paradoxa, llavors, que qui més necessitat té, més vergonya sent. Aquí és on apareixen totes aquelles conductes d’autocontrol per no exposar-se al rebuig. Aquestes conductes poden ser: estar callada, no mostrar-se, no parlar, no donar la meva opinió, estar tibant, alerta, mantenir-me apartat, sentir-me culpable, sentir penediment, etc.

D’aquesta manera, la propera vegada que ens trobem amb una situació semblant, tornarà a sorgir aquesta memòria emocional, sentint vergonya a l’instant i activant aquests mecanismes d’autocontrol per continuar sent acceptat/da.

 

¿Per què és tan gran?

El poder de la vergonya està que ens sentim malament per no ser “adequats socialment”, sent aquest un mecanisme de control social. El desig de pertànyer a un grup és molt gran, per la qual cosa la vergonya realitza un paper “d’ancoratge” amb aquest grup, a través de la por a ser exclosos/jutjats/assenyalats, si ens mostrem tal qual som.

Per això, la vergonya és un regulador social. Ens diu què podem i què no podem i com a conseqüència, obtenim la validació i pertinença al grup o l’exclusió d’ell.

 

¿Com ens afecta?

Un altre aspecte important és el fet d’ocultar alguna cosa nostra, minvant la nostra autoestima, ja que ens veiem com a éssers defectuosos amb motius suficients per no mostrar-se als altres. Per això parlem que la vergonya afecta a la nostra identitat i amor propi.

Aquest rebuig és no solament a una conducta, si no que es generalitza a tota la meva persona i pot portar a rebutjar qui sóc.

Aquesta gènesis de la vergonya, entranya i transmet un missatge àdhuc pitjor: no ets digne.

Recordem aquí què és la vergonya segons l’IEC (Institu d’Estudis Catalans):

1 1 f. [LC] Deshonor humiliant, cosa deshonorant.

 

Aquest missatge de ser algú amb “deshonor humiliant” apareix en moltes ocasions posteriors, concretament cada vegada que vulguem relacionar-nos. I estem molt temps relacionant-nos amb altres persones, ja sigui a nivell laboral o social!

El pitjor de tot és que ens creiem aquest missatge. Forma arrels en el nostre interior i passa a formar part de la nostra identitat, les nostres relacions i el nostre món. Assumim la creença que “sóc una persona indigna” i tot el que duem a terme, ho fem des d’aquesta òptica. Aquesta creença, a més, sol trobar tot l’espai intern disponible per ocupar, ja que no existeix una altra creença que la contradigui.

Llavors, és aquesta la base des d’on vivim, li dóna contingut als pensaments i a les interpretacions relacionades amb situacions similars que han originat la vergonya.

 

Però tot això és alguna cosa que hem après, per la qual cosa amb un acompanyament adequat podem desaprendre-ho, començar a veure’ns i tratar-nos d’una altra manera, obrir-nos a qui som i sortir d’aquesta gàbia

One Response

  1. […] conseqüència d’aquest procés d’estigmatització, és la vergonya. Ens avergonyim perquè algú pot veure que alguna cosa ens ha afectat, i etiquetar-nos com a […]

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies