Fa unes setmanes vam fer un directe sobre la culpa i vam veure com de necessaris són aquests espais, per a anar desconstruint i articulant aquest concepte d’una manera diferent i així poder viure-la d’altres maneres, perquè experimentar culpa sol ser molt aclaparador. Moltes persones estem travessades per ella per múltiples raons i generalment ens porta per camins que solen ser destructius i gens beneficiosos.

Ens hem interessat per ella justament per això, per ser és un sentiment molt comú (que no normal, com diu la nostra gran amiga Andrea) i a més el veiem present en molts processos terapèutics. Així que anem a allà!

Què és la culpa?

Si agafem la definició que dóna el diccionari sobre culpa trobem la següent:

1. Falta més o menys greu comesa voluntàriament.

2 CRIST Pecat, per acció o omissió voluntària, contra la llei de Déu.

Pel seu costat, Roma de les Heras en el seu article del llibre “(h)amor3- gelosia i culpes” conceptualitza la culpa com: “un indicador que ens porta a avaluar-nos i ens serveix per a pensar en la nostra manera d’obrar i en com ens afectem els uns als altres i que ens ajuda a col·locar la línia dels nostres principis.” A més, recentment ha fet el seu treball final de màster i en ell també comenta com la culpa és un indicador que ens indica que hem transgredit certes normes socials i comporta la percepció o anticipació d’un dany a persones significatives.

Així podem dir que teòricament una de les funcions de la culpa és fer-nos conscients que hem causat un mal i podria ser una manera de revisar-nos i canviar, potenciar la nostra responsabilitat afectiva i veure de quina manera fer-ho diferent. És meravellós quan la portem cap aquí! Però la realitat és que poques vegades resulta resulta així i tenim tendència a caure en altres camins.

Així que, davant aquesta teoria ens plantegem el següent: la culpa facilita fer-nos responsables del dany provocat? Promou la seva reparació? Fomenta actitud crítiques i constructives cap als nostres actes? Ens ajuda a revisar-nos i n’aprenem? A la nostra humil opinió, la resposta general a aquestes preguntes és que no, no ho fa. Ara bé, Per què?

Pecat, error, deute, càstig

En Manel Villegas en el seu llibre titulat “Psicologia dels set pecats capitals” aporta una conceptualització de la culpa que explica molt bé la concepció generalitzada i gira entorn als conceptes de pecat, error deute i càstig.

Segons l’etimologia, la culpa significa “causa d’un mal o un perjudici”, destacant aquí l’efecte causa-conseqüència, a on ell fa esment a quelcom molt interessant: aquesta causa pot donar-se sense que se li atribueixi una intencionalitat directa del dany, és a dir, que podem danyar sense intenció i aquí veiem que és diferent la responsabilitat dels nostres actes i el judici moral que en fem.

Ell parla com en la nostra concepció de culpa està immersa la concepció del pecat, que encara que avui dia aquesta paraula ha entrat en desús i s’ha substituït per delicte, ens resulta molt interessant conservar la primera a causa de la seva llarga influència en la nostra societat. Aquesta noció pressuposa que les accions que causen mal han estat decidides i executades de forma lliure i conscient, per la qual cosa en aquest cas el judici moral (si està bé o malament) està servit. Aquest judici és fet des d’una posició de superioritat, com un jutge que dictamina i atorga la qualificació de “bo” o “dolent” depenent del context, les conseqüències i, sobretot, del sistema moral que tinguem interioritzat.

D’altra banda, aquest judici que es fa sol estar dirigit cap a la persona que s’equivoca i no a la conducta que ha causat el dany. Com (pre)considerem que la persona ho ha decidit lliurement, el nostre focus està orientat cap a assenyalar aquesta persona i convertir-la a tota ella en un error, en un pecat, en “el mal”. Aquí l’error s’està portant al terreny identitari, amb les seves conseqüències vivencials, en comptes de quedar-se en la conducta causant del mal. Aquest fet sol implicar que la persona que comet l’error entre en deute amb la persona que s’ha danyat i així és com la persona culpable “li deu alguna cosa” a la persona danyada. Aquest és el sistema formal que tenim generalitzat a nivell social (ja no només interpersonal) a través de tots els processos sancionadors, com les multes per exemple.

Aquesta perspectiva ens porta a assumir el càstig que ens dictaminen els nostres jutges, amb la condició d’aconseguir la redempció i poder tornar a ser lliures. Com veieu, aquest procés es troba llunyà d’aquell ànim reparador que dèiem a l’inici. Des d’aquí la intenció és que els causants “paguin pels seus errors”, més que dirigir-nos cap a assumir la responsabilitat del mal, la revisió personal, i la seva conseqüent reparació.

Resumint, aquesta perspectiva que ens regeix a nivell social i a nivell interpersonal es focalitza en el pecat, el judici moral, el sentiment de deute i el seu conseqüent càstig. Res constuctiu, veritat?

Conseqüències d’aquesta concepció de la culpa

Exposarem alguna de les conseqüències més habituals que sol comportar aquesta concepció de culpa que tenim interioritzada:

Desvincular-nos de la responsabilitat. Assumir la culpa implica una gran càrrega (identificar-me com a dolent/a, rebre una sentència, assumir un càstig,etc.) pel que directament el que fem és negar-nos a portar-la. Davant una situació on ens estan assenyalant, negarem absolutament qualsevol indici que suggereixi que tenim alguna responsabilitat, lluitarem per a desfer-nos de la causalitat, reaccionarem a la defensiva, ens enfadarem, ens evadirem, i executarem una llarga llista de recursos per tal de no assumir la culpa i, per tant, tindrem tendència a desentendre’ns de la responsabilitat del dany causat.

Perseguir al causant. Altres vegades el que ocorre és que quan ens causen dany caiem en convertir-nos en algú extremadament inquisitiu, perseguint i demandant en excés perquè l’altra persona es responsabilitzi. Potser estem motivades per una necessitat insaciable de reconeixement, o potser l’altra persona té tendència a fugir i això ens alarma; potser és una fugida flagrant del nostre dolor intern o potser desitgem veure endeutada a l’altra persona, a saber. La qüestió aquí és que allò que ens mobilitza ens porta a desenvolupar estratègies èticament qüestionables.

Confondre reconeixement amb reparació. Reconèixer implica que ens vegin o veure’ns a nosaltres mateixes; implica que s’adonin de què ens causa mal, la qual cosa dóna pas a empatitzar i poder així actuar de forma diferent en un altre moment per a evitar crear més mal. El reconèixer va lligat a cuidar, a veure, a donar espai per a ser, créixer i a la prevenció. La reparació, en canvi, implica accions directes i concretes per a recompondre allò danyat, que encara que reconèixer ja és una manera de reparar, no és l’única.

Agenciar tota la reparació a la persona causant. Aquí ocorre al causant se li atribueix la total reparació, com si la persona danyada fora poc més que un moble o alguna cosa que per si sola no té cap capacitat de reparar-se. Es pot ser el causant i aportar, com no! El que passa és que això difereix de ser l’única part. És més, si s’espera que només es repari des d’aquí, dificilment succeirà. Al final de tot, qui té la potestat, voluntat i capacitat última per a ser reparada és la pròpia persona, per la qual cosa és imprescindible que assumeixi la part que li pertoca.

Interioritzar el jutge. Qui no coneix aquesta veu crítica en el seu interior que ens persegueix en tot el que fem? Sí, aquest jutge intern que dictamina, ens sentencia i ens porta a sentir-nos fatal quan ens llegim com a culpables, afectant la nostra identitat (sóc dolent/a) i a la nostra autoestima. És més, hi ha gent que és molt comprensiva amb altres persones i molt molt dura amb si mateixa, aplicant aquest judici sense molta anàlisi i la seva corresponent sentència sense miraments.