Estratègies per a la fòbia social

with No hi ha comentaris

Alguna vegada t’has bloquejat al parlar amb algú?

Sents nerviosisme davant el fet d’exposar-te?

Tens por que algú pensi malament de tu?

Anticipes tantes coses que al final t’has despenjat d’una quedada?


Si responguessis afirmativament a aquestes (i moltes altres qüestions similars) molta gent (i professionals) et posarien l’etiqueta de “Fòbia social”, com si fos un segell de qualitat a la teva identitat, que quedarà com una qualitat indesitjable, ja que avui dia tenim aquesta feliç costum de veure com un estigma el malestar humà, amb aquesta fatídica sentència de “no ets normal”.

La fòbia social es diagnostica a través de coincidir i complir una sèrie de criteris exposats en el Manual Diagnòstic de Trastorns Mentals (DSM-V) de l’Associació Americana de Psiquiatria (APA), entre els quals figuren:

  1. Por o ansietat intensa en una o més situacions socials en el qual estem exposats a possibles exàmens per part de les persones.
  2. L’individue té por d’actuar de certa manera o de mostrar símptomes d’ansietat que es valorin negativament
  3. Les situacions socials gairebé sempre fan por o ansietat
  4. Les situacions socials s’eviten o es resisteixen

I jo em pregunto… I a qui no li ha passat aquestes coses en major o menor mesura? Avui dia, les pressions, els mandats i els missatges, generalment contradictoris, que anem rebent (relatives a educació, normatividad i altres, en els quals no ens ficarem ara) ens confonen molt, està bé ser humà/na i tenir emocions i nerviosisme, però a l’hora de comportar-te millor que tinguis èxit, no fracassis i ho facis tot perfectament impecable a la primera, no sigui que taquis el teu expedient amb fallades.

Sempre dic que els anuncis de cervesa d’estiu aporten molt al malestar personal, ja que ens venen un model relacional super alegre, ple d’energia, amb milers d’experiències (això de la precarietat si de cas per a un altre moment) i sobretot amb moltíssima gent al voltant, milers d’amiguis amb els que brindar i fer uns riures. Tal com comentàvem en el nostre Cinefórum sobre el poder dels introvertits:

 

 

 

 

“ L’extroversión es ven com una característica necessària per poder enfrontar el dia a dia i aconseguir ser algú de renom, que destaqui i sigui important. Seguint aquesta dinàmica, les persones introvertides comencen a ocupar un paper secundari, on fins i tot està mal vist ser d’aquesta forma i arriba a ser enjudiciats/des amb valors i etiquetes negatives.”

Per què son perjudicials aquests anuncis? Perquè vam crear un imaginari col·lectiu de socialització i goig, que no sempre està al nostre abast, ni té per què ser el nostre estil. Davant la comparativa entre el que ens venen i la nostra situació actual o preferències, ens enfonsem, ja que ens veiem com a bestioles estranyes que no s’adapten a allò “normal”, i ens veiem obligats/des a forçar-nos per encaixar en aquest model. Ho viurem amb molts nervis, al adonar-nos de no estar comportant-nos de la manera socialment més acceptable, començarem amb la “simptomatologia”, i vinga nervis!, i vinga a suar!… i suem més perquè me n’adono que estic suant! i clar, m’estan veient posar-me vermella… Fins a tal punt que el millor que se’ns ocorre fer és sortir corrent perquè davant tanta sobrecàrrega d’estímuls m’aclaparo, i no tinc ni idea de per on puc començar a plantar-lis cara!

I després ve el DSM-V i algunes intervencions terapèutiques a comentar-nos que “La por o l’ansietat són desproporcionats a l’amenaça real plantejada per la situació social i al context sociocultural.”, cada vegada que escolto a algú dient que són “pensaments irracionals” o “pors inventades” em dóna com un petit xoc, ja que baix quin criteri? Perquè pensem que per a les persones que passen això és bastant real i gens desproporcionat, ja que som éssers que conceptualitzem el món i vam crear significats, les meves anticipacions i les construccions del que em fa por és molt cert per a mi.

Seguint a Villegas: “la formació de la consciència moral suposa la integració dels límits imposats per la realitat física i social” […] “Els sentiments de vergonya, culpa i fòbia social constitueixen els marcadors inequívocs de l’existència d’una regulació basada en les normes en un context social. En general es distingeixen dos tipus de societats, les de la vergonya i les de la culpa. En aquestes últimes els ciutadans interioritzen les normes i se senten culpables quan deixen de complir-les. En canvi, en les societats de la vergonya tot està exterioritzat i els seus membres han d’evitar ser sancionats externament pel que fan malament, que és tot el que embruta el seu honor o el seu bon nom”. “Prometeu en el divan”.


Despatologitzant la fòbia social: es tracta d’ansietat en context socials

Les estadístiques donen vertigen: La fòbia social és el tercer trastorn mental més comú en adults, estimant-se la seva prevalença mundial entre el 3 i el 13 %. A Espanya, segons l’«Estratègia de Salut Mental del Sistema Nacional de Salut» (Ministeri de Sanitat i Consum, 2006), la prevalença vital és del 1,17 % (1,06 % per a homes i 1,28 % per a dones), dades tretes de la revista Psicothema 2011. Vol. 23, núm. 4, pàg. 560-565.

Considerant aquest context social, i sumant el fet que el món mèdic s’encarrega de ficar-li categories diagnòstiques a tota vivència, ens trobem a moltes persones que vénen a teràpia amb l’etiqueta ja posada de “Fòbia social”. Nosaltres en comptes de fòbia social, parlem d’ansietat social, ja que es tracta d’un conjunt de manifestacions de molta ansietat davant la pressió de relacionar-nos en aquest món social amb tantes normes i protocols ocults, cosa que ens porta a bloquejar-nos, desitjar evitar el fracàs, ens aïllem, deixem de tenir experiències, d’explorar-nos i conèixe’ns, i clar! Ens dóna pànic tot el que es posa en joc aquí.

Recordem que l’ansietat és la tapa de les emocions, com comentàvem en el nostre article sobre l’olla de les emocions. Així doncs, a l’hora d’exposar-nos socialment i sentir ansietat, seria interessant parar-nos a reflexionar quina emoció pot haver-hi a sota?

En general darrere de l’ansietat social hi ha moltíssima por i no l’hem de menystenir. La funcionalitat de la por és la de protegir-nos davant una amenaça percebuda (i aquí no parlarem d’irracionalitat o no, ja que si nosaltres interpretem que això és una amenaça serà per alguna cosa que hem après i interioritzat al nostre món de significats personals i per mi, serà real). Per tant tenim dos elements claus en l’ansietat social: una necessitat de protegir-nos davant una amenaça percebuda. I què percebem com a amenaça? serà qüestió de aprofundir i indagar en la nostra biografia (les experiències que em serveixen ara com a mapa per interpretar la vida) i el context soci-cultura (el que ens diuen que és / ha de ser les relacions socials i la nostra identitat)


La nostra proposta: Teràpia de grup per a la fòbia / ansietat social

Les tècniques més utilitzades per a l’ansietat social, sobretot des d’enfocaments cognitius conductuals han estat la desensibilización sistemàtica (arribant a l’exposició en viu), la relaxació, l’entrenament en el maneig de l’ansietat, l’entrenament en habilitats socials, diferents tècniques de reestructuració cognitiva.

Des d’Indàgora plantegem una altra visió de la problemàtica i per punt una altra intervenció: una teràpia de grup per a l’ansietat social.

Tal com venim exposant en aquest article i seguint la teoria de constructos personals de G. Kelly (1955), parlem sobre dilemes implicativos en coherència amb la nostre identitat personal, en la qual es produeixen certs conflictes a l’hora d’habitar la vida que es tradueixen en ansietat. L’enfocament constructivista en el treball amb l’ansietat social, la detecció de “conflictes cognitius” i el treball terapèutic amb aquests, proporciona un “focus” molt valuós per a la teràpia, el fet d’entendre’ns en el nostre context de coherència, un augment conseqüent de la qualitat de l’aliança terapèutica, la minimització de l’oposició al canvi, i com a resultat, una alternativa de tractament potencialment més eficaç (Feixas, Saúl, Àvila-Espasa i Sánchez, 2001).

Sona paradoxal i aterridor el fet que si et genera ansietat moure’t i introduir-te en situacions socials, la proposta per tractar aquest malestar sigui anant a un grup terapèutic. El fet és que s’ha anat estudiant i demostrat la utilitat i els grans beneficis de la teràpia grupal enfront de teràpies individuals en diferents àmbits i patologies, i concretament, en l’àmbit que ens concerneix i atenent a les intervencions clàssiques, veiem que es tracta d’un dispositiu on poder conjuminar exposició, autoconeixement (cerca de la coherència interna), ampliació de perspectives i resignificación de conceptes (en lloc de reestructuració cognitiva) i sobretot sortir de la idea que som bestioles estranyes aïllades.

Es tracta d’un potent recurs que volem oferir dins d’un context segur i controlat amb un objectiu clar i concís sobre el benefici que pot portar aquest suport i el format a les persones que viuen l’ansietat social.

El valor de l’experiència vicaria compartida, el viure i conèixer de primera mà problemes i preocupacions semblants les quals ens concerneixen, així com l’empatia de persones que pateixen igual que nosaltres, produeix una vinculació i una identificació que afavoreix la cohesió social i ens mostra que no estem sols en el nostre malestar, afavorint suport, comprensió i formes noves i diferents de fer front a una solució diferent a la qual venim intentant. Per punt, aquesta experiència de primera mà dins d’un grup terapèutic té gran importància en l’intra i interpersonal, en la comprensió del problema i de nosotres mismes i en la forma de relacionar-nos amb noves persones.

Estem convençudes que un grup terapèutic adquireix el seu major pes en la mesura en que, operant com un sistema, aprofita la força de les interaccions entre les persones que participen del grup com la variable més important per promoure el canvi. Al costat del treball terapèutic, un suport i una autoajuda per part del grup afavoreix que l’avanç en pro d’una solució sigui més duradora, estable i agradable.

Un grup ens dóna sentit de pertinença, la proposta que llancem des d’Indàgora es: un marc grupal en el qual compartir problemàtica comuna sense judicis, obtenint acompanyament, suport i motivació així com tècniques personals en funció de cada experiència habitant l’ansietat social. Això, juntament amb la psicoeducación sobre el que ens passa (comprensió de l’ansietat i els seus mecanismes, pensaments o esdeveniments que la disparen o sostenen, etc.), l’entrenament en tècniques de control de l’ansietat i l’acompanyament i el guia professional en la tasca de comprendre i afrontar símptomes i situacions temudes, amb exercicis i afrontamientos específics per a cada participant, farà d’aquesta proposta un marc integratiu i complet per a l’abordatge de la simptomatologia de la por a la interacció social.

Un grup social pot ser aterridor, però un grup terapèutic és sinònim de suport, de força, d’embranzida entre tots/es per a la cerca d’aquesta situació de benestar que ens faci aprofitar la vida.

Comptem amb tu? 🙂

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies