A teràpia (i en moltes altres circumstàncies de la vida), la gent té un objectiu clar: viure bé, ja sigui millorant o erradicant situacions que ens produeixin malestar i conflicte. I tot i que de vegades els detalls específics de què necessito canviar o de quina forma fer-ho no estiguin ben clars, sí que tenim la seguretat que hi ha una circumstància vital que ens està demanant una revisió, i que l’objectiu final comportarà un canvi en la nostra vida.

I és llavors quan comencem un procés de canvi, donant els primers passos d’un camí que esperem ens porti a aquesta meta desitjada, un camí que moltes vegades comença fins i tot abans d’assistir a teràpia.

Manuel Villegas, psicòleg i professor de la universitat de Barcelona ens ho explica en els seus articles sobre l’anàlisi de la demanda en psicoteràpia: “Quan algú acudeix a buscar ajuda del tipus que sigui, generalment ha recorregut prèviament un llarg camí ple de bucles i estats intermedis […] només quan un problema adquireix una dominància rellevant és quan sol motivar l’atenció del subjecte que el sofreix. La reacció d’un individu al ser conscient d’un problema sol ser la de buscar formes de fer-hi front per si mateix, és a dir, posar en marxa els seus propis recursos. Únicament quan aquests són insuficients és quan s’obre a la sol·licitud d’ajuda externa.”

El que és cert és que solem conviure amb un nivell bastant intens de malestar, i tot i aquest continuem funcionant diàriament des de la nostra resiliència, fins que un dia ja no podem més.

El malestar amb sentit i el malestar sense sentit

Les dinàmiques que establim per a resoldre situacions parteixen de la millor solució que vam poder donar en un moment concret, en una determinada situació vital i partint d’uns aprenentatges específics. Aquestes dinàmiques són el procés resultant del cicle de l’experiència (Kelly, 1955).

El que volem dir amb això és que moltes vegades, adquirim una dinàmica que ens és funcional i específica al context, la qual es cronifica i és quan arribem a cert punt a la vida en què deixa de donar-nos els beneficis que obteníem. Aquí ens plantegem la necessitat d’un canvi d’estratègia per a resoldre’ns, ja que la vella no ens serveix, però segurament seguim acudint a la vella estratègia per a donar resposta a problemes presents (ja que és allò que sabem).

I és que, un nou rumb en la nostra forma de fer sol comportar molta de por, ja que suposa enfrontar-se a vells fantasmes, obrir ferides que estaven totalment tapades o realitzar determinats esforços. A vegades els canvis que la vida ens demana passen per un malestar, i és normal que no tinguem moltes ganes de passar-ho malament.

La qüestió és que arribats a aquest punt, és probable que ja ho estiguis passant malament. Reproduint vells esquemes ens quedem en un bucle on continuem obtenint els mateixos resultats, i per tant, el mateix malestar. Ja el coneixes, saps que no et fa bé, que vols una altra cosa, però segueix present. A aquest malestar li diem el malestar sense sentit.

Aixecar-se del sofà, fer l’esforç de llançar-se a un procés de revisar-se (amb o sense teràpia) dóna molt vertigen, es poden obrir caixes plenes de pols que ens dolguin i ens produeixin picor, però aquest serà el malestar amb sentit, ja que ens portaran a nous camins.

Els canvis es fan en línia recta?

Sembla ser que quan ens plantegem un objectiu, imaginem el camí cap a la meta com una línia recta ascendent, us sona la típica imatge de l’escala? Com si cada passet fos un progrés, un acostament més cap a aquest ideal en el qual finalment ens establirem i haurem “adoptat el canvi”.

Això no és sols una perspectiva poc realista, sinó que a més és generadora de moltíssima frustració i auto-exigència. Si fallem, caiem o no complim un dia, estem fent un pas enrere?. El pas cap endarrere el contemplem com un moviment que ens allunya de la meta; per tant, si això ocorre, ens veiem en una situació on hem fet un pas cap al pol del fracàs (tornar a la situació d’origen de la qual volem distanciar-nos) i ens allunyem de la situació d’“èxit” (situació favorable) que tan vital ens sembla, veritat?

En paraules del Coach Enrique Sacanell: “Amb massa freqüència continuo veient com, sobre la base de l’eficiència, la rapidesa, la urgència, es pretén fer el recorregut entre aquests dos punts per una “via recta”. “Anem al gra”, “no perdem el temps”…”

Anem a fer un exercici, pensem l’última vegada que fer algun camí per la muntanya i vam ascendir cap al cim, de la dificultat que sigui. Recordes com va ser?

Quan ascendim per una muntanya el camí mai és recte, i si ho fos, el pendent seria tan pronunciat que seria gairebé impossible pujar-hi. Pujant per la muntanya de Tijuca, el parc nacional de la ciutat de Rio de Janeiro, reflexionava sobre la quantitat d’obstacles que existien en aquell camí: arrels, roques, arbres caiguts, rius… De vegades resultava realment molest i tot un esforç haver de creuar unes roques agafada a una corda, o escalar amb les meves mans per a poder pujar la distància que separava el sòl del següent arbre. Tot això feia el camí més complicat, i alhora tot això formava part del camí, de l’experiència de pujar per aquest parc natural.

La línia recta no ens deixa temps per a agafar aire, per a apreciar el paisatge (tret que paris expressament), i tampoc ens deixa espai per a aprendre dels errors. Un hàbit, una dinàmica, una forma de ser i funcionar no es canvia de la nit al dia, es requereix tot un procés d’assaig i error, de vivència i assimilació, de caiguda i aprenentatge.

En aquest camí del canvi, cada arrel, cada roca a saltar, cada riu a creuar és un element importantíssim que ens ensenyarà sobre les nostres pròpies habilitats i sobre qui som, i fins i tot és possible canviar la direcció del nostre camí!. El camí més llarg ens ensenyarà moltíssim sobre la constància, la perseverança, integrar-nos, com tolerar la frustració, com deixar anar la immediatesa i la impulsivitat del reforç immediat.

Davant el model de la línia recta, nosaltres proposem el model de les corbes d’aprenentatge inspirades per la “roda del canvi” del model transteòric de Prochaska-DiClemente (1982). Aquest model s’usa normalment per a reflectir processos motivacionals en psicoteràpia amb drogodependències i reflecteix una roda en el qual es passen per diferents estadis fins a l’obtenció d’un canvi final.

El fet que sigui un cercle transmet la realitat que en qualsevol procés de canvi la persona gira al voltant del procés diverses vegades abans d’aconseguir un canvi estable, i que es passen per diferents estadis diverses vegades abans d’aconseguir-nos una estabilitat, cada pas ens ensenyarà alguna cosa nova sobre nosaltres que ens servirà per a la integració de l’objectiu final.

El millor d’aquest model és que es consideren les recaigudes com un esdeveniment normal o un estat més del canvi. Aquesta visió ens sembla crucial, pensem en quantes frustracions, decepcions i destrucció ens fem cap a la nostra persona i com ens jutgem quan considerem que, una vegada iniciat un procés de canvi, és esperable que a la primera (ni a la segona, ni a a el tercera…) ens surti tal com planegem.

La psicòloga experta en trastorns de la conducta alimentària, Gema García en el seu article a “Menja’t el món TCA” explica meravellosament aquests estadis de canvi:

1. Precontemplació: No hi ha consciència ni elaboració del que està anant malament, encara que si s’experimentin malestars (no connectats amb el contingut)
2. Contemplació: es pren consciència que existeix alguna problemàtica
3. Preparació: Es duu a terme l’organització necessària per a emprendre els primers passos d’acció
4. Acció.
5. Manteniment / Recaiguda: es van integrant els diferents matisos de fer coses diferents; les recaigudes o tornades a les dinàmiques antigues ens van ensenyant nous aspectes de mi que no coneixia (i tornem a la contemplació)
6. Consolidació.

El procés de canvi passa per tots aquests estadis, donant voltes en un “loop” una vegada i una altra fins que arribem a consolidar i assimilar la nova estructura.

Si ens parem a pensar, l’èxit no està en aquest moment final de consolidació i canvi, sinó en la nostra manera de veure, en tots els passos, accions, revisions i reflexions que fem a través de la preparació, acció, recaiguda i tornada a començar. Cada vegada que tornem a la roda, cada vegada que ens introduïm de nou en la consciència i en el loop, estem aconseguint el nostre objectiu, estem canviant, estem sent diferents.

Aquest model de corbes enfront del model de línia recta és el model de l’adonar-se. En paraules de Manuel Villegas en el seu llibre “Prometeu en el divan”: “les crisis es manifesten com la punta d’un iceberg de característiques estructurals molt més complexes. La psicoteràpia implica la transformació d’una demanda focalitzada en la mitigació dels símptomes, cap a una demanda de comprensió del significat del fenomen, que permeti una evolució o desenvolupament del sistema epistemològic del subjecte.”

Com comencem?

El malestar sense sentit continuat en la fase de precontemplació ens porta a plantejar-nos que alguna cosa passa. Aquest interrogant ens portarà a un moment de contemplació i preparació on, a vegades, entra en joc la teràpia. I en aquest lloc succeeix el procés de “adonar-se” que inicia el canvi.

La teràpia (i altres espais d’auto-coneixement) és un espai d’exploració i gènesi de grans preguntes, on anar posant llum als racons inexplorats i foscos que no havíem contemplat. Fem connexions, establim hipòtesis i esbrinem què ocorre en les nostres dinàmiques per a poder anar introduint petits canvis.

La figura de la persona terapeuta com a facilitadora del canvi, va ser concebuda en una teoria articulada per Carl Rogers (1959). Aquest va introduir que per a què una relació interpersonal afavoreixi el procés de la persona s’han de manifestar tres característiques crucials, ideals per a l’atmosfera del canvi:

1. Un lloc segur que afavoreixi l’anàlisi de les experiències de forma oberta que propiciï la trobada de solucions.
2. Una actitud empàtica i de suport
3. Una consideració positiva incondicional, acceptant les pròpies particularitats i processos de la persona, com a part de la seva individualitat sense judici ni rebuig.

I tu, t’animes a caminar amb nosaltres?