El conte que m’explico

with No hi ha comentaris

Des que era llavor, els meus pares tenien clar que jo seria un xiprer. Tindria el cos esvelt, ben delimitat i quan la gent em veiés, pensarien que era capaç de tocar el cel.
D’aquesta manera, em van plantar amb terra per a adobar xiprer, parlant i somiant en com seria jo quan fora major. Comentaven sobre el meu tronc, que seria fort i ferm, sobre la meva forma, que ja s’ocuparien ells de donar-me-la, i sobre la meva altura, que com ja he dit, seria digna d’admirar.

Vaig començar a créixer, i sempre vaig estar escoltant totes aquestes històries sobre qui era jo. Em tractaven com a tal, dient-me què podia i què no per ser un xiprer, m’adreçaven cap amunt, em tallaven les branques que sortien d’aquesta forma que ells consideraven correcta, etc.
I a poc a poc, jo em vaig convèncer que era un xiprer.

 

Però alguna cosa estranya em passava, que no acabava de sentir-me en plenitud sent aquest arbre que tant m’havien dit que era. I mira que m’esforçava un munt! Però alguna cosa m’era estranya, quelcom m’incomodava, alguna cosa no em deixava estar bé.

Pensant que sería cosa meva, li feia cas omís a aquesta part i seguia amb obstinació a ser el millor xiprer de la regió.

 

Però… Per què no era feliç sent un xiprer? Si eren fantàstics! Amb tot el que els meus pares es van esforçar i amb tot el que jo havia fet per a donar el millor de mi!

 

Un dia, van començar els símptomes. No treia brots nous, tenia feblesa en les meves branques, el meu tronc va començar a podrirse,… Cada vegada anava a pitjor i era menys capaç de portar el meu dia a dia. Em vaig preocupar un munt, ja que havia de ser un gran xiprer (m’ho havien donat tot!), així que vaig decidir anar a un especialista en arbres.

 

No us comptaré com vam arribar a aquesta conclusió (vam trigar unes sessions), però em vaig adonar que jo mai havia sigut un xiprer. Mai! M’havien considerat i tractat com a tal, fins i tot jo m’ho havia cregut. M’havia forçat a ser-ho, convençut a cegues del que em deia tothom.

 

Però, realment, jo era un sauce llorón. I aquí, tot va cobrar sentit.

 

La identitat es construeix

L’ésser humà construeix el món en que desenvolupa la seva existència d’una forma significativa, de la mateixa manera que es construeix en ell. La persona es converteix en l’artífex del seu propi món, és part activa d’ell, de manera que aquest es converteix en una creació pròpia.

No som simple receptors passius, sinó que a través de la interacció amb altris hem creat tot un món de significats i són a través d’ells que entenem els successos. Per això, veiem la realitat tal qual som i no tal qual és. Per exemple, si jo he viscut un accident amb cotxe i m’ha quedat certa ansietat al respecte, cada vegada que em pugi a un cotxe ho viuré amb ansietat, encara quan el cotxe estigui aturat o no hi hagi motius “objectius” per a tenir ansietat. Això vol dir que som agents actius en la construcció de les nostres vivències, no podem deslligar-les de les nostres experiències prèvies i de la nostre persona.

Canviar com jo interpreto la realitat és tremendament difícil. Perquè no es tracta de canviar de sabates, de cotxe o de roba, sinó que requereix canviar la forma en què entenc el món, cosa que em portarà cert estat de confusió, perquè tot el que he cregut saber i li dóna estructura al meu món, resulta que s’ha de deconstruir en el procés i aquí es trenca l’estructura mental que em sosté i dóna sentit a la meva vida.

A veure, tampoc vull caure a pretendre que no existeix una realitat externa, com es diu en el constructivisme més radical. Realment és que no ho sé! Potser n’hi ha, potser no, la qüestió és que jo tinc accés a ella a través de la meva estructura psicològica, quelcom totalment subjectiu (forma part d’un subjecte, jo en aquest cas).

 

El conte que m’explico

La narrativa que utilitzem per a descriure les nostres experiències és molt potent, ja que construeix allò viscut a través de com ho expliquem. Com en el conte, si sempre m’han dit que sóc un xiprer, crearé una narrativa al voltant d’aquesta idea i em construiré sobre la base d’ella. Igualment, davant un fet no reproduïm una versió exacta a l’ocorregut, si no que a mesura que ho narrem anem donant-li un sentit i un significat, pero això hi ha històries que es targiversen i canvien de forma significativa al llarg dels anys.

A més, jo em construiré en funció de com em parli i em consideri. Si sé que tinc por i en múltiples ocasions no he pogut aconseguir els meus objectius a causa d’això, tendiré a creure’m que sóc una poruga, que no valc, que no sóc valenta, etc. Si ajuntem aquestes idees amb la mania adquirida a jutjar-nos i que socialmente això está “malament”, ja tenim el brou de cultiu ideal per a començar a sentir-nos fatal amb nosaltris mateixis. I aquí parla una servidora que és una filla sana d’aquests mandats morals sobre ser bona, ser cuidadora, no necessitar res de ningú, etc.

Les persones som el resultat de les nostres vivències, les quals configuren i modulen la nostra estructura psicològica, és a dir, qui som. De petits som éssers molt moldejables, i ens van esculpint pel camí, per la qual cosa diem que som atravesadis per tot allò que experimentem i el que aprenem del que ens ensenyen. D’aquest cúmul d’experiències adquirim les nocions de qui som, de com són les altres persones, de com és el món, i quins són els significats que tenim entre mans. D’això s’en deriva una forma de ser, de pensar, de sentir, d’identitat, d’entendre, d’interpretar. Tot això configura la nostra persona, sorgeix una combinació que ens converteix en únics, no trobarem a dues persones exactament igual, encara que hi compartim alguns codis.

És aquí on es configura el que anomenem com identitat (conjunt de trets propis), la qual ens dóna sentit, coherència i continuïtat. Tot i així, la identitat és més un procés d’identificacions que quelcom únic, estàtic, immutable i estable en el temps. Amb això vull dir que jo em vaig identificant amb diversos rols o diferents formes de ser: dona, psicòloga, poliamorosa,… I en aquestes identificacions és on jo trobo qui sóc, en aquest moment. Aquestes categories no són per sempre; potser en un temps decideixo deixar de ser psicòloga i, no sé, dedicarme a rehabilitar pobles abandonats.

Hi ha certes categories que són més fàcils de canviar que d’altres, ja que ens defineixen en menor mesura i tenen menys pes en la meva identitat. Les altres, en canvi, són més nuclears, centrals, m’identifico molt amb elles, segurament en certa mesura m’agraden i en certa mesura no, i és aquí on m’és més difícil canviar.

Es com si, per exemple, jo m’identifico amb ser introvertida, però vull ser extrovertida ja que “les persones extrovertides tenen més amics i no es senten tan soles”, però aquest ser extrovertida sol implicar, també, perdre altres qualitats meves que m’agraden un munt, com podría ser saber escoltar, ser amable, respectuosa,etc. Clar! Aquí em resistiré a canviar, perquè per a res vull convertir-me en “aquest tipus de gent” però m’encantaria tenir més amistats. I aquí està servit el dilema.

G. Kelly, pare de la Psicologia Constructivista, va definir aquest fet com a “dilema implicatiu“, en el qual jo tinc un dilema intern que vull resoldre (ja que em fa patir) però en el canvi hi ha unes implicacions que estan influenciant a no canviar. Però això ja donaria per a un altre article complet.

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies