La Comunicació no violenta (abreujada com CNV), és un procés de comunicació desenvolupat per Marshall Rosenberg a inicis dels anys seixanta. És un procés en el qual connectem amb els nostres sentiments i les nostres necessitats, així com amb els sentiments i les necessitats de l’altra persona, responent des de prestar atenció al que percebem, sentim i desitgem en aquest moment.

El seu objectiu principal és tenir cura del vincle que tenim establert i deixar de costat tota aquella comunicació que ens provoca dany i ens posem a la defensiva, reacció coherent amb aquest dolor. En aquests moments solem descurar el vincle, ja que la comunicació es torna de forma agressiva o passiva, els quals són d’estils, formes, actituds, paraules, accions i continguts que fan que hi hagi un ambient de tensió, violència, incomoditat i no es toleri ni es permeti l’expressió lliure de diferències.

Per entendre la CNV, anem a parlar sobre els seus aspectes bàsics i després veurem què se n’està derivant. Cal tenir en compte que coexisteixen dues direccions: cap a mi i cap als altres. Llavors, les actituds, habilitats bàsiques i el procés es fan cap a aquestes dues parts, no alhora, és clar, però si s’han de donar ambdues en algun moment.

Actituds fonamentals

Rosenberg no parlava dels estils de comunicació (agressiu, passiu o assertiu), sinó que distingeix entre dues maneres de tractar i tractar-nos, simbolitzant-les en dos animals:

• El Xacal. Quan ens veiem criticant, jutjant, acusant, tant a mi com a l’altra part, estem actuant des del xacal. La nostra única intenció és canviar allò que posem sota aquest prisma i reaccionem només tenint en compte els nostres judicis i opinions, sense escoltar realment, des d’aquesta ment racional que dictamina el que està ben i el que està malament.
• La Girafa. Recordant que aquesta actitud està dirigida tant a mi com cap als altres, aquí la intenció és acostar-nos amb la mirada oberta i afable, una curiositat genuïna, per a això utilitzem l’empatia (més a baix us explico què és). Rosenberg parlava que, a més, la girafa representa l’home que no pot ser ferit per les paraules violentes, ja que la seva empatia és tal, que en comptes de judici, veu el que sents. La girafa ens porta a veure els sentiments i les necessitats existents, així com poder alçar-nos per contemplar la situació des de la distància i acostar-nos per poder veure els detalls.

Aquestes actituds són semblants al diàleg, punt intern com a extern, que establim davant el que ocorre i el que sentim, no us sembla?

Pilars bàsics

Hi ha tres pilars que ens serveixen de base on arrepenjar-nos i des d’on actuar:

1. Auto-empatia, definida com una percepció i apropament compassiu de la pròpia experiència interior. Aquí s’entén per compassió el fet de gaudir donant i rebent amb estima, des del nostre afecte, amb honestedat i claredat. La nostra persona també és part implicada en el procés i, per això, també els nostres sentiments i desitjos es capten amb aquesta disposició especial.
   És molt diferent a: diagnosticar-nos, analitzar-nos, acusar-nos, criticar-nos, racionalitzar,…
2. Empatia, entesa com la capacitat d’estar present i amb actitud compassiva en l’emoció expressada per l’altri. S’aconsegueix prenent una actitud d’obertura i presència davant el relat de l’altra persona, enfocant-nos en els seus sentiments i necessitats.
   És diferent a: diagnosticar, analitzar, acusar, racionalitzar, opinar, controlar,…
3. Auto-expressió honesta, definida com observar-se i expressar-se autènticament, d’una forma coherent amb el nostre interior. Perquè aquest pilar es doni, les persones hem de sentir-nos en un entorn de confiança i empatia (la girafa), en el qual sabem que les nostres vulnerabilitats no seran respostes des del xacal.

Procés de la CNV

La CNV propícia que les emocions i els sentiments vagin sortint en la resolució de qualsevol conflicte que tinguem, seguint aquests passos:

1. Observar. Es tracta d’observar el que ocorre, sense jutjar ni fer inferències pròpies, ens delimitem a exposar els fets.
2. Observar-se els sentiments. En aquest pas, procedim a veure quins sentiments i emocions ens genera l’observat anteriorment, vaig a veure què m’ocorre per dins, m’agafaré el meu temps per a això i seré honesti amb mi.
3. Necessitats. Aquí s’entra a veure quines necessitats tenen les parts implicades, diferenciant-ho de les peticions. Ho farem també des d’aquesta empatia, acostant-me a mi i a l’altra part.
4. Peticions. Aquí es tracta d’acordar les peticions concretes que satisfacin les necessitats detectades en el pas anterior. Hem de fixar-nos si aquestes es troben dins els nostres límits personals i si realment responen a les necessitats.

Aquest no és un procés lineal, en el qual no hi ha marxa enrere; és més aviat una guia per gestionar les necessitats i sentiments que van sorgint. Moltes vegades, quan abordem algun tema relacional, van sorgint espontàniament sentiments i emocions i és necessari detenir-nos també a donar-lis un lloc.

És com un ball, en el qual és molt important ser conscients de com ens movem, veure com estem amb el moviment aliè i trobar un moviment en el qual ambdues parts ens sentim a gust. Segurament a l’inici ens resulti lent, enfocats com estem a ser sempre eficients, però aquest procés estableix unes bases sòlides per poder cuidar-nos.

No sempre realitzarem aquest procés amb la(s) una altra(s) persona(s), ja que podem fer-ho de manera introspectiva, encara que sí és cert que un bon acompanyament aporta moltíssim. A mesura que es va practicant, agafem més flexibilitat a l’hora d’observar-nos i reconèixe’ns sentiments i necessitats; això és un treball personal molt potent, ja que potencia l’autoconeixement i l’amor propi d’una forma que em resulta fins i tot difícil de descriure.

Implicacions de la pràctica

La dificultad está en el moment de posar en pràctica la teoria, ja que estem molt habituats a criticar, jutjar i utilitzar el xacal per a tot.

Però, compte aquí! Agafant les bases de la CNV, veiem com també podem veure quines necessitats té aquest xacal, tant el propi com el dels altres (amb cura de no danyar-nos, clar!), acostar-nos amb mirada de girafa per entendre quines necessitats pròpies està cobrint, en comptes d’acostar-nos al xacal amb més xacal i caure en una espiral de chacalismos (sí, me l’acabo d’inventar!). Perquè aquesta part també té una funció, encara que a primera vista només en veiem la violència (que n’hi ha). Us imagineu acostar-nos a aquest xacal amb mirada compassiva?

Aquí radica la dificultat, veure que aquesta actitud tan desagradable està responent a una necessitat pròpia i adonar-nos que no l’estem satisfent d’una altra forma i necessita recórrer a aquesta actitud per satisfer-la. La idea és que els éssers humans recorren a la violència o al comportament que danya a uns altres quan no reconeixen estratègies més efectives per satisfer les seves necessitats. Però, igualment, resulta tan difícil empatizar amb aquesta part!

Empatizar no és permetre-ho tot, anem amb compte, ja que la CNV en cap moment promou que qualsevol ens pugui fer qualsevol cosa que li vingui de gust abanderant les seves necessitats. Aquí estem sent violents cap a nosaltris, sense reconèixer la nostra necessitat de protecció, potser? Aquesta necessitat i aquest sentiment, sigui la que sigui, pot posar-se sobre la taula en aquest moment, ja que es torna lícita en quan ho sento, i ho notaré perquè veuré com en el meu interior les defenses s’alcen i en algun racó alguna cosa crida “NO!”

És més, Rosenberg parlava que els límits es posen des de l’energia, podent ser contundents en ells sense ser agressius. Ara bé, els meus límits danyen a l’altra persona? O em resulta incòmode posar límits? Aquí no podem negar el que algú està sentint. Aquí ens dirigirem a observar, amb aquesta girafa i aquesta (auto)empatia, quins sentiments genera la situació, quines necessitats he deixat de cobrir en posar els meus límits, quins he deixat de fer que l’altra persona o jo necessiti i veurem com podem fer perquè aquestes necessitats puguin cobrir-se des d’altres accions.

També fa molta falta remarcar la diferència en com articulem el nostre discurs, per exemple:

“Quan tu fas això, em fa mal” i “Em sento danyat, tinc dolor a dins”

El llenguatge construeix realitats i aquí ho veiem: en la primera s’acusa a l’altri de ser la causa única del dolor i estem actuant el xacal. La segona sí exposa una vivència interior, és aquesta girafa observant què m’ocorre a mi, com em sento, per després veure què necessito.

La gent anem fent coses per la vida i no a totis ens causa el mateix efecte. Hi ha persones que els dol molt, per exemple, que no els contestis un missatge i a unes altres, que arribis tard. Cap d’aquestes accions és més lícita que una altra, i cap de les dues té la capacitat de fer mal per se. El dany que ens faci depèn de la meva persona, les meves construccions i les meves necessitats, les quals formen part de l’equació i quan les reconeixem i traiem a la llum, és quan podem tenir-les en compte. Ara bé, això no eximeix de la cura que l’altra persona pugui mostrar-me, no caiguem en el “gestionatelo tu”, per favor!

I a vegades es dóna el fet que les meves necessitats no poden ser cobertes en aquesta relació. Aquí hi ha un dol, un dolorós dol, en el qual m’adono que en aquesta relació no es donará el que jo tan necessito. Però aquest és un altre procés ja.

Com veieu, la CNV sembla simple però es complica en posar-la en pràctica, ja que sitúa els sentiments i les emocions que es deriven d’una situació al centre del procés, la qual cosa n’estem poc acostumats. És un procés lent, que es deté en cada pas, complex, i que requereix de molta consciència en tot el procés.