Article disponible en àudio en castellà gràcies a la Davinia Velázquez

L’amor ens mou, ens fa sospirar, és un motor dels nostres dies, l’anhel i la cerca d’aquesta persona que estigui al nostre custat. Quan pensem en això se’ns il·lumina la cara o, per contra, ens dol el cor. De què estem parlant quan diem “amor”?

La Real Acadèmia de la Llengua Espanyola (RAE) defineix a l’amor com:

m. Sentiment intens de l’ésser humà que, partint de la seva pròpia insuficiència, necessita i cerca la trobada i unió amb un altre ésser.
m. Sentiment cap a una altra persona que naturalment ens atreu i que, procurant reciprocitat en el desig d’unió, ens completa, alegra i dóna energia per conviure, comunicar-nos i crear.
m. Sentiment d’afecte, inclinació i lliurament a algú o alguna cosa.

Hi ha unes quantes definicions més, però si s’uneixen les parts en negreta de les tres primeres queda alguna cosa així:

Amor és un sentiment que partint de la nostra pròpia insuficiència i procurant reciprocitat, ens completa i lliura a algú.

És aquesta la definició que volem tenir de l’amor? A nosaltres personalment, no gaire! I és per això que ens llancem amb aquesta Quarta edició de Cinefórum a Barcelona per parlar sobre la forma en la qual parlem de l’amor, i poder així de-construir tants missatges imposats i mites de l’amor romàntic.

Aquesta vegada reflexionem gràcies a l’escriptora Mandy Len Catron en la seva xerrada TED “Una millor manera de parlar sobre l’amor” .

“En l’amor, caiem. Ens aclapara, ens extasia. Cremem de passió. L’amor ens torna bojos i ens emmalalteix. Els nostres cors dolen i es parteixen. Parlar d’amor d’aquesta manera ens dóna la guia de com viure-ho, diu Mandy Len Catron. En aquesta xerrada, per a qualsevol que s’hagi enamorat bojament, Catron reflecteix una metàfora diferent d’estimar que pot ser que ens ajudi a trobar la felicitat… i amb menys sofriment.

La majoria potser caigui a les xarxes de l’amor unes quantes vegades al llarg de la vida, i aquesta metàfora de “caure” és de debò la principal manera per parlar d’aquesta experiència. Quan conceptualitzo aquesta metàfora, imagino a un home que camina per la vorera i sense adonar-se, travessa un embornal obert, i simplement cau en picat pel clavegueram. I m’ho imagino d’aquesta manera perquè caure no és saltar. La caiguda és accidental, és incontrolable. És alguna cosa que ens succeeix sense el nostre consentiment. I aquesta… és la principal manera de parlar de l’inici d’una nova relació.”

Quines paraules ens vénen a la ment quan pensar l’Amor?

Com sempre ens llancem a fer una pluja d’idea per, abans de debatre, plasmar quines són les paraules associades automàticament amb el concepte que treballarem.

Veient aquestes paraules podem preguntar-nos… l’amor és…

Sofriment o sentir-se bé?

Desig o Necessitat?

Egoïsme o Donar?

Condicional o incondicional?

Compartir o Exigències?

Desconfiança o força vital?

Veuen paradoxes? Sembla que tenim certa confusió sobre les característiques de l’amor, depenent d’on posem la mirada es pot avaluar com alguna cosa nociva i que implica sofriment, i alhora, es pot mirar com alguna cosa desitjable i que ens fa sentir bé.

Atenint a l’etimologia, la paraula amor ve del llatí “amor”. Es relaciona amb una arrel indoeuropea *amma– (veu infantil per cridar a la mare), present també en el verb llatí amare (estimar, donar carícies de mare). De l’arrel d’amare més el sufix -or (efecte, resultat) surt amor.

Sembla que l’etimologia correspon més al que els grecs denominaven “Àgape“, un amor compassiu, atent, acurat i amable que s’encarrega de nodrir, com l’acompanyament d’un pare o una mare. Però amb el temps ho hem relacionat més amb el terme “Eros“, la passió, el desig de l’altra persona i l’atracció. En quin moment es va fer el canvi de concepte?

Amb aquesta relació en la part passional solem parlar de l’amor des d’un sofriment, ja que quan es trenca tota la intensitat se’ns queda el cos fet miques (tot cal dir que la intensitat és alguna cosa que no podríem sostenir tant temps, com comenta Mandy Len Catron, imaginem viure en constant activació, dopamina, papallones en la panxa, somriures tontorronas,… Ens enxamparia un cotxe de seguida!)

La qüestió és que construïm el món de significat (com ens diu el constructivisme) i el concepte ve de la visió dels ulls amb els quals ho mirem, així doncs, què busquem en l’amor? què s’espera que sigui?

“Una cosa és la teoria, però una altra cosa és la pràctica com es pot viure l’amor sense dolor?” Comenta una participant quan comencem a qüestionar-nos una forma més acurada d’estimar, “per molt que estiguis amb la teoria és fàcil deixar-se portar”. Moltes vegades anem pel món relacional amb automatismes, reproduint els conceptes que ens han gravat a foc des que comencem a veure pel·lícules Disney, les quals ens van ensenyar què era amor i que mai ens hem parat a qüestionar, és per això que si ens acostem i actuem l’amor sota el concepte de “fluir” probablement on fluirem serà cap a conductes estereotipades, ensenyades, reproduïdes en tantes pel·lícules de Hollywood amb Jennifer Aniston com a protagonista. L’amor, per molt fred que soni, requereix pensar en tot el que implica, requereix parar, sentir i preguntar-nos: És aquest el tipus de relació que vull construir? Són aquests els acords que vull seguir o prefereixo uns altres? estic bé amb aquesta idea?…

En la xerrada es comenta que l’amor és una obra d’art col·laborativa, l’anem esculpint entre les persones que s’estiguin vinculat (i no vaig aquí a donar per descomptat que estem parlant de parelles, es pot esculpir entre amistats, entre familiars, entre companys/es de treball…). L’amor es crea, i alhora que esculpim en col·laboració el que volem que sigui en aquesta relació, ens anem esculpint a cada persona, al jo, al tu i al nosaltres com comenta la psicòloga Carmen Camp en el seu llibre “Sobreviure a la parella, problemes i solucions“. En esculpir caldria preguntar-se:

Què necessito de l’amor? què és per mi estimar? és genuí o estic tapant alguna cosa?

Com estima la persona que tinc al costat? Tenim el mateix projecte en ment?

Ens cuidem i respectem sense imposar?

“Vivim l’amor des de la sensació de guany o de pèrdua, si ho tens és guany i èxit, si ho perds llavors es viu com un fracàs, com que alguna cosa et passa o alguna cosa tens malament per no tenir parella“. Amb aquesta gran aportació per part d’una altra companya donem un gir en el debat, el nostre paper en la societat i les etiquetes culturals associades, generalment a la monogàmia.

Pensem en les següents frases “la boja dels gats”, “solterona”, “et vas a quedar per vestir sants”, “Se’t passa l’arròs”, “i tu per quan?” “És hora que sents el cap”… Veritat que dóna la sensació de que no estar “enamoradx” o sortint amb algú està malament? com si fos l’únic objectiu vital que hem de tenir. És clar que sota aquests imperatius el fet de no tenir l’amor (així en singular, perquè és el que s’esperar tinguem, el patró que hem d’obeir i executar) és un fracàs absolut com a éssers humans/es. Quin amor tan cruel!

Fem xarxes afectives, construïm des de l’ètica de les cures, des d’amors que siguin responsables amb les persones estimades i amb les quals estimen. Posem el focus tant en les nostres relacions sexe-afectives/romàntiques com en la resta de relacions, abracem a amics/gues, dediquem-li temps als nostres familiars, fes-te càrrec d’estimar a la teva pròpia persona, compra una llauna “gold” al gat!

L’amor implica una gran responsabilitat cap a tu mismx i cap als altres, es barregen conceptes interrelacionats com són l’atenció, la cura, el respecte mutu, l’admiració, la confiança, l’afecte, el creixement personal, el temps, el plaer… La suma de tots aquests factors, conceptes i altres punts crearà tantes definicions d’amor com a persones que ho visquin.

“Aquest concepte final implica un pacte en el qual no molta gent està disposada“, comenta una altra participant, les persones s’espanten davant plantejaments conceptuals diferents, davant altres definicions, és com si ens miressin amb cara rara “uau això d’una obra d’art col·laborativa, de què vas?, que rarx ets…“. La gent no està acostumada a plantejar-se les coses des d’una altra perspectiva més enllà de la imposada, és per això que en proposar models alternatius es pot arribar a viure amb cert estigma i rebuig, ens topem amb relacions on, quan des del minut 1 necessitem un pacte ben comprès i establert, s’espanten i ens rebutgen. Aquest activisme no és fàcil, però és molt necessari.

On sorgeix el problema en l’amor?

Tornant des de l’òptica del sofriment, la Nuria planteja aquesta qüestió en el debat. Estem tota l’estona parlant que dol, que ens fa malament o sofrim… On sorgeix el problema?

• De la decepció per crear-nos moltes expectatives i tenir una idealització del que ens agradaria que fos.
• Una il·lusió que es desmunta.
• L’auto-abandonament (per prioritzar a l’altra persona)
• Perquè no ens han ensenyat a estimar-nos a nosaltres i anem pendent que ens arribi l’amor de fora.
• La ruptura dels teus plans de futur, del projecte vital. Encara que això ocorri amb tot i no només amb una relació: amb el treball, amb la malaltia d’un familiar (no t’ho esperes, arriba i et canvia el teu projecte vital)

El significat de l’amor és cultural, una cosa construïda i apresa a través de diferents mitjans; de l’educació dels nostres pares, de les nostres amistats, de la religió imperant, de les pel·lícules, dels llibres, etc. El dolor en l’amor sorgeix per tot això que ens han construït i ensenyat: que hem de lliurar-nos a l’altra persona, que un projecte vital no és viable sense algú al costat, que ha de ser gran, enorme, amb unes idealitzacions pels núvols…

Com a última conclusió, vam proposar altres definicions de l’amor (més enllà del “sense tu no sóc res” d’Amaral) per poder pensar-ho diferent:

Estimar deu ser una acció i no un sentiment, i això ens porta a prendre una responsabilitat, implica una voluntat, no defineix l’amor com alguna cosa instintiu o involuntari. L’amor implica l’elecció d’estimar. Bell Hooks

“L’amor autèntic deuria basar-se en el reconeixement recíproc de dues llibertats, cadascun dels amants es viuria com sí mateix i com un altre; cap renunciaria a la seva transcendència, cap es mutilaria, tots dos revelarien junts uns valors i unes finalitats.” El segon sexe. Simone de Beauvoir

“L’amor de parella sa és acompanyar a l’altra persona a la trobada amb si mateixa” Alfredo Canevaro

El temps se’ns acabava i encara ens quedava parlar sobre els mites de l’amor romàntic! Haurem de fer un Cinefórum “Parlem d’amor 2” per poder continuar amb aquesta de-construcció.

Vols participar en el nostre proper Cinefórum? No et perdis nostra propera convocatòria!