Article disponible en àudio en castellà gràcies a la Davinia Velázquez
Socialment ens movem en un context en el qual les emocions i la seva expressió públiques són considerades una feblesa en lloc d’un potencial o alguna cosa natural. El pensament dels últims segles ha insistit en l’ús de la raó i la lògica, enfocats a l’eficiència, l’efectivitat i els resultats, obviant les emocions, els estats interns, el propi estat anímic. Tot això és considerat una feblesa, un signe de vulnerabilitat que ens farà menys capaç d’afrontar la vida de forma “correcta”.
En aquesta edició del Cinefórum a Indàgora, vam visualitzar la xerrada TED de Brene Brown sobre la vulnerabilitat, amb l’objectiu d’aconseguir una visió i perspectiva diferent cap a aquesta paraula, que comunament es sol associar amb certes connotacions negatives i tendim a evitar.
“Brene Brown estudia la connexió humana, la nostra capacitat d’empatia, de pertinença, d’estimar. En una xerrada commovedora i divertida a TEDxHouston, comparteix una visió profunda de la seva recerca que la va portar a una cerca personal per conèixer-se a si mateixa i a la Humanitat. Una xerrada per compartir.”
Quines paraules ens vénen a la ment quan pensem en la Vulnerabilitat?
Para’t uns minuts a reflexionar sobre quines paraules són les primeres que et vénen al cap quan penses “vulnerabilitat”.
En el nostre Cinefórum ens vam adonar que gairebé immediatament, la paraula vulnerabilitat s’associa amb feblesa, amb falta de capacitat, amb sentir-nos inferiors o petits i petites, i és amb el pas del temps i amb una mica de reflexió que comencen a sortir paraules més treballades, una perspectiva una mica més humana de la vulnerabilitat.
Per què la vulnerabilitat es relaciona amb feblesa?
En el nostre debat s’exposa una raó social arran d’aquesta qüestió, ens importa tant el que opinin les persones sobre qui i com som, que vivim constantment “de cara a la galeria”. Ens fa vergonya veure’ns com algú herible, ens posem màscares de fortalesa que ocultin la nostra ferida, el nostre dolor, i anem per la vida intentant ser roques en constant lluita contra l’erosió. Ens preguntem: Quin judici pot haver-hi per mostrar-nos vulnerables? La resposta és gairebé unànime: es considera a una persona més feble per ser més fàcilment herible.
L’etimologia de la paraula “vulnerable” ve del llatí vulnerabilis, formada de vuluns (ferida) i el sufix –abilis (-able, indica possibilitat). És a dir que pot ser ferit.
És a dir, que ser vulnerable és la possibilitat que rebem alguna ferida (física o psicològicament). En aquesta definició no es contempla a priori que aquest fet signifiqui que siguem més o menys febles, més o menys vàlids/es o capaçxs, sinó una realitat: en aquesta vida existeix una probabilitat que les coses que ens ocorrin ens provoquin dany. Atenent a això, sembla ser que el ser vulnerable es pot considerar alguna cosa natural en els éssers vius, som potencialment heribles, vulnerables, però això no treu que no tinguem recursos per protegir-nos o que puguem fer alguna cosa amb aquesta ferida.
La resposta més immediata davant d’una ferida o davant d’alguna cosa important és la protecció, això és fàcilment observable si ens fixem amb el nostre propi cos, veiem que les costelles protegeixen els nostres òrgans més vitals i vulnerables: cor, pulmons, etc.
El recurs més comú que solem veure en teràpia és el de l’evitació: “Com menys m’exposi i em mostri, menys possibilitats hi ha de que em fereixin”, us sona?
Sembla ser que també hi ha una relació entre “Com més em mostro, més probabilitats de ser rebutjat i/o que em facin mal”. El parany està servit!
Una part de mi és potencialment herible + en aquesta vida cal ser forts/es per ser vàlids/es = si mostro el que em preocupa o em dol, em rebutjaran i jutjaran de feble per no poder superar o deixar-me ferir per alguna cosa així… Quina vergonya ser com sóc! Què provocarà tot aquest cicle? Més ferides, més insatisfacció amb el que som, més màscares de fortalesa, més rebuig a la vulnerabilitat… i volta a començar.
Al marge de la crítica social, el debat es dirigeix a pensar sobre què passaria si no amaguèssim les nostres vulnerabilitats, sinó que ens féssim càrreg d’ella, i a la vegada les comentéssim obertament i ens protegíssim.
És cert que no podem escollir quan som o no som vulnerables, i també cal tenir bastant consciència de què fem amb aquesta vulnerabilitat. “Cal crear-nos els espais interns per poder cuidar-nos quan apareix i també saber demanar ajuda” comenta una participant.
“Cal posar-li coratge” comentava un altre participant “En dir les teves vergonyes t’estàs acceptant i ja no et dóna tanta vergonya, així no et poden trepitjar, ja et fas càrrec del que t’ocorre”.
Apareix una paraula nova acceptació, una de les “As” de l’autoestima: totes les persones som dignes d’amor, estem en construcció i revisió (com diu la Brené en la seva xerrada), si no assumim això no podrem desenvolupar-nos des d’una sana autoestima.
Arran d’aquesta nova pluja d’idea sorgeixen moltes més paraules relacionades amb la vulnerabilitat: Llibertat, Coherència, Integritat, Naturalitat (“si vull plorar ploro, si vull una tassa de mr wonderful me la compro”), autoestima sana.
A la foto: Brené Brown “Adéu perfecció, hola coratge”
En el debat, quins recursos creiem necessaris per mostrar-se vulnerables?
- Sentir por per no bloquejar-se – deixar-se travessar
- Acceptació
- Amor
- Veure-ho de forma natural
- Sortir de la tirania del benestar
- Conviure amb emocions negatives però sense aferrar-se en elles
- Acceptar els nostres temps i les nostres necessitats
- Tenir una xarxa afectiva sana i significativa amb qui poder obrir-se
Amb tot això vam poder concloure el següent:
Si ser vulnerable és ser feble, significa que ser fort és no sentir dolor ni tenir ferides? Sona una mica rar vist així… En aquesta vida ens passen milers d’experiències, algunes més agradables i d’altres més aviat desagradables i doloroses, que això ens fereixi no significa que siguem febles, sinó que la cuestió és veure què fem amb tot això.
La feblesa és no tenir recursos per fer front a la nostra situació, al nostre dolor, a la nostra ferida (les causes d’això poden ser molt diverses), i aquesta realitat és molt complicada. Sempre podem accedir als nostres recursos, estratègies (més o menys sanes) per resoldre els nostres conflictes!
Per tant és possible ser vulnerable i alhora tenir la capacitat de respondre cuidant-nos i fent-nos càrreg (o buscant recursos externs que col·laborin a fer-nos càrreg) de la nostra ferida, sona bastant fort això, no?
“La fortalesa radica a assumir la teva fragilitat; el valor resideix a fer-te càrrec de la teva pròpia història, no maquillar-la” Diana Cardozo
La fortalesa és poder fer-se càrreg d’unx mismx, és acompanyar-vos, és acceptar-nos.
Vols saber com? Aquest mes d’octubre realitzarem un taller d’autoestima on donarem clau a diverses qüestions com aquesta: integrar la vulnerabilitat en qui som i voler-nos amb tot el que això suposa.
Leave a Reply