Article disponible en àudio en castellà gràcies a la Davinia Velázquez

A vegades succeeix que ens trobem davant situacions traumàtiques o estresants, tals com la mort d’un ésser estimat, la notícia d’una malaltia o viure un accident de trànsit.

La paraula trauma ve del grec i significa ferida. Si agafem la definició de la RAE podem concretar que un trauma és un xoc emocional que produeix un dany significatiu, s’expressa amb una emoció intensa, de llarga durada i és produït per un agent extern, generalment. Normalment aquesta emoció no para espontàneament, sinó que és necessari tenir una consideració especial per tal de superar-ho.

Hi ha múltiples situacions que ens poden generar alteracions en el nostre equilibri general i necessitem tirar mà de certes estratègies d’afrontament, les quals us les descric més endavant.

Cal recordar que aquestes estratègies també solen usar-se davant situacions estresants. Una situació estresant és aquella que ens demanda un increment significatiu i persistent en la nostra activació i en el nostre nivell d’atenció, la qual no podríem atendre si no augmentéssim la nostra activitat cognitiva, fisiològica i conductual. D’aquesta manera, les persones ens adaptem a les exigències externes i aquestes, al seu torn, tenen un efecte advers en nosaltres, definit per Lazarus i Folkmann (1984 / 1986, pàg. 43) com: “(…) és una classe particular de relació entre I-R (entre l’estímul i la resposta), una relació percebuda (“appraised”) pel subjecte com a amenaçador o desbordant dels seus recursos i que posa en perill el seu benestar”. És a dir, l’estrès es dóna quan una situació supera la nostra capacitat habitual de gestió i percebem que les nostres estratègies d’afrontament no serveixen per fer-li front satisfactòriament.

Aquí el problema sorgeix quan no podem tornar amb facilitat a l’estat anterior a aquest, moltes vegades a causa de la persistència dels estressors o a la magnitud de l’impacte en nosaltres. Hi ha nombrosos estudis que avalen els efectes adversos a llarg termini de l’estrès, tant a nivell fisiològic com a psicològic. I són moltes les vegades en que ens trobem amb situacions estresants. Els estressors poden ser variats: el treball, a causa de l’exigència i immediatesa de les demandes o de l’alt ritme; en l’àmbit de la salut, quan ens trobem davant un diagnòstic d’una malaltia; o poden donar-se estressors vitals, tals com la mort d’un ser estimat. Per això és important saber de quins recursos disposem davant l’adversitat, quins solem usar i quines conseqüències es deriven d’ells. 

Estratègies d’afrontament

Les estratègies d’afrontament (o coping) són aquest conjunt d’estratègies cognitives i conductuals que la persona utilitza per gestionar demandes internes o externes, que són percebudes com a excessives per als recursos habituals de l’individu (Lazarus i Folkman 1984). És a dir, són els múltiples recursos que disposem per fer front l’adversitat.

Cada persona té la seva pròpia combinació de les següents i, alhora, triar una o una altra depèn molt de l’impacte que aquesta situació tingui en nosaltres, de quin moment vital ens trobem, etc. Vegem quins són.

 

1. Encarar el problema.

Aquesta estratègia es basa en afrontar el problema directament, de cara. Aquí entren totes aquelles accions que realitzem i incideixen directament en la situació. Sol comportar un sentiment d’utilitat i està orientat a resoldre. En excés pot comportar descurar altres àmbits de la vida, com quan ens dediquem molt en la nostre professió per la seva alta exigència i no estem tan disponibles per a la nostra vida personal.

 

2. Buscar suport social.

Quan sorgeix alguna situació estresant, la persona s’orienta cap a l’àmbit social, ja que aquest li aporta suport afectiu, pràctic i/o logístic. Aquest fet pot ser de una gran ajuda per poder fer front a l’estressor, ja que la solidaritat rebuda ens ofereix una sensació de comunitat, de xarxa, molt valorat. El que ocorre és que a l’excés pot comportar una pèrdua d’autonomia i delegació de les nostres responsabilitats en aquestes persones, podent així abusar dels altres i evitar confrontar la situació, fet que contribueix a mantenir la nostra inexperiencia en la resolució.

 

3. Fugir de diferents formes.

Quan una situació ens sobrepassa, allunyar-se de la font d’estrès es converteix en un recurs molt necessari que contribueix a agafar distància emocional. A curt termini, això ens facilita gestionar-nos allò que ens genera la situació viscuda, ja que uns períodes de desconnexió ens permet reposar forces i tornar-hi amb més energia.

La fugida o evitació pot donar-se quan neguem la mort d’una persona estimada o el diagnòstic d’una malaltia. És normal que es doni en el moment d’una notícia o esdeveniment traumàtic, és un mecanisme de defensa que activem de forma automàtica quan quelcom ens resulta molt dolorós o realment impactant.

En excés, es dóna el fet de “enterrar-ho” i no prendre contacte intern amb allò succeït, ens porta a no elaborar-ho, no integrar-ho, ja que aquesta conducta no ens permet el treball necessari per a superar-ho. Això es dóna, per exemple, quan després d’un succés traumàtic o estresant ho expliquem com si no ens hagués passat a nosaltres, com si no tinguéssim emocions associades o al revés, ho diem amb una emocionalitat que sembla que sigui recent. Inclús pot ser que directament no en parlem. També ho veiem quan ens dediquem constantment a realitzar activitats, estant contínuament actius, fugint del nostre món interior i de tot el que sentiríem si ens centrèssim en ell. Això comporta un augment del sofriment i una sensació d’aïllament a llarg termini; fins i tot pot ser que comencem a tenir símptomes d’una altra índole.

 

4. Distreure’s.

Participar en activitats gratificants és una forma de nodrir-nos a través d’experiencies que ens aportin descans, desconnexió, sensacions agradables i satisfactòries. D’aquesta manera podem agafar forces, ja que agafem distància amb allò que ha succeït; podem canalitzar les nostres emocions amb activitats artístiques o esportives; podem relacionar-nos (parlant d’altres temes) i sentir l’amistat i l’afecte dels propers; i fins i tot podem aportar-nos pau anant a la naturalesa i gaudint d’ella. És una manera de satisfer algunes de les nostres necessitats.

Un excés d’aquest recurs pot comportar una cerca ansiosa del plaer, convertint-se així en una conducta evitativa i obsessiva.

5. Ancorar-se en el negatiu.

Això succeeix quan ens quedem donant-li voltes tota l’estona al fet, en un cercle de preocupació del quin no podem desconnectar. Aquí es parla d’un recurs d’introspecció, en el qual apareixen els nostres temors i inseguretats: els pensaments negatius, els catastròfics, la por, la culpa, el dolor… Tot i semblar molt “dolent”, és ben el contrari: ens serveix per prendre contacte amb el nostre interior, pas imprescindible per l’elaboració posterior.

L’excés es dóna quan ens aferrem a aquest cercle, llavors es torna constant i repetitiu, com si fora un cercle de pensaments i emocions que contínuament es van reproduint. Això comporta que no hi vegem sortida i, el fet d’estar constantment en aquests cerceles, en aquests pensaments, ens genera molta ansietat i sofriment afegit.

 

6. Prioritzar el positiu.

Aquí parlem d’és d’una aquesta actitud esperançadora i confiada en els nostres recursos o inclús en el món, en que les coses poden sortir bé. Es pot donar de forma espontània en fases finals de l’elaboració, ens aporta fixar-nos en el positiu que pot comportar la situació estresant o traumàtica i ampliar la nostra perspectiva, minimitzant així els danys. És una font de creixement personal.

A l’excés, pot comportar sentir-se únic, especial, fins i tot invulnerable, sobrevalorar les pròpies capacitats o menysprear les situacions i les seves repercussions, ja que es perd la mesura justa d’aquest recurs.

 

7. Aïllar-se socialment.

Hi ha persones que davant un esdeveniment estresant o traumàtic, necessiten de la seva intimitat i solitud. Decideixen no exposar-se, no explicar, tan pot ser com una manera de protegir-se com d’elaborar-ho en solitari. Això els resulta molt necessari, de la mateixa manera que altres persones necessiten del suport social.

A mitjà i llarg termini pot portar un sentiment d’aïllament no desitjat, ja que han propiciat que les altres persones desconeguin i no siguin partícips del seu procés intern, afavorint la desconnexió.

 

8. Calmar emocions.

Aquí fem referència a un recurs del procés de gestió de les emocions, on la persona decideix realitzar accions directes i incidir a reduir la tensió interna. Això es realitza a través d’esplaiar-se en elles, expressant les seves emocions d’una manera constructiva, en un espai i moment adequat, evitant així desbordar-se en altres situacions.

Després la persona pot calmar-se, reprenent la serenitat anterior a la situació estresant o traumàtica i podent tenir la ment més clara.

En excès pot portar a voler relazar-se cada cop que apareixen les emocions, cosa que tampoc permet viure-les.

9. Lluitar.

Hi ha qui canalitza les seves emocions cap a confrontar-se amb altres persones o cap a si mateix/a. Es tracta aquí d’un sentiment d’impotència per allò viscut, que es canalitza en forma de ràbia i agressió.

Quan és dirigit cap a un/a mateix/a, es donen situacions d’autoagresión en les quals la persona s’infligeix dany de diverses formes, ja sigui de forma explícita (autolesions) o de forma implícita (restringint-se acitividades, assumint càstigs autoimposats o amb l’alimentació).

Quan es dóna cap als altres, poden donar-se situacions de violència, maltractaments, agressions, etc.

 

10. L’humor.

Aquest recurs permet prendre certa distància amb el succeït, cosa que comporta que sigui més manejable i desdramatiza. És útil quan es centra un/a mateix/a. si no pot convertir-se en sarcasme o burla i ridiculitzar a les altres persones.

Com en altres casos, a l’excés pot portar a evitar i no contactar amb el succeït, dificultant així la superació del trauma.

 

11. Acció social.

Hi ha qui davant una situació estresant o traumàtica, es bolquen cap a la comunitat i duen a terme accions per implicar-la. Poden contactar o inclús constituir-se en alguna entitat, podent així organitzar-se, col·laborar entre ells, compartir, donar-se suport, fer front a futures situacions, realitzar activitats de consciència, crear grups, etc.

 

12. Espiritualitat.

D’altra banda, hi ha persones que davant una situació traumàtica o estresant recorren a la seva espiritualitat per donar explicació a allò succeït o en la recerca d’un sentiment de suport espiritual. Això els ofereix un marc contextual on entendre el viscut d’una forma religiosa, apel·lant a forces superiors o divinitats.

Tots aquests recursos poden donar-se en diferents mesures i en diferents moments en una mateixa persona. Pot ser que acostumem a utilitzar uns més que altres, ja que en cada persona predomina un tipus d’afrontament en detriment d’altres. Cadascun d’ells compleix una funció i respon a una necessitat; tots en la seva justa mesura i en el moment adequat segur ens aporten beneficis. Convé que puguem disposar de quants més recursos millor, ja que així podrem optar per un o un altre depenent la nostra necessitat, en comptes d’actuar automàticament amb únicament un d’ells davant situacions traumàtiques o estresants a causa de la falta d’alternatives existents.

Referències:

Barranco, Carmen TRABAJO SOCIAL, CALIDAD DE VIDA Y ESTRATEGIAS RESILIENTES Portularia, vol. IX, núm. 2, 2009, pp. 133-145 Universidad de Huelva Huelva, España

UN MODELO EXPLICATIVO DE RESILIENCIA EN JOVENES Y ADOLESCENTES1 Alicia Omar, Laura Paris, Hugo Uribe Delgado, Sergio Henrique Ameida da Silva, Junioræ Marcos Aguiar de Souza

SUPERAR LA ADVERSIDAD, revista Cuerpomente nª221, Sept 2010.

LA EXPERIENCIA TRAUMÁTICA DESDE LA PSICOLOGÍA POSITIVA: RESILIENCIA Y CRECIMIENTO POSTRAUMÁTICO
Beatriz Vera Poseck*, Begoña Carbelo Baquero** y María Luisa Vecina Jiménez ***Universidad de Alcalá. ***Universidad Complutense

ESTRES, AFRONTAMIENTO Y ADAPTACION Alfredo Fierro En: María Isabel Hombrados (comp.), Estrés y salud, Valencia: Promolibro, pp. 9-38