Article disponible en àudio en castellà gràcies a la Davinia Velázquez

La nostra manera de fer psicoteràpia està travessada no només per la perspectiva de la nostra formació acadèmica, sinó també pels nostres valors personals, les nostres idees i visió de la vida, els nostres activismes i les experiències que ens han travessat fins convertir-nos en qui som. Ens trobem en constant aprenentatge, participant en tallers, jornades, cursos, postgraus,… I en les nostres experiències vitals.

L’altre dia estàvem debatent mentre menjàvem juntes en un lloc que ens encanta, parlàvem de la quantitat de professionals que existeixen a Barcelona dedicant-se al mateix i ens preguntàvem: què ens fa a nosaltres diferents? Què és el que ens caracteritza? Què oferim a la gent que faci que es sentin a gust amb nosaltres?… I va sorgir la idea d’aquest post, escrit per ambdues. Així que aquí trobaràs unes pinzellades de la nostra visió de la psicoteràpia que duem a terme, perquè puguis coneixe’ns una miqueta més.

 

La nostra visió de la psicoteràpia

Per començar, cal dir que no existeixen varetes màgiques, ni solucions ràpides que en una sessió t’alleugin el sofriment; si algú t’ho ven, dubte’n. Això és més aviat com anar al gimnàs: anem entrenant-nos i exercitant-nos per poder arribar a viure de la manera que millor considerem, més coherent amb qui som.

Sabem que en la vida ens van ocorrent situacions que ens fereixen i requeriran que les atenguem, ja sigui a la situació com a la ferida que ens han causat. Cal dir que no pretenem que després d’una teràpia tot sigui bonic i sapiguem actuar sempre d’una forma brillant. Més aviat sabem que en les nostres vides a vegades hi haurà coses que no ens agradin i unes altres que ens generin sofriment, la idea és que les persones posseïm eines, construccions, recursos personals que ens van acompanyant i ocorre que a vegades l’adaptació d’aquestes en la realitat no es com esperàvem. Aquí haurem de generar noves construccions, més adaptades a nosaltres i a la situació i d’aquesta manera, podrem afrontar allò que ens ocorre amb una altra perspectiva i generant altres conseqüències.

El procés

Si és veritat que cada teràpia és un món i no ens movem amb un protocol rígid, hi ha certes coses que tenen en comú i que tard o d’hora van sortint.

La psicoteràpia comença amb un motiu de consulta i després es concreta en una demanda terapèutica, que moltes vegades la definim i estructurem en sessió, per la qual cosa no es requereix tenir-la clara abans de començar. Normalment la gent arriba sentint-se malament o amb diverses manifestacions no desitjades, com a ansietat, atacs de pànic, fòbies, símptomes depressius, baixa autoestima, problemes relacionals, problemes amb l’alimentació, etc.

Per aquí podem començar amb una de les nostres premisses bàsiques en psicoteràpia: donar sentit al que hem viscut a través de l’autoconeixement i de la nostra biografia, ja que ens construïm i configurem a causa d’ella. D’aquí, es treballa a nivell psicològic amb diverses “eines” que coneixem, adquirides en diferents espais de formació en Psicologia com el constructivisme, les teories sistèmiques, la teoria gestalt, la humanista, les teories cognitives, recursos narratius,…

El nostre objectiu en les teràpies és promoure el desenvolupament personal, basat en la coherència entre el que fem, pensem, sentim, creiem, anticipem, actuem i diem. Ens dirigim cap a on cada persona triï, generant construccions alternatives a les establertes actualment, ja que és en aquestes on la persona s’ha quedat encallada. La nostra construcció mental assimila els fets en funció de com aquesta estigui estructurada, per la qual cosa si en el meu món de significats el que ocorre és potencialment perillós (per exemple), llavors apareixen els símptomes i les emocions, que ens indiquen que hem de canviar alguna cosa (ja sigui a l’interior o en l’exterior) per poder continuar desenvolupant-nos com a persona. Creiem fermament que el canvi es produeix en un/a mateix/a i que a partir d’aquí, podrem liderar canvis en la nostra situació actual.

D’altra banda, creiem que la teràpia ha de servir per potenciar l’autonomia de la persona, i per això també potenciem i/o generem recursos propis per fer front allò que ens va sorgint. D’aquesta manera ens sentirem més preparats/des i amb més recursos per si ho necessitem.

Altres maneres de psicoteràpia es basen en una premissa que assumeix que totes les persones respondrem igual als mateixos fets, als mateixos tractaments i presentarem les mateixes simptomatologies sota el nom d’una mateixa etiqueta. Llavors, apliquen un manual d’intervenció (alguns fins i tot protocolizado) i és la persona qui ha d’adaptar-se a la seva forma de treballar.

Aquest no és el nostre cas.

Els símptomes

En la nostra vida ens van succeint experiències, algunes més invasives que unes altres. Ocorre que totes elles tenen una connotació per nosaltres, la qual depèn de com sigui el nostre món de significats. És en ell on dotem d’etiquetes i definicions al que succeeix, li donem un sentit, unes causes i anticipem unes conseqüències, ja que es connecta amb la nostra construcció personal dels fets, que ve determinada per les nostres experiències i per com les hem gestionat. Per exemple, si jo he viscut experiències d’abús laboral en el passat, pot ser que en situacions laborals presents, encara sense ser “objectivament” amenaçadores, em neixin emocions semblants quan la meva cap vingui a demanar-me que faci hores extres.

Per què no podem assumir de seguida el que ocorre d’una manera indolora? Perquè estem replets de significats i de vivències on hem sofert i com les persones estem orientades cap a predir i anticipar els fets, segons deia el psicòleg constructivista G. Kelly, davant un fet automàticament li donem totes les connotacions que “sabem que té”, segons l’après en la nostra vida.

Nosaltres, en canvi, treballem amb la premissa bàsica de la funcionalitat del símptoma, és a dir, aquesta manifestació del malestar té una funció en la persona, en algun moment de la seva vida va tenir un sentit i un benefici i sabem que cada persona té la seva forma d’expressió del seu propi món intern. Les persones tendim a buscar la coherència entre el nostre món interior i l’exterior, i hi ha situacions que ens fan sentir incòmodes, incoherents, i el símptoma és la millor resposta que sabem donar. En comptes de patologizarlo, busquem el “per a què” d’aquest símptoma: ens acostem a ell i entenem per a què està aquí, quina funció fa. Després, anem elaborant i creant el procés terapèutic, ajustant-ho als desitjos i necessitats de cada persona, amb la nostra “maleta” de recursos terapèutics.

En moltes ocasions és important aprendre tècniques i recursos per minimitzar la repercussió del símptoma en les nostres vides, que sigui menys invalidant i poder així començar a treballar a un nivell més nuclear.

 

Actitud de la terapeuta

Som molt conscients de la responsabilitat que tenim com a terapeutes, en acompanyar en cada procés, en conèixer a la persona, en respectar el seu món de significats i en no imposar el propi.

Nosaltres ens identifiquem molt amb l’Ètica de les cures, desenvolupada per Carol Gilligan, en la qual trobem valors com la responsabilitat en les nostres accions i el reconeixement de l’altre com a individu amb una història, identitat i construcció emocional concreta. Això planteja un tipus d’interacció basada en la humanitat i en la individualitat, portant-nos a valors morals com la solidaritat i la cura en la relació.

D’altra banda, trobem en les teories humanistes una actitud empàtica, amb coherència, autenticitat, consciència i responsabilitat, que hem assumit de forma natural. Ens cuidem molt de no imposar la nostra visió a la persona que tenim davant, ja que considerem que no hem de donar solucions, si no que nosaltres som expertes en les preguntes que serviran per a què el client trobi les seves pròpies respostes.

Relació d’expert/a a expert/a

Cadascú respecta l’àrea on l’altre és expert: el client en les seves interpretacions, experiències i construccions, de la seva vida; el terapeuta sobre teràpia, tècniques i teories. Nosaltres treballem des de la idea que els únics que poden canviar-se a si mateixes són les pròpies persones; la nostra aportació al procés és el nostre bagatge professional, on treballem amb tècniques, intervencions i recursos per treballar les vivències i el món interior, adaptant-nos a cada persona.

Som conscients que hi ha terapeutes que es mouen amb el mite de la interacció instructiva, en la qual es creu que el terapeuta té un bon suggeriment, aquesta és possible traspassar-la a l’altra persona i que el/la terapeuta pot instruir el canvi en una direcció precisa (la que triï el/la terapeuta depenent del seu món de significats). Si és cert que no podem desprendre’ns de qui som i de com entenem les persones i els processos terapèutics, també és cert que no “dirigim” les persones cap al canvi que considerem “adequat” per a elles. Considerem que no som jutges i no és la nostra labor determinar cap a on anar. El que sí_ja sabem és què ocorre si anem cap a un costat o cap a un altre, si triem una o una altra opció, és per això que ens allunyem de la normatividad per incloure diverses normalitats.

Igual tenim molt present les paraules de Maturana:

“Som éssers autopeyéticos, determinats, no canviem pel que els altres ens diuen, si no que ho fem pel nostre propi procés evolutiu”.

D’aquí es deriva que les persones són subjectes actius en el procés terapèutic, no són agents passius que reben un tractament psicològic. Són part essencial d’ell, el co-construïm entre les persones implicades, cadascuna assumeix la seva part i anem generant-ho. És per això (a manera d’anècdota) que les persones que sol·liciten els nostres serveis són clients i no pacients.

Les emocions

La nostra concepció de les emocions està travessada per la idea que totes les manifestacions de la nostra persona són resultat d’una construcció interna. D’aquesta manera, per a nosaltres les emocions tenen un caràcter informatiu i funcional alhora: ens aporten informació de què ens sembla el que ocorre i compleixen una funció en nosaltres. La qüestió radica a aprendre a gestionar-les, a deixar de veure-les com un enemic, a assumir-les, apropiar-me d’elles, escoltar-les, atendre-les i integrar-les a la meva vida. A mesura que vagi generant vivències on elles formin part, aniré aprenent a tractar amb elles i cad vegada em resultaran menys invalidants.

A manera de resum i d’una forma simple, podem dir que la por sol aparèixer davant situacions que pot suposar una amenaça a la nostra integritat, per la qual cosa s’activa tot un mecanisme intern per fer front a aquest perill. La ràbia, pel seu costat, ens prepara per atacar, per defensar-nos i ens adverteix d’un enemic que atempta contra la nostra persona o els nostres interessos. La tristesa apareix davant pèrdues significatives, portant-nos a una introspecció necessària per reajustar-nos a la nova circumstància.

És per això que considerem que totes elles són necessàries i de vital importància; sense la ràbia no podríem defensar-nos; sense la por, no sabríem detectar amenaces. És veritat que solen ser desagradables, moltes vegades no ve de gust atendre-les i existeix una tendència social a rebutjar-les; molt lluny d’això, nosaltres plantegem acostar-nos a elles, ja que elles són part de la nostra persona i negar-les implica negar una part de nosaltres. En aquest article trobaràs una concepció més detallada sobre què ocorre amb les emocions.

Per què ens costa tant canviar?

La necessitat de continuar sent els qui som és molt forta, ja que és l’estructura que ens manté a nivell psicològic. Canviar a aquest nivell és fer un canvi profund, és endinsar-nos en terrenys de significats desconeguts i desorientatius si ho fem sense precaució. Recordem que estem parlant de com veiem el món i un canvi radical en això pot portar-nos a sentir-nos tremendament perduts/des, ja que comporta un canvi significatiu en la nostra percepció de nosotrxs mismxs, els otrxs i el món. Per això, encara que soni estrany, ens resulta més “fàcil” desenvolupar un símptoma que fer un procés terapèutic que impliqui un canvi com el descrit.

És per això que canviar no és fàcil i és un procés que mereix atenció, afecte, responsabilitat, perseverança, confiança i un acompanyament que s’adeqüi a nosaltes. Ara bé, quan comencem a desenvolupar el camí i comencem a adonar-nos dels canvis que han sorgit, ens sobrevé una sensació de plenitud i de “ser capaços/es” que ens anima a seguir cap a endavant.